LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi han dos tipus de persones, els que diuen que els hi agrada llegir i els que no. Jo sempre m’he identificat amb el segon. La meva mare em deia que no és que no m’agradi llegir, sinó que no he trobat el llibre adequat. Jo no m’ho creia, pensava que era millor mirar pel·lícules que no pas llegir un llibre perquè no et porta tan de temps, costa menys esforç i no és tan avorrit ja que la majoria de llibres ni tenen dibuixos.

Fa poc he descobert que m’equivocava per complet. A l’assignatura de socials ens han fet llegir un llibre que es diu “El Lector”, tracta d’una història d’amor entre un jove de quinze anys i una dona de trenta. La trama em va enganxar moltíssim i al final el llibre em va agradar molt perquè no m’esperava gens el final.
Com que em va agradar tant vaig decidir mirar la pel·lícula, vaig pensar que seria inclús millor que el llibre, però no va ser així. No era del tot dolenta però li faltaven un munt de detalls del llibre, que com jo m’havia llegit el llibre ja els sabia però sincerament, si arribo a mirar la pel·lícula sense llegir-me el llibre prèviament no hagués valgut res.

Amb aquest text no vull dir que ara sóc una fanàtica de la lectura ni res per l’estil, però sí que miro la lectura amb uns altres ulls i no tornaré a dir mai més que no m’agrada llegir.

Núria

Fa més d’un any vaig començar 3r d’ESO molt enfadada, ja que ens havien barrejat a les classes i m’havien separat de quasi totes les meves amigues. Vaig pensar en queixar-me, fins i tot vaig dir-li a la meva mare que parlés amb els professors per veure si podien canviar-me, però al final vaig acabar pensant que no em farien cas i em vaig conformar amb la classe que m’havia tocat.

Cap al segon trimestre em van asseure al costat de l’Anna Xaubet, per mi una desconeguda que simplement coneixia de vista. Semblava molt tímida però a la vegada simpàtica. Va anar passant el temps i cada cop érem més amigues, m’ho passava genial a les classes i vaig descobrir que, quan la coneixes, de tímida no en té ni un pèl. D’altra banda estava l’Helena, que també va congeniar molt bé amb l’Anna, i com jo ja la coneixia del cole, ens vam fer amigues totes tres.

Actualment, segueixo a la mateixa classe, sent igual d’amiga, o més, de l’Anna i l’Helena. A les tres ens agrada dir-nos PTAF perquè un dia l’Helena va trobar un vídeo a Internet de tres noies negres que canten i ballen rap una mica “a lo cutre” i es diuen així. Ens encanta imitar-les i cantar les seves cançons plenes d’insults en anglès sense cap sentit.

Amb aquest escrit els vull agraïr tot el que em fan riure cada dia, i dir que gràcies a aquesta experiència m’he adonat que el què en un principi pot semblar una cosa horrible a vegades resulta ser una de les millors coses que et poden passar.

Núria

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

Va començar a entrar una petita ràfaga de llum que va fer-me despertar. Al principi, em vaig notar una mica extranya però de seguida vaig pensar que era perquè el dia anterior havia anat a dormir tard i estava cansada. Una estona després de llevar-me vaig anar a veure l’àvia, que feia temps que no la veia. Com que vaig estar tot el matí distreta no vaig tornar a pensar en el malestar que tenia quan em vaig llevar, però tan aviat com vaig acabar de dinar vaig tornar a notar-lo. Vaig decidir estirar-me al sofà i dormir una mica a veure si sem passava però no aconseguia adormir-me, així que quan la meva mare em va dir d’anar a Barcelona no m’ho vaig pensar dos cops perquè vaig creure que una mica d’aire fresc podria ser la solució al meu problema.

A les nou del vespre vaig tornar a casa i pels calfreds que em venien de tant en tant vaig sospitar que tenia febre així que em vaig posar el termòmetre per assegurar-me i, efectivament, tenia febre. Em van diagnosticar grip. Mocs, tos, febre bastant alta i per si fos poc, als pocs dies s’hi van afegir els vòmits a la festa.

Al final, vaig acabar pensant que sóc gafe i atrec tots els virus perquè tot just un mes abans havia tingut angines. Però després, en tornar a classe em vaig enterar que més companys estaven igual que jo i que tot havia sigut una epidèmia. Em va consolar saber que no sóc gafe però ara em sap greu per tots els meus companys que deuen estar patint el virus perquè, de veritat, sembla una tonteria però és passa malament.

Núria

Fa uns sis anys vaig començar a jugar a bàsquet. No en tenia ni idea, ja que abans feia piscina i son dos esports que no tenen res a veure. Tampoc és que m’encantés aquest esport però m’hi vaig apuntar perquè algunes de les meves amigues també ho van fer i havia de fer algun esport per manternir-me en forma.

