LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dissabte passat vaig anar a Barcelona amb la família, i dins el pàrquing de Plaça Catalunya vàrem veure un grup de nois africans carregats amb sacs molt grosos i corrent, com fugint o amagant-se d’algú. Li vàrem explicar a la meva germana petita Alícia, que eren els del “top manta” amagant-se de la policia perquè està prohibit vendre al carrer sense cap llicència.

A mitja escala de sortida vàrem sentir molts crits al darrera nostra i de sobte, ens vàren avançar esverats els nois africans, perseguits per un grup d’homes forçuts, vestits de carrer, aporrant-los i escridassant-los violentament. Ens vàrem quedar enganxats a la paret molt espantats i gairebé ens aixafen, de fet, a mi un d’aquests homes em va trepitjar.

Fora al carrer, hi havia un furgó de la guardia urbana i uns quants dels africans enmanillats i envoltats de policies uniformats que els prenien els sacs i els empenyien de molt mala manera dins el furgó. La gent del carrer cridava indignada als policíes i als homes forçuts de la policia secreta, queixant-se de la violència amb la que havíen dut a terme aquesta detenció, que no hi havia dret, que els nois no feien mal a ningú.

Jo entenc perfectament que la venda il.legal perjudica als comerços que sí que paguen impostos per poder vendre els seus productes i que cal evitar que això passi, també entenc que els productes que venen els “top manta” són d’imitació de marques que han hagut de pagar molts diners per elles, però la solució no crec que sigui maltractar a aquests pobres nois d’aquesta manera, posant també en perill als ciutadans que circulen tranquil·lament. Els cops de porra no calien, els nois no s’hi tornàven, només fugien i em van fer molta pena..

Anna Cuevas Sabaté

Quan ets petit ets innocent i per sort no ets conscient de moltes de les desgràcies que t’envolten. Vius en un món de rialles, colors, il.lusions i fantasies (parlo del meu cas), on els teus pitjors problemes son què et renyin per no acabar-te el plat de verdura.

Aquest mes d’abril ha estat especialment tràgic. La catàstrofe aèria als Alps de l’avió de la Companyia German Wings procedent de Barcelona, on van morir molts estudiants alemanys d’intercanvi, entre d’altres, em va impactar moltíssim perquè fa cosa d’un any, vaig fer un intercanvi semblant amb alumnes de Normandia i em sento totalment identificada amb les families de les víctimes. També em fa molta ràbia la manera com va succeir, ja que tot indica que va ser un fet intencionat pel pilot.

Per si no fos poc, fa cosa d’una setmana, ens va conmocionar l’assassinat d’un professor d’un institut de Barcelona a mans d’un alumne de 13 anys. No voldria ser a la pell dels alumes i professors que ho han viscut…, és molt fort! I ha de ser molt dur veure com un dels teus companys agredeix i mata als teus companys i professors, per no parlar de les seves families… No sé què farán amb aquest nen, però està clar que un fet així no es pot deixar passar…

Quan encara no ens havíem recuperat de tot això, es difon la notícia del terrible naufragi d’un vaixell en aigües del canal de Sicília, on van morir al voltant de 700 immigrants que fugien del seu país en guerra en busca d’una vida millor. Aquest naufragi ha estat citat com el més greu de la història recent del mar Mediterrani. No hi ha mes de l’any que no tinguem notícies d’immigrants ofegats. A veure si les autoritats prenen consciència i fan alguna cosa per intentar evitar-ho.

Per acabar (espero…), un fort terratrèmol ha sacsejat el Nepal i han mort més de 3.700 persones i al voltant de 3 milions de nens necessiten ajuda humanitària urgent.

Com més gran em faig més ganes tinc de tornar a ser petita. Com això no passarà i les desgràcies, per desgràcia, no cessaran, penso que hem d’intentar gaudir de cada moment de la nostra vida i dels nostres èssers estimats, amb una mentalitat optimista, per nosaltres mateixos i per respecte a les persones que han sofert aquests drames.

Anna Cuevas

Sempre des de ben petita m’han preguntat què m’agradaria ser. La veritat és que encara no ho tinc del tot clar però veig que tinc habilitats pel dibuix i doncs m’agradaria estudiar disseny gràfic, il·lustració i fins i tot animació, en definitiva qualsevol disciplina relacionada amb el dibuix, tot i que també em crida l’atenció el món dels audiovisuals. El meu avi Joan era un magnífic dibuixant i des que tinc ús de raó veia com em feia dibuixos espectaculars de les pel·lícules Disney que més m’agradaven. Ell i la meva mare, que també va heretar el seu do, són els que em van aportar l’afició pel dibuix i els ho estic molt agraïda.

