LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc vaig acabar la meva obra teatral… no, no em refereixo a “Trivial”, m’estic referint a una obra teatral que estava escrivint des de l’estiu passat: “cruel d’ofici, d’ofici? Trobador” i estic molt content respecte al resultat!

Per primera vegada sé més o menys com se sent un pare, és el meu llibre, jo l’he creat, la història és original, no és la millor obra del món (no està al nivell de Hamlet evidentment) però l’he escrit jo! Encara no em crec que l’hagi acabat!

Bé, la història va de la aventura de l’Aríc, un jove músic que es veu obligat a unir-se a una banda de bandolers per tal de salvar el seu poble, semblava que l’Aríc anava a tenir una vida d’un sanguinari bandoler, però es troba amb en Francesc i l’Alekhem, dos bandolers que li expliquen el seu pla: mentre tots els bandolers saquegen els pobles i cometen assassinats, ells d’amagat salven persones mostrant-los el camí per fugir i que puguin continuar les seves vides. Però no tot surt com esperen.

Personalment, tot i que la història és un pel fluixa, em sento orgullós sobretot dels personatges, dos d’ells basats en mi mateix, la resta en les personalitats de gent que conec, n’hi ha pocs, però això no és dolent! Al contrari, tinc més temps per desenvolupar-los i fer-los millor! Personatges com la Llorença, la Margarida i en Sebastià, tot i estar desenvolupats, no ho estan tant com voldria, cosa que solucionaré, perquè tinc pensat escriure res menys que quatre obres d’aquesta història!

No puc descriure amb paraules com de bé em sento ara mateix! He creat un món! Sóc el progenitor de totes les coses del llibre! I, sobretot, m’he demostrat a mi mateix que quan començo una cosa puc acabar-la fins al final! Estic ple d’idees per les continuacions de l’obra i no puc esperar per començar el següent. Simplement, vull donar gràcies a tots aquells amics i amigues que em van donar una oportunitat amb el llibre en algun moment, mai podré pagar-los la gratitud que sento! Us en dec una!

Nil, el vostre ocell preferit

Aquest tema és una mica personal (sí, els escrits personals d’en Nil són com les perruqueries de Vilassar, n’hi ha quaranta, però per alguna raó sembla ser bona idea posar-ne alguna més) parlaré dels meus plaers culpables. Per qui no ho sàpiga, un plaer culpable és alguna cosa que t’agrada però que difereix completament dels gustos que t’havies fixat a tu mateix, com quan mires una pel·lícula que saps que és molt dolenta però, per alguna raó que no t’expliques, t’agrada. Deixarè uns quants links de youtube sobre el que parlo en alguns paràgrafs perquè pogueu entendre-ho millor.

Primer plaer culpable: la pel·lícula “sweeney todd: el barber diabòlic”, un musical que entra en el terreny de la sang, on el protagonista degolla a els seus clients simplement perquè pensa que ningú mereix viure, això no m’atrauria gens en un principi, però la música…és genial, com sempre en Tim Burton fa un treball magnífic com a director, l’atmosfera és genial i veient la pel·lícula pots entendre perquè en Sweeney pensa com pensa, i ens ha donat un dels moments més tensos de tota l’historia cinematogràfica en l’escena en que canten la seva versió de “pretty woman”, una molt bona pel·lícula, que no sé com, m’ha agradat.

https://www.youtube.com/watch?v=omD3m-xwBWk

Segon plaer culpable: el music “ Aurelio Voltaire”, aquest em fa molta ràbia, perquè és un dels meus grups preferits i no sé per què, un grup que parla de mort, el diable, critica la religió… però les seves lletres són molt divertides en ocasions i la veu del cantant és boníssima, el ritme és tan tranquil, s’apropa molt al jazz, country i rock clàssic, i quan fa un tema emotiu realment el fan emotiu, la seva cançó “Dunce” és una de les meves preferides perquè m’identifico molt amb ella i… no, res més a dir, un gran grup.

https://www.youtube.com/watch?v=y1yYoRcPflA&feature=kp

Tercer plaer culpable: els acudits verds i l’humor negre, són repugnants en ocasions, són molt irrespectuosos i no hi ha raó per riure i apel·len a un humor massa simple i cavernícola, però per alguna raó quan en tinc algun acudit (rares vegades, jo sóc més de jocs de paraules) no puc contenir-lo, i molts em fan riure molt i em fan odiar-me a mi mateix, però què hi farem?