Al principi m’agradava molt anar a entrenar i jugar partits, notava que mica en mica anava aprenent a jugar i em divertia. Però a mida que anavan passant els anys, no sé si és per l’edat aquesta que tots els adolescents hem de passar algun dia, em va començar a avorrir anar a entrenar i passava més dels entrenaments, cosa que va comportar que perdés la pràctica del joc i cada cop anava jugant pitjor i per tant no em divertia gens, i a més a més també teníem bastants problemes amb casi tots els entrenadors que no ajudaven gaire. Així que aquest any he decidit deixar-ho. No puc dir que no m’ha fet pena deixar-ho perquè he fet amigues molt grans durant tot aquest temps però no em sentia agust fent una cosa que no m’agrada.

Aquest any he començat a anar a piscina amb la Carla, que també feia bàsquet amb mi. Les dos vam decidir que el bàsquet ja no era lo nostre i voliem canviar. Ens agrada anar a la piscina perquè ens ho passem bé i com anem per lliure fem el que volem, sempre intentant fer tot l’esport possible.

Ara que ha arribat l’hivern i fa fred ens fa una mica de mandra anar a la piscina i la tenim una mica abandonada… però com hem de fer esport i és la nostra obligació seguirem anant cada setmana.

Núria

Aquest any, els alumnes de quart d’ESO ens veiem en l’obligació de recaudar diners per al viatge de fi de curs.

Una de les coses que hem fet ha sigut montar una paradeta a la fira de Santa Llúcia amb pastissos, ponsèties, cafè, xocolata desfeta, tombola i un sorteig. Cada alumne tenia un torn per anar a atendre la paradeta, i a mi em va tocar diumenge de dos a quatre del migdia, però com que m’ho estava passant bé amb els meus companys m’hi vaig quedar fins les vuit.

La meva feina a la parada era donar el canvi als clients i per no fer tota la estona el mateix també anava a vendre números pel sorteig amb algú altre, res de l’altre món.

De tota aquesta experiència, n’he tret dues conclusions:
Per una banda, m’he pogut posar a la pell de tota aquella gent que va pel carrer intentant vendre’t coses que no t’interessen i si tens un mal dia ja els hi poses mala cara i tot… Doncs em va passar, vaig poder sentir el que és que vagis a vendre-li coses a la gent i et desprecin, per això, demano perdó a tots els venedors i venedores del carrer si algun cop els hi he posat mala cara.
I d’altra banda, també vull agraïr a la gent que ens va comprar coses i va ser amable amb nosaltres Com per exemple el senyor gran que vivia davant de la nostra parada i va fer donacions sense demanar res a canvi. Cal dir, que en alguns moments ens va fer una mica de por ja que deia que coneixia a les nostres famílies i nosaltres no en teniem ni idea de qui era, però de totes formes va ser molt amable!

Núria

Em trobo en un moment en que haig de començar a pensar què vull fer d’aquí a un futur, i no molt llunyà. L’any que ve ja haig de decantar-me per un camí i no tinc res clar, sempre he pensat que sóc més de lletres però d’altra banda hi ha alguna cosa a les ciències que també m’atrau i si encara em poso més a pensar arribo a la conclusió de que també m’agrada dibuixar i fer alguna cosa artística també podria estar bé.

Em diuen que haig de triar el que em faci feliç i el que m’agradi fer. Però i si no m’agrada res? I si no hi ha res que de veritat em cridi l’atenció? Veig tanta que gent que ho té tan clar i que sap a què es vol dedicar que penso que se m’està fent tard, que haig de triar ja el camí que vull seguir perquè sinó arribarà el dia en que hauré d’escollir i simplement no sabré que dir o que fer.

Al llarg de la meva vida he volgut ser moltes coses, com tothom, però quan crec que ja ho tinc del tot clar, hi ha alguna cosa que canvia en la meva manera de pensar que em fa trencar tots els meus esquemes i torno a estar com al principi, sense tenir les coses clares.
Encara que es podria dir que hi ha una cosa que sí que tinc clara del tot. Em vull decantar per el camí que em faci veure que “estudiar”, paraula que ara mateix odio, no és una tortura i que en un futur em servirà de molt.

Núria

Farà una setmana vaig veure per les notícies que una nena d’uns 13 o 14 anys s’havia suicidat perquè li feien bullying. Quan ho vaig veure se’m va quedar el cos com amb un malestar, com si m’ho haguessin fet a mi o algú del meu entorn, quan en veritat a mi no tenia per què afectar-me. Vaig reflexionar, em preguntava com algú és capaç de fer-li una cosa així a una altra persona fins que arribi a aquest punt, a suicidar-se.

Suicidar-se és una paraula molt dura, però per tota aquesta gent que sofreix aquest tipus d’assatjament simbolitza la solució a tots els seus problemes, treure’s la vida els suposa la llibertat i felicitat que busquen perquè no troben cap altra alternativa.

El que més em va sobtar és que la nena no era grassa, lletja, anormal… ni res d’això, ja que normalment quan la gent es fica amb algú es fica amb el seu aspecte físic, per la seva manera de vestir o pensar… i ningú té dret a jutjar a un altre sense saber jutjar-se primer a un mateix.

Jo penso que coses com aquestes són injustícies i haurien de ser castigades com un delicte, inclús més que un delicte. Perquè la diferència que hi ha entre la pèrdua de coses materials (en el cas dels robatoris) no és res comaparat amb la pèrdua d’una vida com és en aquest cas.

Núria