LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Porto molts dies plantejant-me el tema d’aquest escrit. Volia trobar un tema amb el que pogués dir alguna cosa que sigui important per mi. He començat a escriure pàgines i pàgines sense gaire sentit que han acabat a la paperera. Finalment, he decidit que dedicaré aquest escrit al Beatles.

The Beatles és un dels grups més importants de la música moderna. La seva música és atemporal. Format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr, es van atrevir a innovar i a expressar sentiments que ningú no havia mostrat mai. Tots quatre havien viscut unes infàncies difícils, però valoraven la vida i junts van crear una revolució. Al llarg dels anys que van tocar plegats, van provar molts estils i molts instruments, i cada una de les seves cançons és única.

I aquí estic ara, escoltant “Eleanor Rigby”. A la meva família, escoltar els Beatles forma part d’una tradició. Als meus pares, a la meva germana i a mi ens encanten i sempre escoltem els seus CDs al cotxe o casa. De tant en tant, traiem la pols dels vinils del meu pare, que és escoltar la música en el seu estat original. Les seves cançons formen part de la meva vida i em porten molt bons records entre la meva família. Amb el temps, he millorat molt els meus coneixements d’anglès i he pogut traduir les lletres de les cançons. Els Beatles eren verdaders poetes.

Els meu CD preferit és “Abbey Road”, l’últim que van gravar abans de separar-se però el penúltim en ser publicat. Allà hi ha una cançó en particular que m’encanta que es diu “Here comes the sun”, aquí arriba el Sol. Escoltar-la em fa sentir tranquil·la i segura entre tot el que conec i el que encara em queda per descobrir. A més a més, és una cançó preciosa. Aquí us escric un fragment de la lletra.

Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, it’s been a long cold lonely winter
Little darling, it feels like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Little darling, the smiles returning to the faces
Little darling, it seems like years since it’s been here
Here comes the sun
Here comes the sun, and I say
It’s all right

Blanca

Feia més de dos hores que esperàvem, dempeus i a la intempèrie, a la vora d’un canal i d’una església de pedra. El vent bufava fort a les nostres esquenes, arremolinant els nostres cabells i les nostres bufandes. Jo intentava llegir ràpidament “Don Quijote de la Mancha”, la lectura obligatòria del trimestre, i anava passant pàgines pràcticament de dues en dues, per tal d’acabar el llibre el més aviat possible.

Era la passada setmana santa i els meus pares i jo havíem viatjat a Amsterdam. Estàvem fent cua per entrar a la casa de l’Anne Frank,  on ella i la seva família es van amagar durant la segona guerra mundial perquè eren jueus. Era un lloc que jo tenia moltes ganes de visitar des que vaig llegar el seu diari l’estiu passat. Allà, hi havia gent de tot el món esperant per entrar i es barrejaven les seves veus i els seus idiomes com un gran embarbussament. Resultava reconfortant veure tantes persones unides per una causa tan noble.

Quan va acabar el nostre temps d’espera, per fi vam entrar. La “huis” d’Anne Frank és una casa vella i estreta que antigament havia sigut un magatzem. Ara ja no queden mobles perquè els nazis se’ls van endur després de detenir a la família i Otto Frank, el pare d’Anne i l’únic membre supervivent de la família, no va voler tornar-ne a posar. És un lloc buit però sembla que els records cridin i quasi fa mal trobar-se allà dintre.

Els meus pares i jo vam seguir tota la visita. Al final de tot  hi ha una vitrina amb el diari original que va escriure Anne Frank i un vídeo on parlen persones famoses i conegudes de l’Anne. Em va sobtar molt una frase que deia la famosa actriu Emma Thomson. Era “els somnis d’Anne Frank són les nostres oportunitats”.

Quan vaig sortir de la casa tenia ganes de plorar, pensant en tot el que aquella guerra va treure a les persones que la van patir. Vaig comprar una postal amb la fotografia del diari per enganxar-la a la meva llibreta de les cançons per honorar tots els sentiments que l’Anne Frank va escriure en el seu diari i fer-los viure.

Blanca

L’altre dia, a llatí, vam fer una classe sobre l’evolució de les paraules llatines fins a convertir-se en paraules d’altres idiomes que nosaltres coneixem. Va ser molt interessant perquè vam poder descobrir la història d’algunes paraules.

Llavors em vaig començar a interessar pel tema i vaig decidir investigar. L’etimologia és l’estudi de l’origen de les paraules, des de la seva formació fins als canvis que el seu significat ha patit al llarg dels anys. Les paraules són molt importants perquè les persones les utilitzem per expressar-nos, per transmetre els nostres sentiments i les nostres idees a altres persones que ens envolten i a nosaltres mateixos, ja que, amb paraules, narrem tot el que ens passa pel cap. Cada una d’aquestes paraules, com ja he dit abans, té una història que l’ha transformat fins a ser tal com la coneixem avui en dia, com les espècies i la teoria de l’evolució.