Quart i últim plaer culpable: No saber dir que “no”. La de problemes que això m’ha causat son incomptables, moltes vegades no em ve de gust fer una cosa i per simple amabilitat he dit que “sí”, però per una altra cara m’encanta veure els somriures de la gent a qui ajudo i m’agrada col·laborar, però continua havent-hi problemes en sempre voler ajudar i tot i així acabo dient que sí!

Aquests són els meus plaers culpables, vosaltres en teniu algun?

https://www.youtube.com/watch?v=o2cvmS4OITE

Nil, el vostre ocell preferit.

En aquest lloc web s’ha parlat molt de somnis, de malsons i de somnis eteris entre d’altres; però què passa amb els malsons eteris i repetitius, jo en tinc un recentment, tenir un malson que es repeteix moltes vegades és dolent, però quan a sobre ets una persona amb somnis molt definits. molt bona memòria per ells i que a més a més saps que signifiquen alguna cosa es tornen unes tortures que et fan tenir, en ocasions, terror a dormir. Jo, com a una d’aquestes persones, explicaré segurament el somni que pitjor m’escau, de fet, no em sento del tot còmode recordant-ho però alguna cosa em diu que pot ser un bon tema.

Tot comença quan estic caminant per un poble on no hi ha portes, els vidres no tenen reflexes, i que tot, absolutament tot és de color blanc, les cases, el carrer, el cel…tot. Caminant per la ciutat em trobo un camí de sorra, aquest sí que te colors, la qual cosa em desorienta i em diu que el segueixi, no sé el que m’espera. Al final del camí em trobo una cova, no sembla una cova natural, ja que l’entrada esta feta per un arc romà, però tot i així no és una edificació, està enganxada a la muntanya. Com que em sento curiós respecte aquest lloc, hi entro, tot normal, és una cova, no hi ha res a dins, però a mesura que més camino m’adono que al fons de la cova hi ha una espècie de pilota negra flotant, i aquí comença la part pertorbadora: de la pilota comença sortir d’ella obscuritat, en forma líquida (si es estrany, però és un somni), com quan se’t cau un got d’aigua al terra, s’enganxa a les parets i al terra i l’estrany líquid comença a apropar-se a mi, com és natural, intento sortir de la cova, corro tant com puc i amb un gran esforç surto de la cova només per adonar-me que tot a l’exterior és molt més fosc, el cel és vermell, i per si no fos poc el líquid (que surt de dins de la cova) ara és molt més semblant a un ésser viu, i va a molta més velocitat. Simplement és córrer durant el camí per adonar-me amb horror que el camí s’acaba, ja no existeix el poble, no hi ha rés més enllà del camí, simplement buit. Atrapat i sense sortida l’obscuritat s’apropa cada cop més. S’ha acabat.

Nil, el vostre ocell preferit (ni idea de com dormiré aquesta nit)

Nil

Aquest és el missatge que m’agradaria transmetre a molta gent que conec que rarament somriu tot i tenir un gran sentit de l’humor. Sembla que han malentès l’art del somriure: no s’ha de somriure només quan et fan un acudit o quan t’ho passes bé, a vegades un somriure significa molt més del que podem assimilar.

Sóc una persona la qual adora somriure i adoro veure somriures, un somriure a la cara d’algú que parla amb tu sense una raó lògica és, de vegades, una de les millors coses que m’han passat. Et dona confiança en aquella persona i et dona lligams més forts , perquè tens la sensació que d’alguna manera la fas més feliç, la qual cosa et fa feliç a tu, i la teva felicitat ajuda a la seva i tot plegat acaba siguen un dels cercles viciosos més dolços i fantàstics que hi ha.

No cal oblidar que un somriure no sempre representa felicitat, de vegades pots veure somriures que expressen que alguna cosa no va del tot bé, altres que expressen vergonya, altres que expressen orgull, i tots són bons, perquè una persona somrient tot i tenir un moment difícil la transforma als teus ulls ( o als meus com a mínim) en una persona realment forta, que somriu per no preocupar-te, perquè li caus bé i, tot i ser evident que passa alguna cosa, tu valores aquest gest perquè ho mereix, perquè ho intenta.

Una persona que somriu molt és una persona que em desperta confiança, amistat, simpatia i força interior, i com més persones tinguem somrient més possibilitats hi ha que tinguem un espai més confortable. Per això vull enviar aquest missatge a les persones que somriuen poc: somriu punyeta! No és tant difícil!

Nil, el vostre ocell (rialler) preferit.

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit

Aquest és segurament l’aspecte de la meva vida que més preocupacions em provoca: últimament valoro i veig la meva vida de manera més positiva, les persones al meu voltant són increïbles, son genuïnes, i són simplement els millors que podria desitjar de tenir a la meva vida, realment no sé què faria en el cas de que algú d’ells faltés algun dia, al moment en que algú que veig al dia a dia no hi és em preocupo, i desitjo que sobretot estigui bé o es recuperi aviat.

Però aquest no és el tema i m’estic desviant. El cas és aquest, tinc fantàstiques persones a la meva vida, cada una diferent, cada una genial a la seva manera, i quan m’hi poso a pensar ve el desastrós pensament: Jo no sóc mereixedor de la vida que porto. Miro al voltant i veig persones que mereixen ser felices a la vida i mereixen aconseguir el que es proposen, i llavors veig que jo no sóc suficient per ells, veig que el meu únic punt que puc aportar a una amistat és valorar-la, la qual cosa és molt poc.

Vaig gent que persegueix cada moment els seus somnis, veig gent més dolça que un congrés de diabètics, veig gent divertida, intel·ligent, radiant, esplèndida en tots els sentits I després em miro i penso: “que han vist ells en mi? Per quina raó tinc la sort de formar part de les seves vides? Sens dubte que he donat moments de felicitat, però no tenen rellevància al costat de la meravellosa vida que ells em donen dia a dia.”

Per molt que ho penso només puc dir que valoro el que tinc, intento cuidar-ho, però no és suficient, continuo essent l’ocell bocamoll amb ganes d’ajudar, simplement l’ultim terròs de sucre de la bossa (que mai és tan saborós com els altres però que ha agafat una mica de gust dels altres).

No puc dir que mereixi les persones de la meva vida, però si que puc dir això: les aprecio a totes i només vull l’oportunitat de mostral-s’hi com d’importants són (sou) per a mi.

Nil, el vostre ocell preferit.

Moltes vegades la gent s’ha plantejat fer alguna cosa per una persona (o vàries persones) però no ho fan pel simple fet de “això no és el meu problema” o “no serviria de res”, això sempre ho he mirat estranyat, veureu, sóc una persona a la qual li agrada molt tenir detalls amb les persones que aprecio i no aconsegueixo entendre com alguna de les excuses anterior pot ser considerada vàlida per algú, frases com “quan tenim la possibilitat d’ajudar algú estem moralment obligats a fer-ho” o “el mal triomfa quan les bones persones no fan res” estan clavades a la meva ment des de petit.

No se per què tinc aquest sentiment o pensament (no se com anomenar-ho) que m’obliga a ajudar als altres, només sé que em fa feliç veure a les persones que em rodegen felices, la seva felicitat em dona la meva, i no em crec que algú pugui ser feliç sense ajudar els altres, o veient que les persones del voltant són infelices, vull ajudar tantes persones com pugui, vull fer feliç a la gent, i en ocasions és sacrificat, però un somriure d’algú a qui aprecies sempre és una bona recompensa. Moltes persones simplement diuen “ell/a no faria el mateix per mi” i aquí només puc dir que estàs ajudant o fent sentir bé a una persona que ho necessita o ho agreix, això és suficient per a mi, i continuo sense descobrir per què hi ha gent que no ho veu o no sent el mateix al ajudar a algú.

