LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de petita que m’agrada llegir. Sempre que acompanyava a la meva mare a la llibreria a comprar material escolar, sortia amb un llibre més.

De fet, em vaig aficionar més a la lectura a partir de què vaig llegir: “Las lágrimas de Shiva” i “Marina” a l’institut. Dos llibres obligatoris de l’assignatura de llengua castellana. Em van agradar moltíssim. Hi havia intriga i no són gens avorrits. M’agrada llegir llibres però no més d’un cop, perquè llavors és quan se’m fan avorrits. Ja sé la història que hi ha dins i el que passarà en el gran final.

Sento que quan llegeixo un llibre és com una vida nova, hi ha un protagonista i altres personatges. M’agrada conèixe’ls bé, saber com són, què pensen… Històries irreals que imagines dins del teu cap.

Hi ha llibres de tota mena i de molts temes diferents. Novel·les irreals que et fan entrar en un món imaginari, altres llibres d’història i t’aporten cultura i llibres d’acció i d’amor que en són els meus preferits.

Sento que llegir llibres em serveix per ampliar els nostres coneixements, de manera que els nostres cervells van assimilant-los dia a dia. Amb un llibre pots aprendre nou vocabulari, cultura, històries… Però a la fi el que t’aporten en conjunt és l’entreteniment i la saviesa.

Blanca

La meva àvia es diu Pili, bé així és com l’anomenem nosaltres. És una persona que sempre pensa en els altres abans que en ella. Crec que és el pilar d’aquesta família, no sé què faríem sense ella, de veritat. És feliç amb el que té i afectuosa amb les persones que l’envolten.

Es podria dir que és l’única àvia que he conegut realment, ja que els meus dos avis van morir abans que jo nasqués. La meva àvia de part de mare va patir una malaltia, anomenada Alzheimer, consistent en que durant els anys vas perdent la memòria, per tant tot el que saps o has après a fer, no sabràs fer-ho en un futur. Li van detectar un o dos anys després que jo nasqués, així que vaig poder passar uns anys amb ella fins que el 2012 ens va deixar. Penso que tant la meva mare, com els meus tiets ho van passar malament. Quan era petita no m’adonava del que era que la teva pròpia mare no recordés el teu nom o qui eres. Però quan ja vaig ser més gran i de tant en tant l’anàvem a veure, vaig poder saber quina era aquesta sensació, quan no et contestava o simplement tartamudejava coses sense sentit.

En arribar de l’esquiada de segon d’ESO, els meus pares em van explicar que en pocs dies es moriria. Estava greu. Jo no vaig saber com reaccionar, l’únic que podia aportar era ànims a la meva família. Escric això amb nus a la gola, perquè en aquell moment vaig saber que hauria d’haver aprofitat molt més els moments amb ella per poder recordar alguna sensació. Ara m’adono que l’única cosa que em transmetia era la força de la seva mà dreta quan li agafava, no me la deixava anar. Mai.

Per això, la Pili és l’àvia que he pogut conèixer millor. Com a persona, és fantàstica. Me l’estimo moltíssim i m’agrada passar temps al seu costat. Ella ha sabut fer la tasca tant d’avi com d’àvia, té una energia que te la transmet a cada moment. Espero passar més temps amb ella i aprofitar-lo al màxim, perquè és l’única que he tingut l’oportunitat de créixer al seu costat. Dia a dia, donant-me consells i valors que altres no han pogut aportar-me. Per mi, és com una segona mare que no em renya. Espero no deixar mai d’escoltar el seu riure, ple d’alegria.

Blanca

Des de ben petita he volgut tenir un gos, però als meus pares no els agraden gaire els gossos. A més a més diuen que acabarien traient-lo a passejar ells, netejant-lo, cuidant-lo… Quan es van casar els van regalar un pastor alemany i els agradava, però cada hivern al gos se li infectava el morro i en mudar-se el van haver de donar. La raça m’es igual, l’única característica que els demanava als reis mags per Nadal era que fos petitet, per poder-lo “axuxar” bé. Però mai va arribar.

L’any passat junt amb els meus germans, vam decidir portar una cria a casa per veure si els meus pares l’acceptaven i així finalment poder tenir un gos, ja que els tres ho desitjàvem de veritat. No obstant això, el plan no va funcionar i la meva mare es va enfadar moltíssim. Aleshores, el vam haver de tornar al seu amo.

Això sí, estic seguríssima que de gran, tindré un gos petit. M’agradaria que fos de la raça Yorkshire o Beagle, m’agraden els tons de color marro i blanc junts, són molt macos!

Blanca Sala

Eren les sis de la tarda i amb algunes amigues vam decidir anar a Mataró Parc i jugar una partida a la bolera. En arribar ens vam dir que com que érem majors de dotze anys no ens podien posar les balles al costat. La Sara ja començava a posar cares de preocupada perquè pensava que no faria cap punt.

Així doncs, vam començar la partida: la Sara, l’Elisenda i jo. Feia ja bastant temps que les tres no trepitjàvem la bolera. La primera a tirar va ser la Sara i després vaig tirar jo. Les dues boles se’n van anar al costat sense tirar cap bitlle. Tot seguit, va tirar l’Elisenda i va aconseguir tirar-ne un. Com que hi ha una pantalla on et van posant la puntuació que fas, ens vam adonar que cadascuna havia de tirar dues vegades.

Això volia dir que la Sara tenia zero punts i jo un que me l’havia fet l’Elisenda. Vam continuar jugant i al joc estava molt emocionant entre la Sara i jo, ja que portàvem la mateixa puntuació i era l’última ronda.

Finalment, la Sara va fer quaranta-set punts, l’Elisenda en va fer cinquanta-vuit i jo en vaig fer quaranta. Com es notava que feia temps que no hi jugàvem.

Blanca Sala

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

L’any 2002 vaig començar P3 a l’escola l’Olivera a Cabrils. Anava a la classe dels Elefants, en aquell moment jo no sabia que una de les persones d’aquella classe, arribaria a ser en el que s’ha convertit fins ara, la meva millor amiga.

Ella és aquella persona amb qui puc comptar sempre, encara que estigui a 1260 km de distància de mi. Això de què estigui tan lluny és perquè al seu pare li van proposar anar-se’n a Alemanya per la feina, així que actualment està vivint a Stuttgart. Però això està més que superat, ja que és el quart any que viu allà. A més a més, cada dos/ tres mesos aproximadament ve a visitar-nos, ja que té festa a l’escola internacional a la qual va.

L’any passat la vaig anar a visitar pel seu aniversari, ja que al poble era la festa Major i tenia uns dies de festa. Van ser pocs, però van estar aprofitats al màxim. A ella li va fer molta il·lusió que l’anés a veure. A Stuttgart vaig conèixer molts amics seus de nacionalitats i cultures totalment diferents. Era el primer cop que celebràvem un aniversari juntes d’ençà que havia marxat, ja que el meu feia tot just un mes que havia passat i vam tenir la sort de coincidir en el seu. A més a més, allà hi havia una fira molt gran, plena d’atraccions per a petits i grans. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Sé que és una amistat que durarà per sempre. Ens necessitem l’una a l’altra. Mai ens hem arribat a enfadar. Sabem exactament com som cadascuna. Ens ajudem mútuament amb qualsevol problema que tenim. Ella és una persona molt especial per a mi. Ara penso en algunes circumstàncies en què no hagués estat i no sé què hauria fet sense ella. Me l’estimo moltíssim, més del que ella s’imagina. I no penso deixar que res ni ningú, ens separin o facin que es trenqui aquesta gran i meravellosa amistat.

Blanca

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Al llarg de la nostra vida ens adonem de qui realment tenim al costat. Durant l’etapa de l’adolescència els nostres amics són persones molt importants, ja que passem molt de temps al seu costat. Podríem dir que es converteixen en una segona família per a nosaltres. I amb alguns en especial acabem explicant-ho tot.

Pot ser que pel camí perdem amistats a causa de baralles, mentides, desconfiança, decepcions… Però també en guanyem, Hi ha amistats que et sorprendran de el que arriben a fer per tu i unes altres que et decepcionaran i et donaran l’esquena. Cadascú és com és però s’ha de saber cultivar una amistat i saber-la cuidar sense que es panseixi. Que estigui plena de vida com una flor. Les amistats van canvian, ja que les persones evolucionem de manera diferent en les etapes de la vida i segons les circumstàncies que se’ns presenten.

Però sempre tindràs aquella persona que saps que estarà al teu costat, passi el que passi, en qualsevol circumstància estarà per ajudar-te, apollar-te… Tothom té una persona així en la seva vida que sap que li donarà el consell més adequat i farà tot el possible perquè estigui bé sense esperar res a canvi. I aquesta és la verdadera definició d’amistat.

Blanca Sala