LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Bullying, bullying, bullying, bullying…
Segur que tots hem escoltat i llegit aquesta paraula moltes vegades; a la televisió, dels amics, a Internet…i a la majoria li sonarà el cas de l’Amanda Todd, una canadenca de 15 anys que va ser víctima d’assetjament, ciberassetjament i extorsió. Aquesta història va passar fa dos anys, el 10 d’Octubre del 2012, però tot i així la vull recordar per a la gent que no la sap.

Un mes abans de suïcidar-se, va penjar un vídeo al Youtube en el qual explicava els seus anys sent víctima del bullying. En el vídeo no es deixa veure la seva cara. Només mostra unes targetes amb missatges escrits. Al llarg de casi 9 minuts de la gravació, confessa que estant a sèptim grau (1r d’Eso) va començar a fer servir la càmera web per comunicar-se amb alguns amics virtuals i en una d’aquestes converses va enviar una foto seva en la que estava en topless.

Un any després, aquell amic virtual el qual li va enviar la foto l’Amanda, la qual la seva identitat real desconeixia, la va contactar per Facebook amb la finalitat de extorsionar-la. Li va demanar que es tornés a treure la roba o del contrari publicaria la foto que ell tenia d’ella.
Al cap d’un temps, la foto va ser enviada a tots els contactes de l’Amanda. Però això no era tot. Passat un any, la situació la situació va empitjorar. L’acusador va crear una pàgina en el Facebook a la qual va convidar a tots els amics d’ella; una foto seva, sense roba, era la foto de perfil.

Ella estava frustrada i tenia por de la situació, llavors es va canviar d’escola. Tot i així l’acusador va continuar. En el penúltim institut en el que va estar, els seus companys van iniciar un nou assetjament que va incloure agressions físiques i psicològiques, i que amb el pas dels dies es va traslladar a Internet.

Una fotografia i l’assetjament dels seus companys van ser la causa del seu suïcidi.
Amb aquest text, vull que penseu i reflexioneu dues vegades abans d’accedir a mostrar-vos o enviar fotos a la web, i més si són sense roba. Un cop ho fas, és difícil tornar enrere.

Andrea

És innegable el benefici que han comportat les xarxes socials, en l’aspecte de l’enorme facilitat que aporten per a la comunicació intercontinental i el trasllat en temps real de la informació. Però en els últims anys han portat desordres i fins riscos per als usuaris i per als qui els envolten.

Per principi, les noves generacions, cada vegada més obeses, no aconsegueixen desenganxar-se del seient davant del monitor del seu ordinador, altres no s’enlairen els seus dits dels seus mòbils i blackberrys, perdent no sol temps d’interacció real amb humans tangibles, especialment els seus familiars, sinó també postergant les seves tasques i estudis per preferir seguir obsessivament la menor tonteria que aparegui en alguna d’aquestes xarxes socials, arribant en la majoria dels casos a caure en la compulsió i obsessió, llavors es parla ja d’addicció a les xarxes socials. Aquesta malaltia augmenta enormement, i milers de persones perden no solament matèries escolars, algunes l’any escolar per complet i fins i tot el treball, quan desatenen en la seva totalitat els seus deures per atendre qualsevol novetat en les xarxes, encara que sigui una cosa totalment absurda.

D’altra banda, també augmenten els casos de joves agredits per altres usuaris, els qui els assetgen i pugen fotos o vídeos humiliants dels seus incautes víctimes, que les més de les vegades, donen informació privada a qualsevol que vulgui interactuar amb elles, sense pensar abans, i només s’assabenten del vídeo o foto, quan un altre conegut els envia la informació. És llavors que s’adonen del seu error, però massa tard: la seva imatge està danyada i és gairebé impossible d’esborrar l’Internet. Per això és millor fer servir les xarxes socials, només per al que van ser fetes, però cuidant no caure en l’addicció ni descuidar els estudis. Poden ser molt entretingudes, però al final, hi ha el món real, i per sobreviure en ell es necessiten coneixements reals, fora de la realitat virtual.

Andrea

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea

Ja és desembre, l’últim mes de l’any. M’encanta aquesta època on ja comença a fer més fred i tothom comença a abrigar-se amb abrics de pell i guants i bufandes de llana. És en aquesta època de l’any on la gent s’apura a comprar regals, menjars i decoratius nadalencs.

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per a tothom, ja que és un dels dies on ens reunim amb la família i ens atipem de menjar tan torró. En família muntem el pessebre i decorem l’arbre de Nadal amb les figures de cada any que guardem en una caixa i li donem vida envolant-lo amb llums que canvien de color.

De petita sempre celebrava el “caga tió” amb els cosins i la nit de reis anàvem tots junts a entregar-li la carta als reis mags. Però això ja ha canviat. La màgia del Nadal només dura quan ets petit. El fet de dir-ho “màgia” és perquè sempre que arribaven aquestes dates em posava molt contenta, ja que una nit de cada any podia veure els reis i l’endemà em llevava d’hora i veia tot el menjador ple de regals.

Encara m’enrrecordo d’aquests petits detalls de la meva infància. Però a mesura que van passant els dies em vaig adonant de que ja no és el mateix de quan era petita.

Laia

La robòtica és un concepte de domini públic. La major part de la gent té una idea del que és la robòtica, sap les seves aplicacions i el potencial que té, però no coneixen l’origen de la paraula robot, ni tenen idea de l’origen de les aplicacions útils de la robòtica com a ciència.

Un robot és una entitat virtual o mecànica artificial. A la pràctica, això és en general un sistema electromecànic que, per la seva aparença o els seus moviments, ofereix la sensació de tenir un propòsit propi. La independència creada en els seus moviments fa que les seves accions siguin la raó d’un estudi raonable i profund en l’àrea de la ciència i tecnologia.

La robòtica, com avui dia la coneixem, té els seus orígens fa milers d’anys. Des del principi dels temps, l’home ha desitjat crear vida artificial. S’ha entestat a donar vida a éssers artificials que l’acompanyin en el seu domicili, éssers que realitzin les seves tasques repetitives, tasques pesades o difícils de realitzar per un ésser humà.

Japó és actualment el país amb més inversió en investigació i desenvolupament de sistemes robòtics, convertint-se en la primera potència del món en aquest camp, molt per davant dels Estats Units. Dit això, és possible que en el futur la intel•ligència artificial superi a la humana?

Andrea

Quan parlo de la tardor, el primer que em ve al cap són castanyes, el típic fruit d’aquesta època i, tot i que es poden menjar durant tota la temporada, hi ha un dia en què no poden faltar, el dia de Tots Sants.

Les castanyeres surten als carrers amb les seves parades i comencen a torrar les castanyes. Algunes les acompanyen amb moniatos i d’altres no. Qui no recorda a les castanyeres de quan érem petits? Senyores grans, tapades amb un mocador al cap i amb faldilles llargues, que mentre feien les castanyes, aguantant el fred, aprofitaven per escalfar-se les mans.

Aquesta és una festa popular de Catalunya. A diferència dels països estrangers com Canadà, Estats Units, Irlanda i Regne Unit se celebra el “Halloween”, una tradició que ara nosaltres anem adquirint. Es basa en la decoració terrorífica de les cases, l’obtenció de caramels que els nens aconsegueixen de porta en porta i el fet de donar “vida” a les carbasses buidant l’interior i traient parts per personificar-les de manera que semblin cares.

Eren casi les tres del migdia i estava acabant de dinar per anar a casa els tiets del meu pare a menjar castanyes i panellets. Com cada any, en menjo pocs de cada cosa, però aquest any em vaig posar les botes. Estàvem col·locats en una taula allargada. Els petits en una punta i els grans en l’altra part. Al meu cosí no li agrada tan aquest tipus de menjar i, com sempre, m’ajudava a pelar les castanyes que després em menjava.

Mai no he provat els moniatos i em pica la curiositat saber el gust que s’amaga darrere d’aquest aspecte tan estrany. L’any que ve proposaré de comprar-ne, i així, poder acabar amb aquesta intriga.

S’anava acostant l’hora especial i vam començar a treure els panellets i castanyes sobrants, per poder passar a jugar al bingo. M’encanta jugar a aquest joc amb la família. S’ha convertit en el nostre joc. Els silencis acompanyats de nervis quan et falten un o dos números, les emocions de cantar “Bingo!”, el so de les fitxes sobre la taula o el seu suau cop i lliscament quan tapen el número desitjat… Mai no tinc sort. Sempre faig o un bingo o alguna línia, però no acostumo a guanyar molt. En canvi, la meva cosina té una sort… No sé com s’ho fa, però sempre acaba guanyant més de la meitat dels diners que juga. Tot i això, m’encanten aquests moments en família. No els canviaria per res del món!

Andrea