Ara, amb tants deures i coses que estudiar, gairebé no tinc temps per practicar, però a la mínima que puc em poso a dibuixar.

Si decideixo estudiar el batxillerat artístic hauré d’anar a un altre institut i em sap greu deixar a les meves amigues, me les estimo molt, però la vida segueix i he d’estudiar el que a mi m’agrada…

Anna

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté

Tinc una germana petita que es diu Alícia, té nou anys i va a quart de primària. És molt entremaliada i juganera, però tot i així, és la germana més divertida, graciosa, dolça i carinyosa que hi pot haver.

Ens barallem molt sovint i discutim per qualsevol cosa, em fa molta ràbia, sigui pel que sigui sempre vol tenir la raó. Em treu de polleguera, a vegades em posa tant nerviosa que em vénen ganes de tirar-la per un precipici, però com a germana gran que sóc, he de saber controlar-la.

Una vegada vaig tenir un mal son molt desagradable, vaig somiar que em despertava a casa i anava a la habitació de l’Alícia, i enlloc d’ella hi havia un nen petit amb el cabell rinxolat i ros, jo només repetia
– Tu no ets l’Alicia, on està? Qui ets?- i el nen em deia-
– Anna, què dius? Sóc el teu germà petit, l’Òscar!-

Aleshores jo anava molt amoïnada i confosa a la habitació dels meus pares preguntant sense parar per l’Alícia. Ells em miraven com si estigués boja i em deien que aquí no hi havia cap Alícia i que el meu únic germà era l’Òscar. Jo no parava d’insistir.
-L’Alícia, la meva germana petita, la vostra filla!
I ells seguien mirant-me malament i dient-me que no digués bestieses. Finalment sortia de casa corrent i plorant, buscant-la.

Quan em vaig despertar del malson, tenia els ulls vidriosos, era un somni molt real, vaig baixar a l’ habitació de l’Alícia a fer-li petons i a abraçar-la. Em vaig adonar que encara que tinguem les nostres discussions, me l’estimo més que a ningú en aquest món i que no sé què faría sense ella.

Anna

Tinc vuit gats. Ja sé que són molts, però a la meva família és el més normal. Des que vaig néixer he viscut envoltada de gats i hi estic acostumada.

Ens fem un fart de riure veient-los jugar amb qualsevol cosa o entre ells. Són molt divertits i alhora molt carinyosos, al contrari del que pensa la majoria de gent. Sí que és veritat que, com tots els animals, alguns son més esquerps, però això no vol dir que tots ho siguin. De fet, ara, de vuit gats, només un és una mica antipàtic.

El meu gat preferit és en CC, li tinc un carinyo molt especial, perquè sempre està al meu costat, fent-me companyia. És com el meu osset de peluix, dorm amb mi totes les nits.

Tindria unes tres setmanes que la nostra veterinària se’l va trobar, junt amb el seu germà, a punt d’ofegar-se en una piscina abandonada a Cabrils. Era la mateixa setmana, que un nadador, César Cielo, guanyava el campionat de natació i d’aquí li ve el nom de “CC”. Al seu germà li va posar Fú, perquè era, i és, molt poruc i només fa “fuuuu”.

A part, en CC te un costum molt tendre i és que mama de la seva manteta, un retall de roba peluda amb la que la Sónia, la veterinària, els va abrigar i acaronar quan els va salvar. Com quasi no ha estat amb la seva mare, s’estima aquesta manteta com si fos la seva pròpia mare.

Després d’en CC amb qui tinc aquest lligam especial, perquè sempre està al meu costat, m’encanta en Nikitu, un gat blanc d’Angora, amb el pel llarg i fi, i els ulls blau cel. La peculiaritat d’en Nikitu és que és sord de naixement. La majoria de gats blancs amb ulls blaus ho son. És per motius genètics. Això no fa, però, ni que sigui esquerp, ni que estigui trist, ni res semblant, tot el contrari, és un gat normal i corrent, especialment tranquil, al que cal vigilar de més a prop per evitar que s’escapi al carrer i acabi sota d’un cotxe…

Per desgràcia, hem tingut també moments molt tristos, que ni tant sols vull recordar, però els moments dolços i feliços compensen els amargs.

Anna

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat