LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa aproximadament dos anys veia ma germana que es passava algunes tardes mirant series, xatejant pel mòbil i quedant amb les amigues per veure pel·lícules o sortir a la nit. Jo sempre em preguntava què tenia tot allò de divertit o especial, com li podia agradar fer tot allò? Però a poc a poc estic veient que cada dia m’assemblo més a ella, primer amb el xat que just tenir mòbil no vaig tardar gaire a aficionar-me… No molt més tard també vaig començar a quedar amb els amics i la xicota. I ara tot just fa una setmana que he començat a mirar un parell de sèries per Internet el que em fa pensar que estic seguint si fa i no fa la mateixa rutina que ella, ma germana. Això no sé si és bo o dolent perquè si no m’equivoco el següent que toca és fer la migdiada.

Ricki

Tot va començar l’any passat, va ser llavors quan vaig iniciar les meves sortides nocturnes amb els amics durant l’estiu.  Un dia em van dir de quedar, així que vaig anar a parlar amb els meus pares a veure si aquella mateixa nit podria sortir fins tard i aquí va ser quan es va crear el problema, a partir de quina hora es considerava tard?

Personalment em considero una persona responsable i puntual però no serveix de gaire. Per molt responsable i puntual que pugui arribar a ser, durant l’estiu i només durant l’estiu l’hora de tornada a casa es a les 00, i dic durant l’estiu perquè en tota la resta de l’any es més aviat. Trobo molt injust que l’hora de tornada sigui a les 00 i més sabent que estic a cinc minuts de casa, que no he tingut mai problemes per fer enrenou i que sóc puntual. Quan veig que no tinc res a fer per convènçe’ls per arribar més tard començo a comparar-me amb altres amics que directament o no tenen hora de tornada o bé sí que tenen, però més tard.

Després d’estar com 30 minuts discutint ja entrem a la història familiar, que si me germana a la meva edat no sortia fins tan tard… que ells quan tenien la meva edat a les 22 havien de ser a casa… Sempre el mateix problema i les mateixes respostes és un tema que no avança, i si algun dia trec algun bon motiu per sortir fins més tard comencen les amenaces que no sortiré més o que em faran tornar més aviat. Així que tinc les de perdre i m’acabo rendint i conformant.

Amb aquest text no espero que em deixin sortir fins més tard, simplement vull que tots els pares que llegeixin això reflexionin, que no hi ha res dolent en sortir alguna nit fins tard.

Ricard

El 18 de febrer va ser el meu aniversari i aquell mateix dia ja vaig rebre uns quants regals. Al mig dia un cop vaig tornat de l’institut va venir ma germana corrents a felicitar-me molt alegrement i em va dir que el seu regal me’l donaria el cap de setmana, que en aquell moment no el tenia i que seria molt gran. Estava a dimarts i m’havia d’esperar fins dissabte.

Divendres vaig quedar amb els amics a casa meva per jugar una estona tots junts que feia molt temps que no quedàvem. A les 7 casualment tots tenien alguna cosa a fer… Un bàsquet, l’altre havia de netejar, l’altre tenia classes d’informàtica… A les set tots ja eren fora i com no tenia res a fer vaig posar-me a llegir. Al poc rato va venir ma germana a l’habitació, no podia esperar més, havia de fer-me entrega del regal que estava molt nerviosa perquè el veies. Jo no m’esperava cap sorpresa. Vam agafar el cotxe i ens vam dirigir on estava guardat el regal que segons ma germana era molt gran i a casa no l’hauria pogut guardar. Jo pensava què podia ser això tan gran però se m’acudia res. Un cop aparcat el cotxe vam anar cap a la casa on estava guardat el regal, em va donar la clau a mi perquè obris la porta que ella “estava” amb el mòbil. Vaig obrir i hem vaig trobar allà tots els meus amics! No sabia què dir ni què fer. Ma germana em va demanar que no fes gaire rebombori, allà teniem sopar per tots i postres. Érem deu persones i entre tots em van fer tres perfectes regals. Van regalar-me tres samarretes, una de futbol personalitzada amb el meu nick  “RICKI” i dos samarretes de vestir molt guapes per cert.

