LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El Madrid es presentava a la final amb tot de cara. Venia d’aixafar el Barça a les eliminatòries i estava en un moment de forma esplèndid. Semblava que res els podia aturar. D’altra banda i d’una manera més humil, el Maccabi aterrava a la final després d’eliminar al CSKA de Moscou per la mínima. Tot apuntava a una victòria aixafant del conjunt blanc. David contra Goliat.

El Madrid surt a la pista altiu, prepotent i amb aires de superioritat. Goliat crida, fanfarroneja, se sent fort. El Maccabi respon amb treball i energia i manté el partit ajustat, els blancs no s’ho creuen. David segueix esquivant els cops que etziba el gegant. A la mitja part s’arriba amb empat al marcador i l’equip groc pren la iniciativa. Al tercer quart el Maccabi comença a posar-se per sobre al marcador i l’equip blanc ha perdut l’encert. Goliat està cansat, David carrega la seva fona. A l’últim quart domina Maccabi però per un error s’acaba anant a la pròrroga. Són cinc minuts intensos en què el conjunt groc, més fort, més actiu i més valent es col·loca 10 punts per sobre, totalment inabastables pel conjunt de Madrid que grogui, enrabiat i impotent només ha fet faltes en els últims minuts.

Goliat està exhaust, fa hores que li etziba cops a l’aire intentant tocar al petit i esmunyedís David. En un moment de mareig del gegant David puja a una roca i llança una pedrada letal al front del Goliat. Maccabi aixeca la copa de la lliga europea mentre el Madrid marxa capcot i atordit.

Narcís

Avui em porta aquí un tema d’altura. Aquest matí estava rondant tranquil·la i estúpidament pel menjador quan el meu pare m’ha cridat l’atenció, m’ha mirat amb cara de sorpresa i molt convençut ha dit: tu has crescut un altre cop. Aquestes paraules semblen destinades únicament a nens petits, que estan en ple creixement. No és per fardar, però tinc gairebé 16 anys i no paro de créixer.

De vegades el menys probable acaba convertint-se en real, i és que jo mai vaig destacar per la meva alçada fins a sisè. Com qualsevol noi normal vaig fer l’estirada. Però sembla que alguna cosa en el meu material genètic s’ha trastocat ja que des de llavors no he parat d’estirar-me. De metre setanta a vuitanta, de vuitanta a vuitanta-sis i aquest matí vuitanta-vuit. El més curiós de tot es que cada any que anava a fer la revisió mèdica, em deien que ja no creixeria més, i cada any deixava el metge amb un pam de nas. A aquest ritme potser arribo a fer metre noranta i tot. Qui sap.

Bé doncs, crec que és el moment de donar la raó a totes les persones altes que sempre m’han dit: ja veuràs! Creixeràs més! I exclamar un gran i satisfactori somriure maliciós carregat d’ironia a totes les persones que em deien que ja havia recorregut tot el camí que tenia per recórrer, curiosament no gaire altes.

Narcís

Veus? Ja tinc la teva atenció, sorprès?

És curiós la facilitat que tenim per fixar-nos en unes coses més que en unes altres. La tendència a posar atenció a les coses que es diferencien de la normalitat, les anomalies que trenquen els nostres esquemes.

Totes les mirades sempre apunten cap a la irregularitat, la diferència, la novetat. En la gran majoria dels casos aquests son rebutjats, tractats de bojos. Destaquen sobre la monotonia, son estranys, estrangers, enemics.  Galileu, Darwin, Copèrnic i molts més, tots van ser criticats i rebutjats per la societat, fins que aquesta, a base de discriminar, es va anar impregnant d’aquetes mentalitats fins que avui en dia són considerats genis. Persones que van imaginar el món d’una manera diferent. Persones que han definit el món en que vivim avui en dia.

De pàries trastocats a savis genis, curiós gir dels aconteixements no creieu?

Narcís

La vida avançava tranquil·lament, les espècies se succeïen les unes a les altres. Tot fluïa amb normalitat.

D’artròpodes marins, a amfibis desenvolupats i d’aquests a rèptils gegants anomenats dinosaures. Els dinosaures van viure un període llarguíssim de temps al nostre planeta. La seva vida rondava al voltant del que la terra els donava. Els que no sabien entendre-la morien i els que s’hi adaptaven vivien. Van ser els reis de tot fins que el tot es va reduir a res. La vida, però, no tenia temps per a dols, i va seguir evolucionant. Tot tornava a la normalitat, però aquesta vegada alguna cosa havia canviat. Una espècie nova, petita, ràpida, intuïtiva i violenta es desenvolupava a les planícies africanes. L’ésser humà va evolucionar ràpid, impossible de seguir per a la resta d’animals. Implacable, intel·ligent, letal. Un nou rei apareix sobre la faç de la terra.

Però és un rei avariciós, egoista i ingenu. La seva avançada intel·ligència  l’ha cegat. Ja no es creu un rei, sinó un déu. Destrueix i s’apropia de tot, no respecta la terra tal com els seus antecessors sempre havien fet. La terra dominada per una espècie que té més coneixement de l’espai exterior que de les profunditats dels seus propis oceans.

