LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El divendres vaig anar a França amb la meva mare. Sempre estem soles al cotxe, nosaltres dos xerrant de les nostres coses, de tot i de res, però moltes vegades són coses personals. Ens passem unes sis hores soles i compartint els nostres moments.

Però en aquest viatge la meva mare ha volgut agafar persones per fer més rendible el viatge perquè ens sortís gratis la gasolina i el peatge. Al principi no volia, em feia molta cosa haver de portar persones desconegudes en el meu cotxe. Això ma mare ja ho ha fet molts altres cops, però jo no, i en aquest cas no hi estava d’acord. Però al final m’he adonat que no està malament això, perquè aprens coses que no sabies, passes l’estona xerrant de coses interessants i, fins i tot, et venen atacs de riure. Vam tenir tot el trajecte amb gent, des de Premià fins al nostre destí. Un noi i jo fèiem de secretaris de ma mare, jo dient-li el número de telèfon i ell trucava perquè em feia cosa, també vam tenir un d’origen del Vietnam i en el paper deia que es deia Minh algo (mai ens en recordem) i quan el vam veure, amb una maleta enorme buida, va i es presenta com Joan, això no era possible, però molt graciós. També vam tindre noies molts simpàtiques.

La veritat això de portar persones no m’agradava al principi, però he vist que pot ser divertit i instructiu. No sé per què, però ho tornaria a fer i així tampoc t’avorreixes. L’unica pega que hi ha, és que trigues una mica més i quan vols arribar aviat has de comptar que pots arribar més tard.

Salomé

Feia temps que volia tenir una moto, i ara que tinc 16 anys ja puc conduir una de 125, per això li he demanat als meus pares que si em podia inscriure a l’autoescola i m’han dit que sí, que seria una bona idea, ja que em vaig fent gran i sóc més autònoma, com diu el meu pare no em farà de “taxi” tota la vida quan vulgui anar a algun lloc.

Així que aquí estic intentant treure’m el carnet de moto. M’agradaria treure-me’l abans de l’estiu, encara que ho veig difícil, ja que ara és època d’examens i d’estudiar molt, i després tenim el viatge de fi de curs.

Però ara m’esforçaré perquè vull treure-me’l com abans millor, per així també disfrutar. Espero tenir temps per totes les coses i treure’m els exàmens de la moto el primer cop. Ara a creuar els dits.

Salomé

Feia molt de temps que no escrivia a la tertúlia, i per fi m’he tornat a incorporar. La veritat és que per una part em fa il·lusió, però l’altre és troba el tema sobre el que tractar. Mai no sé de que parlar, he de trobar idees del que m’ha passat o he vist alguna cosa per la televisió o escrit perquè hem vingui l’inspiració, encara que molt sovint es tracti de temes personals.
Per mi és difícil trobar sobre que parlar perquè quan em toca escriure, o no m’ha passat res o no em vé la inspiració. Però tot i així estic orgullosa de poder tornar a escriure i compartir amb vosaltres els meus escrits, encara que no siguin interessants o no puguin agradar. Però almenys torno a estar entre vosaltres.

Salomé

Com ja sabeu m’he perdut tot el segon trimestre i em costa molt tornar a concentrar-me a les classes, fer els deures, estudiar per als controls… Tant de temps sense anar a l’institut es nota, no és que fagi mandra però costa tornar a reprendre el ritme escolar.

Ara m’estan caient un munt d’exàmens al damunt, els que fa tothom més els que jo he de recuperar. Els que he de recuperar jo sola és difícil, perquè no tinc cap explicació, només tinc el llibre, i no es pot dir que sigui la millor manera d’entendre les coses. Sé que puc comptar amb l’ajuda dels professors, però igualment arribo a casa i m’estresso. A sobre si no aprovo repetiré i m’estressa encara més, perquè em fa posar més nerviosa. Sé que em quedaran de pendents, però intento no posar-me molt estressada perquè sinò em concentro menys.

Ara el que he de fer, és fer el que feia abans però pujar una mica les piles per poder aconseguir tot el possible, encara que ara em costa més concentrar-me, encara que no ho sembli quan tens un d’aquests problemes et baixa el nivell de concentració i d’atenció, però ho intentaré, faré tot el meu possible.

Salomé

A vegades em paro a pensar en què, és possible que només siguem els únics que vivim en aquest univers?
Jo no ho crec, en tot l’univers, en les milers de galàxies que existeixen i sistemes, que nosaltres en el nostre sistema solar, com l’anomenen, siguem els únics éssers vius que visquem en l’univers.
Han fet molts reportatges i documentals on es veu a gent que ha vist ovnis o coses estranyes,on es veuen imatges amb objectes no existents a la Terra. Els que no viuen a la Terra, els anomenats extraterrestres, poden existir, poden tenir una civilització més avançada o més endarrerida que nosaltres. Segurament si descobreixen alguna cosa, nosaltres no estarem aquí, però jo hi confio. Potser és molt imaginatiu i us direu que estic boja, però jo no canviaré d’opinió.
Si us pareu a pensar, creieu que som els únics a viure en aquest univers?

Salomé

Ara farà un mes que sóc voluntària a una protectora ja que vull col·laborar i ajudar els animals perquè m’agraden molt, i els caps de setmana vaig a passejar gossos.
El que vull dir amb això és que hi ha gossos que segurament ho han passat molt malament abans de estar abandonats. Ho dic perquè avui m’ha tocat passejar un gos que tenia molta por a les persones. Al principi no el podia tocar, a la mínima que apropava la mà abaixava les orelles i amagava la cua entre les potes i no es deixava apropar. Per a mi, que aquest gos l’han maltractat i pegat abans de ser abandonat. Després de passejar-lo una estona, ja s’havia fet a la idea que no li faria cap mal, però quan passava una persona pel costat seu s’espantava i no volia avançar.
No entenc com la gent pot ser tan cruel amb els animals, si tens una animal és perquè el vols i te l’estimes, ho faries tot perquè estigués feliç, no l’abandonaries. Em fa molta ràbia que cada setmana hi hagi com a mínim deu animals nous a la protectora, però sort que hi ha gent que adopta, com ha sigut el meu cas que, farà també un mes, tinc una gateta nova a casa i espero que s’estigui el millor possible.