Tant el català com el castellà, les nostres llengües maternes, són llengües romàniques, és a dir, que provenen del llatí. Però això no vol dir que les paraules que nosaltres utilitzem tinguin el mateix significat de la paraula de la qual provenen. Això canvia i crea un significat ocult a la nostra parla. Per exemple, la paraula “perfecte” prové del llatí “perfeciō”, que vol dir “fet completament”. Així que quan nosaltres diem que una cosa està ben feta, també estem dient que està completament fet perquè la paraula encara no ha perdut totalment el seu significat anterior. Això, a mi em sembla fascinant.

Per altra banda, moltes paraules tenen més d’un significat ja sigui denotatiu o connotatiu per a cada persona, així com les diferents paraules entre les diferents llengües. Això pot crear confusions entre les persones que intercanvien aquestes paraules, però també fa que el món s’ompli d’idees i d’experiències diferents i fa que la simplicitat d’un vocabulari sigui un misteri per descobrir.

Per últim, acabo ja amb aquest text que no pretenia que fos tan llarg, vull mencionar que hi ha llengües que compten amb paraules per descriure coses o sensacions més específiques de les que podríem amb la nostra. Per exemple, en francès tenim la paraula “sillage”, que significa “deixar un rastre darrere d’un mateix”. Bonica paraula per descriure-ho, oi?

Blanca

Aquest any, com que estem a quart d’ESO, a final de curs farem un gran viatge a Venècia. Tots tenim moltes ganes d’anar-hi perquè ens divertirem molt, descobrirem un lloc nou, estarem amb els amics i, ja posats, ens omplirem de pizza. També ens alegrem perquè el viatge representarà el final de curs. Ja haurem acabat totalment i serem lliures de l’institut. Però a una part de mi tot això li fa pena. No el final de la feina, això sí que no ho trobaré a faltar, m’entristeix que serà l’acomiadament.

Estem a quart i aquest any s’acaben moltes coses. S’acaba l’ESO, l’educació obligatòria; com diu el tòpic, es tanca una etapa. Comença el camí cap a les nostres vides adultes i podrem escollir per fi el que volem fer. Passarem de ser un grup a anar cadascú pel seu camí, creuant els dits per sortir-nos. Jo marxaré perquè vull trobar un ensenyament més artístic i també em ve de gust canviar d’aires i descobrir coses noves, potser millors, potser pitjors. Aquests dies, els meus pares i jo hem estat mirant programes perquè l’any que ve pugui anar a estudiar a Canadà. Així, podré aprendre a parlar fluidament un idioma, a ser més independent i podré descobrir coses noves, maneres noves de fer les coses. També estem mirant zones properes a on la Danielle anirà a viure. Tinc moltes ganes de marxar i de viure noves experiències!

Però em fa pena de acomiadar-me dels meus bons amics, alguns dels quals conec des d’abans de complir els tres anys, quan pràcticament anàvem amb bolquers i no sabíem el que ens esperava. O de nous companys i companyes que he conegut i que, amb el temps, hem anat veient que tenim moltes coses en comú. Espero no perdre mai el contacte amb ells i retrobar-nos tots d’aquí uns deu anys per veure com van les nostres vides i com hem canviat des de que érem uns adolescents, unes petites persones inexpertes a l’institut. Sempre ens uniran tots aquests anys i records que compartim.

Blanca

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Fa uns dos anys, el meu pares i jo ens vam canviar de casa. Va ser un fort xoc per a mi perquè havia viscut en el mateix lloc tota la meva vida i tenia molt bons records tancats allà que no volia perdre. El canvi no em va anar bé. Els primers dies a la casa nova vaig començar a tenir claustrofòbia. En aquell moment, tot el meu món estava canviant i no volia perdre també un lloc en el que em sentia segura. Després de tot aquest temps, encara no m’he acostumat a estar aquí, on visc ara. Simplement no ho sento casa meva. Encara hi ha dies en els que em desperto i espero veure la meva antiga habitació.

Per aquesta i suposo que per altres raons, desitjo sortir d’aquí, viure gran aventures. Sovint, quan parlo de que vull estudiar composició, una carrera que s’imparteix millor en el estranger, la gent em sol proposar opcions per no haver d’anar gaire lluny. Però jo vull anar lluny. Vull veure Nova York, la ciutat més artística del món, i treballar dur per tenir una oportunitat. Vull viatjar pel món i vull descobrir, vull conèixer i vull jutjar. I algun dia, després de molt voltar, vull trobar un lloc que en que digui “Això és casa meva” i de veritat ho senti com una llar.

Aquí escric un fragment d’una cançó que m’agrada molt de la Gabrielle Aplin titulada Home. Us recomano que l’escolteu.

Because they say home is
Where your heart is set in stone
Is where you go when you’re alone
Is where you go to rest your bones
It’s not just where you lay your head
It’s not just where you make your bed
As long as we’re together, does it matter where we go?
Home

Blanca

Quan anàvem a sisè de primària, va venir a l’escola una nena nova. Va començar escola el divendres de la primera setmana de curs, així que tots els altres companys que ens coneixíem de tota la vida ja havíem tingut l’oportunitat de retrobar-nos. Això feia que encara semblés estar més perduda entre un mar de gent que li era estranya.