Per què som així? Segurament mai ho sabrem. El més probable és que les nostres accions ens acabin destruint i l’única cosa que podrem fer serà veure com el nostre imperi se’ns ensorra a sobre mentre per fi veurem què havíem fet malament.  Creiem que el món és nostre, la veritat és que només el mantenim calent per al següent.

Narcís

Quina mania li teniu al futur? Veig que us fa molta gràcia parlar del tema i filosofar sobre el futur. Suposo que deu ser perquè ja teniu les idees clares, o simplement us uniu al corrent migratori per no desvariar. Bé, el cas és que, per què parlar d’un temps que no coneixem ni podem controlar, podent seure, agafar unes crispetes i rebobinar la nostra pròpia i edulcorada pel·lícula?

El passat, amics meus, aquells moments viscuts, bons o dolents que ens defineixen com som… Cada moment és una pinzellada en l’autoretrat de la nostra vida, una pinzellada inesborrable. Tot i així, la meravellosa ment humana s’encarrega de ensucrar els bons moments i de gravar a foc els dolents. Per tant, quan pensem en el passat, no estem fent res més que veure una pel·lícula que no és fidel a la novel·la original, això sí, té uns efectes especials boníssims.

I doncs amb què em quedo? Amb el present senyores i senyors. Perquè el qui té la vista fixada en el futur, no fa res més que perseguir un diamant penjat de la seva pròpia esquena, i qui només mira enrere té moltes possibilitats de donar-se un bon cop contra un fanal, així que oblida el passat, fixa un ull cap al futur i amb l’altre mira i gaudeix de la teva vida. Carpe diem.

Narcís

Són les 23:06 d’un repetitiu i avorrit diumenge dia 27 d’octubre. Em trobo situat en una posició gairebé paral·lela al terra, davant de l’ordinador, escrivint un text que fa 8 dies que havia d’haver penjat. Segueixo encara amb l’estrafolari pentinat que el coixí m’ha perfilat aquesta nit. I si no recordo malament, demà tinc un examen que gairebé no he estudiat. Sí nois, aquest sóc jo. La veritat, no sé si molts de vosaltres m’heu vist actuar en el meu hàbitat natural, però els que ho han vist i ho saben, us ho poden explicar.

Cada dia em llevo quan gairebé ja són les vuit, m’aixeco ràpid, esquivant els crits i les amenaces de tota la meva família, esmorzo quatre coses que enxampo per allà i pujo ràpid a vestir-me. Quan ja ho tinc tot llest, baixo altre cop camí de la porta, i llavors recordo que m’he deixat alguna cosa, però penso i em dic “bah tampoc no et farà falta”. Faig tot el camí fins a l’institut amb el meu germà al costat dient-me burro i altres “paraules tendres”. Segons ma mare ell expressa així el seu “amor”. Bé, en arribar manicomi, perdó institut, corro fins a la meva classe, i si tinc sort, el profe encara no ha arribat. Entro a classe i en Ricard m’etziba un copet de res, mentre el professor entra a classe i comença  un altre dia a l’institut. Obro la motxilla i descobreixo que m’he deixat un boli, la maquineta, la bossa de gimnàstica i a més el jersei em sobra perquè fa calor. A l’hora del pati, desconnecto i ric una mica amb els meus amics i faig les xorrades que em descriuen tal com sóc. Sona el timbre i cap amunt, i com era d’esperar, a la meva cadira hi falta un cosa. La motxilla. I torna avall.

I després… bé, saps que et dic? Com que no crec que a ningú li interessi la rutina d’un adolescent despistat, millor ho acabem aquí, i si algú vol saber més de mi, que m’ho pregunti, que dona menys feina.

Narcís

Tal con va ocórrer amb la connexió a internet, actualment els mòbils intel·ligents, i més concretament l’aplicació de comunicació instantània Whatsapp, s’han convertit en una eina gairebé indispensable per a la vida pràctica d’una persona. Aquí és on entro jo. Un individu plantat davant d’una multitud, una ovella negra, bé tampoc ens passem, el cas és que no tinc Whatsapp.

Fins fa ben poc no m’importava gens. Però recentment vaig descobrir que això tenia una dimensió molt més gran del que esperava. El cas ens porta a divendres 4 d’octubre, cap a les 11:50 a la classe de física. En Manel, el professor, va tenir la idea de crear un grup d’aquesta aplicació per a la classe. Fins aquí tot bé. En Manel va donar permís perquè tothom alliberés els seus brillants smartphones i s’apuntessin al grup. Jo, aliè al que succeïa al meu voltant, vaig seguir completant la formula del moviment rectilini accelerat que em mantenia. Fins que en Sergi, el meu company d’armes a física, va deixar anar: “En Narcís no té Whatsapp”. Llavors vaig observar les cares de tota la classe girant-se cap a mi amb cara de sorpresa, i en Manel va dir: Tranquil, ja arribarà el moment”.

La veritat és que aquell comentari em va sonar al que se li dóna a algú amb una malaltia terminal. Mireu, jo no sé si pensar que sóc un malalt terminal, o bé un acèrrim supervivent en una apocalipsi zombi interconnectada, el temps ho dirà.

 Narcís