LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut

Mai m’han agradat els comiats i per mala sort el dia 15 m’hauré d’acomiadar d’una persona molt important per mi. Serà un dia estrany, en  part feliç perquè marxem tota la classe a Itàlia de viatge de fi de curs de 4t d’ESO, però alhora marxa la Valen, estaré 72 dies sense veure-la, tot l’estiu. Marxa a Colòmbia, el seu país natal, a veure tota la seva família.

El dijous 21 va ser el dia que em va confirmar definitivament que marxava, que la seva família ja li havia trobat un vol i que en qüestió de 25 dies marxava. Allò volia dir que havia d’aprofitar al màxim el temps que em quedava abans de la seva marxa.

Encara no ha marxat i ja l’estic trobant a faltar, m’imagino com serà aquest estiu sense ella, què farà mentre estigui ella allà… Però estic seguríssima que ho gaudirà moltíssim, ja que té moltes ganes de retrobar-se amb el seu pare i la seva família, ja que fa tres anys que no els veu.

Serà el primer estiu des que la conec que el passaré tot sense ella. Però ara li toca pensar amb ella i no pensar en el que deixa aquí durant aquest temps, sinó en el que l’espera allà.

Valen, si estàs llegit aquest text, vull desitjar-te un molt bon viatge, espero que el gaudeixis moltíssim, que de ben segur que ho faràs, i que aprofitis al màxim aquest viatge. Són 72 dies que et passaran volant. Jo t’estaré esperant a l’altre costat del llac. Ah! No pateixis amb el transbord a Madrid, que segur que no et perdràs. I no te n’oblidis de portar-me algun souvenir.

Anna

Ja fa 5 anys que em vaig trencar la cama, concretament Tíbia i Peroné. Jo feia 5è de Primària.

Estava a Vilassar de Mar, ja que la meva germana Júlia, estava fent un examen de nivell d’anglès. Mentrestant vaig anar amb la meva mare a un parc que hi havia just al costat, allà és on me la vaig trencar.

No recordo el moment de relliscar del gronxador i caure a terra, perquè vaig quedar en xoc durant una estona. Recordo notar una estranya sensació per tot el cos, era aigua. Una noia em va deixar caure una ampolla d’aigua per tot el cos per revifar-me. Vaig obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser un munt de gent que m’estava rodejant, inclosa la meva mare.
Notava una pressió molt fort una mica més amunt del turmell, en aquest instant vaig baixar la mirada i vaig veure la meva cama molt inflada, amb una ferida i el peu dislocat.

No van passar ni dos minuts que ja era dins una ambulància. Sempre havia desitjat entrar-hi en una, però no en aquelles condicions. En arribar a l’hospital, sentia gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància, senyors comentant la quantitat de pastilles que els havien dit que s’havien de prendre, acompanyants amb un adhesiu “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient, etc. i metges dient pel megàfon “Laura Martínez passa pel box tretze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

Em van entrar a un box, en el mateix instant ja tenia a 4 metges a la meva disposició. Una infermera que em va anestesiar, recordo que em va punxar tres cops, dos just a la ferida i l’altre al braç. Un altre que li explicava als meus pares tot el que em ferien. I finalment el meu metge i l’infermera que l’ajudava. El metge era un noi molt simpàtic, primer de tot em va prometre que cada vegada que em fes mal m’avisaria.

Va arribar el moment més dur, em va dir: -Agafa fort la mà del papa, i bufa el més fort possible fins a despentinar-lo- I així ho vaig fer. CRAAC!, em va col·locar el peu, no havia notat un dolor tan fort en tota la meva vida.

Tot va passar molt lent, vaig estar dos mesos enguixada fins l’ Ingla. Després dos mesos més fins al genoll, i un cop tret el guix, vaig haver de fer quatre mesos de rehabilitació.