Per tal de donar-li la benvinguda, amb tota la meva bona fe, vaig anar a saludar-la. En aquell moment no sabia que no em podia entendre perquè a penes parlava català, ja que venia de Múrcia. Un cop a classe, la nostra tutora d’aquell any, l’Helena, li va dir que es presentés. Ella va dir que es deia Emma, que s’havia mudat a Vilassar des d’un poble de Múrcia però que part de la seva família era valenciana. També ens va dir que li agradava el ballet i que tocava el piano. Mentre fèiem unes activitats que ens havia demanat la profe, jo em vaig acostar a ella i li vaig dir (en castellà perquè em pogués entendre): “Yo también hago ballet, toco el piano y parte de mi familia es valenciana”. En aquell moment va ser com si ja fóssim grans amigues sense saber-ho.

A l’hora del pati d’aquell gran divendres, algunes companyes es van barallar i l’Emma, en el seu primer dia a la nova escola, estava en mig de la baralla. Jo no podia fer res i, a més a més, aquell dia marxava cap a València a la boda de la meva cosina. Això sí, abans de marxar li vaig dir que, si necessitava qualsevol cosa, acudís a mi. Em sabia greu que s’hagués trobat en aquella situació en un lloc desconegut, i ella m’ho va agrair. Mai oblidaré aquell dia.

No ens vam fer amigues immediatament (la nostra tutora d’aquell any ens deia que les vertaderes amistats són les que costen treball), però un dia que jo estava sola al pati vaig començar a asseure’m amb ella i amb la Iria i a vegades amb la Dunia (que aquells dies passava una temporada fòra) i a poc a poc vam anar formant un grup en el que no paràvem de fer bromes. Però abans que s’acabés el curs, els pares de l’Emma van decidir mudar-se a Barcelona a l’agost. Em va fer molta pena perquè l’Emma i jo érem vertaderes amigues: ens enteníem sense la necessitat d’expressar-nos amb paraules i ens coneixíem com ningú més ho feia. L’estiu abans que marxés el vàrem aprofitar intensament, ja que sabíem que probablement seria l’últim que passaríem unides, i així va ser. Juntes, vam descobrir el nostre lloc preferit al món, vam veure moltíssimes pel·lícules inoblidables, vam començar a madurar… Però en acabar l’estiu es va complir la sentència: l’Emma, el seu germà (al qual encara li guardo la bici) es va mudar a un pis del carrer Bruc, a Barcelona.

Amb el temps, els canvis d’horaris, d’amics, de gustos i de forma de ser en general ens van anar separant. Ara ja fa més de dos anys que no ens veiem, les dues grans amigues inseparables s’han separat en contra de tot pronòstic, cosa que em produeix una gran pena perquè abans passar l’estona amb ella era una gran alegria. Encara avui, quan passo per davant casa seva aquí al poble, em cauen llàgrimes pensant que allà es troba el que era el nostre lloc preferit en el món, on compartíem els nostres secrets, i que ja no és nostre. Però darrere de tota la tristesa que m’envaeix cada vegada que penso en aquell estiu, està la felicitat de saber que mai ningú ens podrà robar aquells records, per molt lluny que estiguem.

Blanca

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

Cada dilluns, dimarts i dimecres vaig a Barcelona amb autobús, ja que faig música al Conservatori del Liceu. Baixo a la parada de Ronda Universitat, final del trajecte, després de tres quarts d’hora de camí. Com que l’edifici del conservatori es troba a la Plaça Urquinaona, he de travessar Plaça Catalunya i un tros de carrer. Faig aquest petit viatge sola, així que moltes vegades, per tenir companyia, em poso els auriculars, una bona cançó i camino al ritme de la música.

Des de que a classe ens van encarregar escriure aquest, jo sabia que el meu, d’una manera o altra, acabaria parlant de música. La gent que em coneix, sobretot la més propera a mi, sap com m’encanta la música, com m’emociona una bona harmonia (que és el conjunt d’acords que formen una peça). Ser pianista – el piano és un dels tres instruments que toco- és una paraula que em descriu perquè toco el piano des de molt petita i tocar és la meva forma d’expressar-me. Molts dels meus records estan envoltats de música i espero que també ho estiguin les meves futures vivències. Per això és tan important la música per a mi.

Però també ho és per a moltes altres persones. Per més que no ens n’adonem, la música ens acompanya cada dia. Podem trobar una cançó per a cada sentiment, per a cada estat d’ànim. Moltes vegades, les nostres cançons preferides es converteixen en himnes per nosaltres: ens ajuden a desconnectar i ens fan passar una bona estona, fins i tot en els moments més difícils. Totes aquestes cançons formen la banda sonora de les nostres vides.

Així que, quan vaig caminant per Barcelona amb la motxilla a l’esquena plena de partitures, encenc l’mp3 i busco entre totes aquelles cançons que tant m’agraden i en trio una, una diferent cada dia. Serà la cançó d’aquell record i així, a poc a poc, vaig creant la meva pròpia banda sonora.

Blanca