Aprofito aquest text per agrair a ma germana per fer-me aquest regal que és millor que qualsevol altre regal material i als amics per venir-hi (Montse, Aina, Sara, Lluís, Oscar, Narcís, Marc, Ferran i Marcel) i acabar d’alegrar-me aquell divendres tan perfecte. Moltes gràcies.

Ricki

Farà ja tres o quatre anys que practico submarinisme amb el meu pare. Penso que és un esport molt dinàmic, divertit, entretingut i en el qual estàs una bona estona desconnectat de tots els problemes de l’exterior. Però a mesura que em vaig fent gran li vaig agafant por a això; són molts els submarinistes, per no dir tots, que algun cop han patit algun ensurt important i em fa enrere només de pensar que algun cop aquest en puc ser jo. De petit no havia tingut mai cap por, em posava l’equipament i em llençava a l’aigua amb el meu pare sense cap problema, però últimament n’estic agafant bastanta por. De fet ja ne patit algun d’ensurt no d’important però si d’aquells que et posen el cor a mil. Encara recordo el dia en que em vaig submergir per observar l’interior d’una roca i quan ja em quedava sense oxigen i em dirigia a pujar veig que el sol desapareix, miro cap amunt i veig una ratlla gegant passant per damunt meu, el cor s’em va disparar mai havia vist un animal tan a prop meu i tan gran alhora, podia mesurar el metre i mig de costat a costat. Increïble! També s’ha de dir que un cop vaig reaccionar del ensurt vaig pujar a la superfície i vaig poder observar com aquell animal seguia la marxa amb un moviment lleuger d’aletes, molt bonic. Aquell dia dubto que me’n oblidi mai. I també he superat moltes pors, coses que mai havia pensat que m’atreviria a fer-ho. Sempre li havia tingut molta por a les meduses, no només per les urticàries que aquestes et podien produir, també pel seu tacte viscós i els seus llargs tentacles. Un dia ens vam trobar el meu pare i jo envoltats per un banc gegant de meduses no sabíem com havien anat a parar a la zona en la que estàvem, potser un moviment d’aigües marines o estàvem damunt d’una taca d’aigua calenta i per això les meduses es dirigien cap a nosaltres. El meu pare em va demanar que treies el cap a la superfície, em volia dir alguna cosa i un cop amunt em va demanar que el seguis. Ens tornem a enfonsar i ja estàvem totalment rodejats, veig al meu pare que amb una mà es tapa el frontal del cap (l’única part del cos que ens queda al descobert) i amb l’altre comença a apartar les meduses, jo el segueixo ben de prop pel pas que anava obrint.

L’any passat les coses no van anar tan bé com la resta d’anys a causa de les lesions que havia patit jugant a futbol, tenia el turmell esquerra adolorit, i vaig estar tota la temporada sense poder ficar-me i per això penso que també es un dels motius per el que li he agafat més por al submarinisme. Vaig poder comprovar que una mínima lesió pot fer que es converteixi en un dia desastrós. Tot va començar a principis de temporada: anava a pescar, serien les set del matí, jo anava pensant que ja estava recuperat de la lesió del peu, perquè no notava cap dolor després de setmanes de recuperació. Un cop dins l’aigua vaig notar que tenia una petita molèstia al mateix peu, però ho vaig ignorar, vaig pensar que tenia el peu fred i que conforme nedés aquest dolor se’n aniria, però no va ser així, vam començar a nadar mar endins i aquest dolor no desapareixia, un cop a dins de tot, quan la costa es veia petita i tot, vaig notar que el dolor anava a més;  li vaig dir al meu pare i em va dir que pugés sobre la boia que portem per senyalitzar a les embarcacions per descansar una estona i que el dolor afluixés, em vaig treure l’aleta del peu que em feia mal i amb l’ajut del meu pare vaig fer-me un massatge, el dolor disminuïa però jo seguia nerviós ja que estava al mig del mar amb el peu força adolorit. El meu pare em va demanar que no perdés els papers, que em posés l’aleta que aniríem cap a la costa sense cap pressa, que quan volgués parar ho podíem fer i així va ser. Poquet a poquet ens vam anar apropant, un cop fora l’aigua vaig notar una tranquil·litat per tot el cos. Un cop ja estava més recuperat el meu pare em renyava per innocent, que amb dolor per petit que sigui no podia anar a pescar, després vam anar a esmorzar com si no hagués passat res i cap a casa. Ara em pregunto si aquest estiu vinent ja podré tornar a fer submarinisme sense dolors i com reaccionaré un cop dins l’aigua.