Anna

2 de gener del 2013, d’aquí a un mes farà dos anys que va marxar una de les persones més importants per mi, una persona que va lluitar moltíssim per tirar endavant tota la família, que amb un somriure, una abraçada o un petó et feia la persona més feliç del món, una de les persones més carinyoses que he conegut mai, humil, amable, respectuosa, però a la vegada era una dona amb molt de caràcter i sabies que sempre et diria les coses clares, tal com són, ja siguin bones com dolentes, però sobretot era una dona que es feia estimar molt, persona que s’apropava a la seva vida, ja no volia sortir-hi mai més, ja que quan estaves al seu costat et senties bé, protegit, estimat. Sempre deixava marca per allà on passava i a la vegada tenia un cor enorme on guardava un trosset per a cada un de tots nosaltres. Sempre volia que tota la família fóssim una bona pinya, li agradava que passéssim molts moments tots junts. Cada divendres ens retrobàvem tota la família a casa seva i hi passàvem la tarda. Cadascun de nosaltres desitjàvem que arribes el divendres durant tota la setmana. La meva avia, sempre ha sigut el punt de referència més gran que he tingut, ja que és un exemple a seguir, era una dona de “cap a peus”. Era una de les persones més importants per mi, una de les que més he estimat, estimo i estimaré sempre. Aquests dos anys que no l’he tingut al meu costat he gaudit al màxim cada un dels moments que he passat en honor a ella, perquè es mereix això i molt més. Costa assimilar el fet que marxi una persona tan important, costa anar a casa seva i no veure-la asseguda en la seva butaca, costa no sentir els seus consells, no veure el seu somriure, no tindre els seus petons, no tindre-la al meu costat i poder-la abraçar. És un fet que encara no he assimilat i ja han passat dos anys. Tot i així, no va ser un comiat, va ser un per SEMPRE! “TE QUIERO MUCHO YAYA”.

Anna

No em preguntis ben bé perquè ho estic fent i perquè he decidit escriure sobre aquest tema, realment m’estic deixant portar per un llapis, perquè si et sóc sincera no sé pas quin destí té aquest escrit. Però aquí estic, intentant explicar els meus sentiments, emocions i sensacions.

Avui en dia la paraula t’estimo, es diu com si fos qüestió d’una paraula sense importància, com el qui diu bon dia. Però el que no sap molta d’aquesta gent és el que realment comporta dir aquesta expressió, el munt de sentiments i emocions que hi pot haver rere aquesta.

Al llarg de la vida vas coneixent a persones, persones que van, vénen, se’n van per sempre o fins i tot per una temporada. Però mai et pares a pensar per què ha sigut precisament aquella persona la que ha hagut d’entrar a la teva vida, i marcar una petita diferència entra la resta.
El cas és que mai pots deixar escapar a una persona o deixar-la marxar sense saber que és el que hagués passat, llevat que tu vulguis. Ja que aquestes persones sempre quedaran en el teu cor, en els teus pensaments o fins i tot, en els teus records. Hi ha detalls que marquen la diferència per petits que siguin, ja sigui simplement amb una mirada, perquè aquesta et pot arribar a demostrar mil sentiments més que un simple objecte o regal.

Ara et preguntaràs a què correspon aquest munt de sentiments que acabo de deixar anar.
Sí, afectivament, és ell.
Va entrar a la meva vida un dia normal, un diumenge a la tarda de ja deu fer un any i mig. El que cada dia fa que tot sigui millor, que amb una simple mirada em tregui un somriure d’orella a orella. Ell, és el que m’ha cuidat com una princesa, m’ha fet riure com ningú, també m’ha arribat a fer plorar, ja sigui d’emoció o de tristesa, també haig de dir que moltes vegades també m’ha tret de les meves caselles, gràcies a totes les nostres petites diferències, m’ha fet cridar, cantar, gaudir i sobretot m’ha ensenyat a estimar.

Però de vegades les coses es giren, canvien de rumb, pot ser que el destí prefereixi que tot això no segueixi endavant, o simplement ens posa a prova per si som capaços de solucionar les diferències junts, seguir endavant agafats de la mà, ja que dues persones unides, fan més força que una de sola. Però les situacions canvien, ja que, el que necessitàvem era una petita empenta per fer el primer pas.

Anna