LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada dia al món moren milers de persones per culpa de malalties, però només se’n fa ressó a la premsa els qui són famosos o tenen molts diners. És injust. Totes les persones que pateixen malalties tenen dret a tenir un reconeixement pel mal moment que estan passant i per aguantar el dolorós tractament en què estan sotmesos. En canvi, la societat en què vivim només homenatgem aquells que tenen un fort poder social.

Aquest fet és indignant: vivim en un món igualitari en què blancs o negres, rics o pobres, rossos o morenos, famosos o “normals”, etc. hauríem de tenir els mateixos drets i reconeixements. Perquè una persona sigui famosa no significa que hagi patit més durant la seva malaltia que un pobre, i que hagi d’optar a més bons metges. Aquest fet, en el moment de fer dedicatòries no es té en compte i només importa la popularitat.

Les persones que tenen més dificultats econòmiques, personals o físiques són les que es mereixen tenir el suport de la resta del món però, malauradament, són les que tenim menys present.

Amb aquest escrit no critico els homenatges populars cap a personatges famosos amb malalties, sinó la poca importància que li donem a les persones amb pocs recursos i que també pateixen malalties greus.

Mireia

Tot just fa dos anys vaig començar a fer classes de guitarra amb l’Helena, guitarrista del grup maresmenc “El Veïnat”. Mai havia tocat cap instrument seriosament, i vaig decidir posar-hi totes les meves ganes. A l’inici em costava molt: haver de coordinar la mà esquerra, posant els acords en la seva posició correcta, i la mà dreta, tocant el ritme o puntejat adequat, se’m feia difícil. Ara, ja sé tocar una gran diversitat d’estils musicals, des de ska fins a folk.

Amb el temps vaig anar adquirint pràctica, seguretat i confiança. Aquesta confiança es va traspassar a la relació entre la meva professora i jo. Al començament era una relació simple, però amb el temps ha anat evolucionant i l’Helena s’ha convertit en una persona molt important per a mi.

L’Helena ha tingut molta paciència amb mi a l’hora de tocar i a fora, també. Sempre es preocupa per mi, m’ajuda en els moment difícils, em dóna consells i moltes coses més. L’energia i la bogeria que té me la transmet en cada moment i, per tot això, ha esdevingut una persona molt especial per a mi. A més a més, he pogut conèixer moltes coses relacionades amb la música, com ara la formació dels acords, i persones vinculades a aquest món, des de grups, cançons i membres de grups catalans, com l’Edu, saxofonista del grup Acció.

Des de que faig classes amb ella he après a valorar més les coses i a viure la vida, tal i com ella m’ha ensenyat. Per tot això i més, li vull donar les gràcies. Gràcies Helena!

Mireia

Un dia, mentre feia neteja de la meva habitació, em vaig començar a trobar malament. Em picava el nas, no parava d’estornudar i se’m va inflar la cara. No sabia què em passava, mai m’havia succeït una cosa semblant. Vaig anar al metge amb els meus pares i em va dir que m’havia de fer unes proves per acabar de diagnosticar el que em passava.

Un cop fetes totes les proves em van dir que tenia al·lèrgia, però no sabien ben bé a què. Per aquest motiu, em vaig fer una prova més, que consistia en fer petits forats a la part interna del braç i injectar-hi petites quantitats de líquid amb diverses substàncies, les quals eren cèl·lules de partícules, aliments, pèl d’animal…i així, podríem saber a què era al·lèrgica, ja que la substància que em produís una inflamació a la zona on estava col·locada, seria la causa del meu problema.

Finalment, després d’aquesta prova i diversos anàlisis de sang, em van dir que sóc al·lèrgica als àcars, uns animalons minúsculs que estan per tot arreu, al pèl de gos i al de gat.

Per poder fer vida “normal” m’he hagut de vacunar setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any i prendre tot tipus de pastilles. Ja fa quatre anys que em van detectar l’al·lèrgia, i cada mes m’he de vacunar i vigilar de no acostar-me a llocs on aquesta es pugui desenvolupar amb més facilitat. A més a més, cada dos anys m’he fer les proves de nou, ja que l’al·lèrgia evoluciona al llarg dels temps.

Mireia

El passat dia 28 de desembre, els membres del Grup de Joves de l’Esplai de Vilassar de Dalt vam fer una gimkana a la plaça de la Vila per tal d’aconseguir joguines pels nens del nostre poble que ho necessitaven. Aquesta activitat estava pensada per nens d’entre tres i deu anys i consistia en fer unes proves basades en les diverses maneres de celebrar el Nadal a diferents llocs del món, com per exemple Itàlia o Mèxic. L’entrada per poder participar-hi era portar una joguina en bon estat i que no funcionés amb piles.

En els temps en què ens trobem avui dia, molta gent no té els suficients recursos per passar un “bon” Nadal i regalar allò que volen als seus infants i, per aquest motiu, es va fer aquesta recollida. Tothom té dret a tenir un regal per Nadal, sigui quina sigui la seva situació personal.