Ricki

Tot va començar el dia 21 de desembre, havia quedat amb la Maria, en Marc i en Marcel per anar al cinema a veure El Hobbit. Vam arribar a Mataro Park, vam comprar les llepolies com sempre fem i ens vam dirigir al cinema per veure la pel·lícula. Al sortir tots contents, ja que ens havia agradat,  vam anar a sopar alguna cosa allà mateix. Un cop acabats de sopar ens vam dirigir als recreatius per divertir-nos una estona i em va cridar l’atenció una màquina anomenada “stacker”. Aquesta màquina consisteix en introduir una moneda d’1€ i començar a jugar, es tracta de fer una columna en vertical sense desviar-te; comences amb 3 quadrats de base i acabes amb un. Vaig treure quatre euros de la butxaca, per així posar-me un límit, ja que a aquestes màquines t’acabes enganxant i vas posant monedes sense adonar-te´n .  Al meu tercer intent vaig aconseguir arribar a dalt de tot i em va tocar el premi, a la màquina que jo jugava el premi és un televisor 3d, Smart Tv i 42”. En el moment que ho vaig completar la màquina va començar a fer un soroll molt elevat, el cor s’em va posar a mil i no em creia el que acabava de passar. Ho havia aconseguit! Al moment vam trucar a la mare d’en Marc perquè ens vingués a recollir, un cop arribà va firmar un paper i al moment ens van fer entrega del televisor. Gegant! El vam agafar com vam poder i  cap al cotxe per portar-lo cap a casa.

Allà començava la part més difícil; introduir-la dins del cotxe. No hi cabia enlloc així que ens el vam haver de col·locar sobre nostre. Molt incomodes però al final vam aconseguir arribar. Allà m’esperaven els meus pares molt contents. El vaig pujar fins a casa i allà es va quedar, i aquí segueix tres setmanes després, ja que ara tenim un altre problema, no sabem on col·locar-la, es massa gran per la meva habitació i ja estem pensant com fer-ho per instal·lar-lo el més aviat possible. Aquell va ser un dia inoblidable, i la feina que vaig tenir per dormir!

Ricard

Sempre he sigut molt addicte a tot el tema de consoles i li he dedicat molt de temps, inclús massa. Per això aquest estiu he decidit canviar una mica l’estratègia i n’estic totalment satisfet.  Aquest any m’he mentalitzat que passaria menys hores davant de la tele i passaria més estona amb els amics i així ha sigut! Es poden fer moltes més coses del que pensem, des d’anar al cinema, fins anar a Barcelona per canviar una mica d’ambient o bé anar a fer un partidet de futbol al poliesportiu d’aquí Vilassar. M’ho he passat tan bé aquest estiu que m’havia oblidat per complet que tenia una consola a la qual abans li havia dedicat tant del meu temps. No he parat ni un dia per casa! De fet l’any passat els meus pares es queixaven perquè estava tot el dia “viciat” a la consola, aquest any al revés, que perquè no estava mai a casa i que no havia de sortir tant, però que hi farem… Qui em coneix no ho hauria dit mai que faria un canvi tan radical. He fet de tot! Que si vaig al cinema, que si quedar a les nits per donar una volta i parlar amb els amics, jugar a futbol, anar a la platja o piscina a refrescar-nos una estona… Increïble!

Per què escric això? Per un motiu ben simple, perquè no passeu més estona a casa i us animeu més a sortir al carrer amb els amics. Proveu-ho no us en penedireu!

Ricki