Salome

Molts cops la meva àvia m’envia cartes, em deu arribar una a la setmana. Em fa molta il·lusió poder llegir una carta que la meva àvia ha escrit tans sols per mi, una cosa confidencial entre nosaltres dues i ningú més. M’agrada llegir-les, sí, però em fa molt de pal escriure-les. A cada carta que m’envia sempre em diu que li encantaria que jo li escrivís al meu torn, peró mai m’hi poso.

L’altre dia em vaig parar a pensar que, si a mi em fa il·lusió rebre una carta d’ella, a la meva àvia també li agradaria que jo li tornés un escrit, així que ho vaig fer, m’hi vaig posar i li vaig escriure una carta.

Avui m’ha arribat la seva carta setmanal i li ha fet molta il·lusió que li escrivís, l’esperava durant molt de temps, perquè en uns tres mesos jo no l’hi havia escrit res (ja sé pot semblar una mica egoïsta de la meva part, però no és el meu fort escriure), i m’ha dit que li agradaria rebre’n més sovint.

Això d’enviar-me cartes amb la meva àvia m’agrada, ja que ara es fa tot per sms o e-mails, i és com tornar una mica al passat, obrir un sobre i veure escrita la seva pròpia lletra a mà, guardarte-la en un racó i llegir-les sempre que vulguis obrint el sobre i sentint la seva olor.

Salomé

M’estic adonant, com segurament molts de vosaltres, que a l’adolescència canviem, no només en l’aspecte físic, sinó mentalment també. Ja no som el fills del papa i de la mama (com alguns diuen), prenem les nostres pròpies decisions i no els hi fem tant de cas, nosaltres canviem de personalitat i volem ser diferents als altres.

Us explicaré com he arribat a aquesta reflexió. Primer em vaig fer un segon forat a l’orella, i això em va fer sentir diferent, però després vaig voler uns altre al cartílag i després dos més a l’altre orella. Al cap d’un temps em vaig voler fer el pírcing al nas, encara que els meus pares no estiguessin d’acord me’l van deixar fer per raons personals. A l’estiu em vaig posar metxes blaves, i m’agradava perquè em deia: “Ja no ets com tothom”. M’agrada ser així diferenciar-me, encara que quan els hi dic als meus pares que em vull fer més forats o algun tatuatge no em deixen, els puc entendre perquè encara sóc petita i no volen que me’n penedeixi quan sigui més gran. Però també ens fem més rebels i amb els pares no els hi tenim tant de respecte, i quan jo em volia fer una dilatació a l’orella ells no em van deixar, però jo ara me l’estic fent en contra seva. A vegades no els hi parlo com ho deuria fer i ho sé, però la meva mentalitat ha canviat i no sóc la nena petita d’abans.

Encara que m’estigui fent gran, estic prenent les meves decisions i sóc més rebel que abans, als meus pares no els hi faig tant de cas com abans i no els escolto tant, per sort, encara sé que ells estaran allà per mi i que faci el que faci sempre em donaran bons consells i, no perquè algun dia m’enfadi amb ells i em porti malament, no em deixaran d’estimar.

Salomé

Ahir vaig quedar amb les meves amigues per anar a veure un espectacle de màgia d’en Mag Lari. Estava molt contenta de poder anar perquè sempre hem quedo al·lucinada amb els trucs que poden fer els mags.

Jo sé fer-ne uns quants, però són els típics que tothom sap fer, per això sempre que veig un mag que fa un truc em faig la pregunta de com s’ho fan i quan s’acaba em quedo molta estona pensant en com ho ha fet, em passen mil possibilitats pel cap, però mai sabré com són en realitat.

Quan vaig arribar al teatre i va començar ja es veia que anava a ser molt divertit. Va començar amb molt d’humor, i tot l’espectacle va anar així, ens estàvem rient tota l’estona. La màgia també era molt bona i em va agradar molt. Quan es va acabar, amb les meves amigues ens vam esperar a fora i va sortir ell, el Mag, i ens vam poder fer una foto amb ell i també li vaig poder demanar un autògraf, és el primer cop que en tinc de un famós.

Tot i així, va ser una tarda genial, feia molt que no anava al teatre i la veritat es que vull tornar, i aquest cop pujar jo sobre ell i poder ballar com abans feia.

Salomé

Al cap de tres mesos d’hospital, i altres dos més de vacances d’estiu, per fi he pogut tornar un dia sencer a l’institut.

Al matí, quan m’he llevat, estava molt nerviosa. Veure els meus amics i amigues, tornar a fer classes i veure els professors i conèixer uns de nous. No sabia com aniria, si la gent estaria contenta de tornar-me a veure o no, si s’em faria difícil tornar a concentrar-me a les classes… Però, quan vaig arribar, vaig estar molt feliç en tornar-me a trobar tot això que feia mesos que no feia. Pot semblar estrany, però no volia que s’acabessin les classes, s’em passaven massa ràpid i no volia que acabés mai.

Sé que de moment no aniré tots els dies, però els dies que hi vagi els aprofitaré al màxim, sempre amb bon humor. Havia sigut un dels dies més esperats des de fa molt de temps.

Salome