Qui sap, potser a l’ésser humà encara trigarà una mica a evolucionar per entendre que la felicitat d’algú altre o la de molts és superior a la personal, però només dic que estic segur que al final ho aconseguirà, perquè som un ésser que sent i que té poder de percepció pel que fa als sentiments dels altres, ara només em cal esperar i intentar descobrir si el meu punt de vista següent és correcte: “l’ésser humà no es un ésser que viu en conjunt i treballa per recompensa individual, l’ésser humà es un ésser que viu i pensa individualment i treballa buscant una recompensa per al conjunt d’éssers. “

Nil, el vostre ocell preferit

Des de fa temps, tinc una (estranya) fixació amb el ocells, recordo que quan em van regalar un reclam fa dos anys vaig estar-me 3 hores al jardí tocant-lo només per veure el meu ocell preferit: el falciot.

Però, entre tots els ocells que hi ha, per què el falciot, un ocell tan comú i amb tants pocs trets característics és el meu preferit? Bé, un explicaré la història.

Fa tres anys, caminant pel meu jardí, vaig trobar un falciot que tenia la pota enganxada a la seva ala i que, evidentment, no podia volar.

Vaig fer-me carreg del meu amic plumífer fins que va arribar el pare, que li va desenganxar la pota de l’ala. El pare em va explicar que aquesta espècie d’ocell es passa TOTA la vida volant, i que només es para de tant en tant per descansar (les seves ales són tan llargues que un cop a terra li es impossible remuntar el vol).

Al cap d’una setmana de cuidar el falciot vam començar a fer proves de vol, anàvem a un lloc elevat, posàvem el falciot sobre un dit i ell mateix saltava, però per desgracia es donava un cop contra una paret perquè estava tant defallit que no tenia esma ni per volar, això va passar set vegades, fins que a la vuitena ens va sorprendre el fet de que va aconseguir remuntar el vol i s’en va anar lluny per no frenar mai més el seu viatge.

Jo envejo aquest ocell, per començar, compleix la meva més gran fantasia: un vol inacabable, després tenim el fet de que no es rendia, cada cop que queia, tornava a intentar-ho, tornava a saltar, li era igual el dolent que li hagués passat anteriorment, ell ho intentava, i al final ho va aconseguir, va volar.

Aquesta espècie es la meva visió del que és la vida: un vol inacabable, sense rendir-se, puc mirar enrere però no per això he de deixar de volar, els teus amics et poden ajudar a remuntar el viatge, cap vol es igual a un altre i tots podrem tocar els núvols que representen la nostra felicitat, però hem de lluitar, hem de volar per aconseguir-ho.

I per mi és això el que representa el falciot: la lluita pel que és segurament el millor premi que pots trobar, la vida.

Nil, el vostre ocell preferit.

Mai m’he deixat portar per les modes, qui sap, potser estic massa còmode sent jo mateix, potser és que no em deixo emportar, sigui quina sigui la raó no entenc les modes, i són a tot arreu. Hi són a la roba, la pintura, disseny, tipus de comèdia… i el que realment odio és el que anomenen “música de moda”. Aquest últim terme, en el meu parer, NO existeix, una cosa que t’agrada, que et fa sentir bé, que et reconforta, no pot passar de moda perquè el teu criteri personal no pot passar de moda, perquè tu ets l’únic que el marca.

Cap de nosaltres hauria de renunciar a les coses que ens agraden només perquè ja no estan de moda, mira endarrere en el temps, i fes-te la pregunta: quantes coses he tirat perquè ja no estaven de moda, i quantes d’elles m’agradaven? Cada cop que tiris alguna cosa perquè “no està de moda”, pensa: què significa aquella cosa per tu? Llavors, rodejat del que és realment important per a tu, te’n adonaràs que ets més feliç.

Nil, el vostre ocell preferit.

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi