LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Encara recordo quan era petit i no m’agradava gens anar a l’escola. Veia als alumnes de 4t d’ESO d’aquell any i em moria d’enveja perquè ja estaven a punt d’acabar. Pensava que mai arribaria a ser tan gran com ells. I, sense adonar-me del pas del temps, ja he arribat a 4t d’ESO, a menys d’una setmana de acabar.

Aquesta última setmana està plena d’exàmens, i la majoria són molt importants per passar de curs i seguir endavant amb els estudis. Jo sóc una persona que si m’hi poso m’ho puc treure amb poques dificultats, però el problema està en què no sé posar-m’hi. Mai a la vida havia estudiat i sempre aconseguia aprovar. Però aquest últim any ja no em serveix això, i encara no sé com estudiar. Molts m’expliquen la seva manera, però ami no em serveix. M’està costant molt aquest curs i sé que sóc lo suficientment llest com per treure-me’l, i el problema està en no haver estudiat mai abans. Hi ha qui diu que necessito motivacions per a l’estudi, però quan m’esforço molts professors no ho saben veure i no m’ajuden a seguir endavant. Amb això últim no vull dir que la culpa sigui seva, però en part tampoc és meva, ja que tinc un problema d’atenció que m’impedeix està atent al 100% a les classes.

Queden tres dies de classe i sis per anar a Amsterdam, a gaudir d’un final de curs. És el viatge que porto esperant des de fa bastants anys i, espero que valgui la pena. També em servirà per estar amb persones que l’any que bé ja no estaran a l’Institut i passar-ho bé, possiblement, per últim cop.

Santi

Les persones de la meva classe i algunes altres sabran del que parlo. Alguns diuen que sóc hiperactiu i altres que estic boig. Encara que els de l’últim grup diguin que no, jo crec que sóc hiperactiu, però de moment no m’he fet cap prova.

Simplement, no puc estar quiet més de 10 segons: em poso a fer coses estranyes i inevitables amb les mans, a fer que em tremoli el cap, a fer cares rares, etc. A alguns els fa riure i a altres els estressa, l’any passat em van arribar a expulsar per fer una cosa que ni em vaig adonar. A la meva mare no li agrada gens, i porta temps dient-me que em portarà al metge a que em diguin què tinc i a que m’ho tractin el més aviat possible.

Encara que em faci una mica de por, necessito saber què em passa, ja que al final, si segueixo així, em tornaré boig de veritat i faré que s’ho tornin els que m’envolten. I si també parlo i ric molt a classe crec que és per el mateix problema, perquè per molt que ho intenti no ho puc evitar.

Santi

Per qui no ho sàpiga, Snapchat és una aplicació de mòbil on un pot enviar una fotografia acompanyada d’un petit text, i el que la rep tindrà un nombre petit de segons per veure-ho, menys de 10. És molt divertit, sobretot perquè s’està convertint en una guerra.

Alguns competim pel nombre de punts. Sempre que envies o reps un snapchat, es suma la teva puntuació. Jo ara mateix tinc 12.238 punts, que en són bastants. El contacte que tinc amb més punts en té 21.000, i la veritat és que per molt que ho intenti no arribaré mai a superar-lo.  Altres contactes, que en tenen menys que jo, intenten superar-me a mi, però de moment no ho aconsegueixen.

Un altre servei que té Snapchat és saber els millors amics que tens en funció del nombre de snapchats que us envieu mútuament. I, per tant, molts competim per estar dins dels tres primers d’alguns contactes.

En els dos últims paràgrafs he explicat els dos tipus de guerra menys freqüents. La guerra més freqüent és la de fer-li una foto a algú, normalment sense que s’adoni, i el resultat ens fa riure. La majoria dels cops la posem a la nostra història (snapchat que els teus contactes el poden veure tots els cops que vulguin en 24 hores). Aquest snapchat enviat, provoca grans ganes de venjança per qui surt a la foto i, aquest últim ens en fa una altre, fins que es converteix en una cadena.

En conclusió, Snapchat és una aplicació molt entretinguda, però hem de fer-ne un bon ús.

Santi

Com alguns ja podran saber, el meu avi es va morir farà unes cinc setmanes. El seu nom complert era Ángel Carnicero Hernández, però nosaltres  l’anomenàvem Abuelo. Per si algú es pregunta el perquè dels accents tancats a les A i de dir-li Abuelo en comptes de Avi, es ja que ell no va néixer ni es va criar a Catalunya.

Des del moment en què vaig néixer, ell va estar al meu costat. Fins als 6 anys aproximadament, passava tots els caps de setmana amb ell. Era una persona a qui estimava molt, de fet encara l’estimo i no crec que ho deixi de fer.

Ell era un gran aficionat de l’espanyol i, encara que jo fos del barça, anàvem sovint a veure partits al camp. El primer dia que vam anar, vaig veure un semàfor en verd i sense mirar la carretera em vaig llençar a creuar-lo i, un cotxe que tenia intencions de passar-lo en vermell, casi m’atropella. Ell em va agafar ràpid i em va dir: “Has de mirar sempre abans de creuar una carretera, no importa el color en el que estigui el semàfor ni la prioritat que tinguis en aquell moment, el que realment importa es que no et passi cap desgràcia”. Aquesta va ser una de les milions coses que em va ensenyar.

Ell, també, em va portar de vacances a molts llocs: a la Costa Brava, concretament a Cadaqués, Begur, Palamós i Palafrugell; a França, concretament a París; a Andorra; a Suïssa… I puc assegurar que han sigut els millors llocs on he pogut anar, no pel turisme, sinó per la companyia.

El dia que el van ingressar a l’hospital, tots ens vam preocupar molt. Ell va patir un atac de cor i el van haver de portar a la UCI on només anaven persones en estat crític. Als dos dies li van haver d’induir un coma, perquè es veu que anava a pitjor. Després de dos setmanes en coma ens van informar de que ja no podien fer res més per ell i que l’endemà una mà l’havia de desconnectar. Suposo que es millor que et facin acceptar la mort del teu avi abans de succeir, dels quals et deixen dir-li unes últimes paraules, que trobar-te-la de cop. Encara que el mal pugui ser el mateix.

M’ha sigut molt difícil acceptar que s’ha mort. La meva família i alguns amics (suposo que aquests són els únics amics de veritat que tinc) m’han ajudat a superar-ho. Em deien que ell em seguia cuidant des del cel, però la veritat es que aquí a la Terra em fa molta falta. Jo diria que ja ho he superat i això no vol dir que l’hagi oblidat, que es l’última cosa que vull, ja que apart que no s’ho mereix, es impossible per a mi oblidar a una persona que m’ha donat tant per recordar.

Santi

Totes les persones canviem al llarg de les nostres vides. Com reaccionem al canvi? El podem acceptar o negar, però mai el podrem evitar. Canviar significa modificar la nostra conducta o forma de pensar davant una nova situació.

A vegades no ens n’adonem, però el que anem vivint modifica el nostre caràcter. Alguns aspectes s’enforteixen, altres es debiliten i sorgeixen noves conductes, formes de pensar, etc. Mols de nosaltres temem al canvi, ja que no sabem com manejar situacions noves o diferents; ja que pot provocar qualsevol tipus de pèrdua, sigui física o emocional; podem ser criticats pels demés; i, a vegades, ens costa controlar-lo.

Cada persona respon de diferent manera davant el canvi, alguns es defensen d’ell atacant-lo, uns altres l’accepten com a víctimes, i d’altres l’accepten amb una visió positiva… La manera en que l’afrontem, depèn molt de la autoestima i del que ens ha pogut passar en el passat. Quan ens sentim segurs i capaços, el veiem com una motivació o un repte. Però quan ens sentim incapaços, ens desagrada i inclús ens espanta.

En la meva opinió, el problema no és que la gent canviï, sinó que els que ens envolten no saben acceptar els nostres canvis. Per molta por que li tinguem al canvi, l’hem de vèncer, ja que ens surti bé o malament sempre ens servirà d’ajuda. Recorda, el que no arrisca, no guanya.

Santi

Defecte, allò que en una persona no és com ha d’ésser. Virtut, qualitat personal que es considera bona i correcta.

Em dic Santi Tierz i tinc les orelles petites, les dents separades, una taca de naixement al peu esquerre i no puc amagar la veritat perquè al poc temps ja estic vermell. He de ser menys que ningú per ser així? Aquesta qüestió no va dirigida únicament a mi, sinó que va dirigida a tothom que es consideri humà en aquest món, perquè tots tenim els nostres defectes.

Defecte és una paraula que no m’agrada, no seria millor dir-li virtut? Perquè, ens agradi o no, és el que ens diferència dels altres i tampoc hem escollit ser així. L’única persona que té un defecte és aquella que no para d’enriure’s de les virtuts dels altres. Perquè la persona perfecta no és aquella que aparenta tenir menys defectes, sinó la que no s’avergonyeix dels que té.
Hem de ser prou madurs de sortir al carrer i dir: Aquest sóc jo, i si no t’agrado no em miris!

Santi