Es van recollir bastantes joguines de tot tipus, des de jocs de taula fins a bicicletes. Aquesta recol·lecta es va donar a Càrites i, a partir d’aquí, l’organització les va repartir a la gent que més ho necessitava de Vilassar.

Poder ajudar a algunes famílies va ser una bona experiència i, estic segura que, cada Nadal, es tornarà a fer una recollida de joguines perquè tothom pugui disfrutar del Nadal com s’ho mereix.

Mireia

Tot va començar a finals de juny, quan vaig anar a un concert a Vilassar de Mar amb unes amigues. Actuaven Els Catarres, un grup català que es va donar a conèixer gràcies a la cançó Jenifer i que ara és molt famós a la nostra terra.

En aquell moment només em sabia una o dues cançons seves però a l’hora del concert, vaig disfrutar tant que me les vaig aprendre totes. Aquell concert va ser el començament d’una gran afició: escoltar Els Catarres en tot moment.

Mesos més tard, a les Santes de Mataró, també hi actuaven. Com era d’esperar, hi vaig anar amb les amigues. El concert va ser irrepetible i, a més a més, vam tenir la sort de poder-nos fer fotos amb els membres del grup: el Jan, l’Éric i la Roser. Aquest moment va ser màgic per mi; poder parlar amb unes persones genials i les quals admiro. Mai ho oblidaré.

Dies més tard del concert a Mataró, ens vam assabentar que Els Catarres feien un concert el 6 de desembre a Aiguafreda, el seu poble, i que seria especial. Ens moríem de ganes d’anar-hi i vam fer tot el que vam poder per ser-hi, i així va ser. Els dies passaven volant i cada dia teníem més ganes de que arribés l’esperat dia. Per fi va arribar. Quan vam arribar al poble vam anar al pavelló on es feia el concert, i ens vam posar a primera fila i vam cantar totes les cançons amb moltes ganes. Va ser màgic. Un cop acabada l’actuació, ens vam poder fer fotos de nou amb els membres i, a més a més, ens van firmar autògrafs. Aquest moment va ser inoblidable per a mi.

Els dies anteriors al concert van ser tot nervis i, fins i tot desil·lusions perquè en certs moment pensàvem que no hi podríem anar, però tot patiment té la seva recompensa.

El pròxim estiu faran més concerts als quals segur que aniré, i amb moltes ganes!

Mireia

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

Des de ben petita volia tenir una mascota, però els meus pares no em deixaven; deien que no era prou responsable. A mesura que van passar els anys, em van donar un vot de confiança i em van comprar un gos, en Son. Ja fan dos anys que el tinc, i amb el temps, m’he adonat que cada cop m’agraden més els animals. Per aquest motiu, he decidit que vull estudiar veterinària.

Pel que m’he informat i el que m’han dit, és una carrera bastant difícil, per no dir una de les més complicades que hi ha. S’ha d’estudiar durant uns cinc anys i treure bones notes. Això em comportarà fer molts sacrificis en la meva vida personal, però sé que al llarg del temps em donarà un bon resultat, i podré portar la vida que vulgui.

Per mi, aquesta carrera té un gran defecte: veure patir els animals. Si un gat s’ha dislocat la pota, haver-li de posar al seu lloc; si un gos és atropellat, veure totes les ferides que té i curar-li; si un ocell té un tumor al cap, haver de treure-li… Però, possiblement, la feina més dura sigui sacrificar un animal per tal que no pateixi.

La meva elecció sobre estudiar veterinària, crec que és la correcta i la que em farà més feliç.

Mireia

El passat 19 d’agost vaig anar a Tossa de Mar a passar el dia amb els meus pares i uns bons amics de la família. Aquell dia va ser molt especial per a mi: va sortir la nena petita i juganera de dins meu.

Al arribar a Tossa, el primer que vaig fer va ser fer una abraçada als meus amics, i no sé per què i no és el meu costum, però em va fer molta il·lusió.

Al llarg del matí, vam anar pels carrers de la ciutat tot mirant les botiguetes que hi havia. Venien de tot: collarets, samarretes, quadres, banyadors… i tots els botiguers, amb la seva gràcia a l’hora de vendre, em van donar ganes de comprar-ho tot.

Vam dinar a un restaurant petit i acollidor, on la pasta estava molt bona. Havent dinat ens vam dirigir a la platja. L’aigua estava congelada, però sense pensar-m’ho dues vegades em vaig tirar de cap. Al treure el cap de l’aigua i veure tota la platja, el castell i la gent,  la nena que viu dins meu va sortir, i vaig començar a disfrutar d’aquell moment com ningú. Gaudia saltant les ones, jugant amb la sorra, passant una bona estona amb els amics… Va ser com si tingués cinc anys, on cada moment que vius, el disfrutés i sempre estarà present en la teva memòria.

Per mi, aquell dia a Tossa va ser genial, i estic segura que mai l’oblidaré! I ben segur que l’any que ve, quan hi torni, tornarà a sortir la nena petita que porto a dintre.

Mireia