LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada de panxa enlaire, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor es comencen a accelerar, per més que ho intento els senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. Intento calmar-me, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquil·litzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de brollar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i m’espabilo tant com puc.

Marta

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada boca adalt, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor em comencen a accelerar, per més que ho intento les senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. M’intento calmar a mi mateixa i, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquilitzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de manar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i em desempereixo tant com puc.

Marta

Em desperto, m’aixeco del llit, vaig a l’institut, torno a casa, dino ràpid, surto de casa, el bus està arribant, corro i l’aconsegueixo agafar, baixo del bus i torno a córrer però aquest cop per agafar el tren, entro per la porta i m’assec. Sí, m’assec. Just en aquest instant deixo totes les parts del cos en repòs, el tren va gairebé buit, com sempre, l’únic soroll que es pot escoltar són les rodes del tren en contacte amb les vies que avancen al costat de la platja, on no hi ha ningú, la mar està en calma i una sensació de tranquil·litat m’envaeix, m’oblido de tot i desconnecto. Aquest és el moment del dia que més m’agrada, recent dinada i asseguda al tren, no em falta res, ni he d’anar a cap lloc, no m’he de moure, simplement estar asseguda contemplant el paisatge. Durant tot el trajecte sembla que el temps estigui parat, un descans, una pausa abans de sortir altre cop al carrer i escoltar l’enrenou dels carrers de Barcelona.

Marta

Surto de l’institut i em dirigeixo cap a casa. És un dia plujós i m’estic mullant, així que accelero el pas. Com sempre, passo pel costat del cementiri i baixo per les 250 escales que baixen la muntanya. Al finalitzar-les veig un llibre tirat a la carretera, m’apropo i llegeixo unes lletres grans i vermelles que diuen: “Matar por matar el tiempo” i, a baix a la dreta en el subtítol posa: El temblor de saber que entre nosotros hay hombres que asesinan por placer. Un calfred em recorre el cos, faig un pas enrere, de cop i volta em sento observada, però per més que miro al meu voltant no hi ha ningú.

Passen els dies i el llibre segueix al mateix lloc a diferència que està col·locat sobre l’entrant que fa una paret. Durant els següents dies el llibre s’esfuma i en el seu lloc apareix un “Diccionari de la Llengua espanyola” que després d’un temps torna a ser canviat per un altre que és una novel·la i es titula: “Una dama vidua jove i bella cerca refugi en un amor incert”.

La veritat és que tot plegat és força estrany. Primer de tot, perquè sempre que desapereix un llibre, al mateix lloc n’apàreix un de nou, i després, perquè els estils no tenen cap mena de relació entre ells. Aquí ve quan jo em pregunto, ha estat una coincidència o realment algú pot haver deixat els llibres expressament perquè siguin agafats? I si és així, amb quin propòsit?

Marta

Al conservatori de música de Barcelona, on estudio violí, cada any faig una optativa i al llarg dels 6 anys que duren aquests estudis he de fer fins a 7 optatives. Aquest any he triat Educació Corporal. La veritat és que el primer dia que vaig anar-hi, no sabia molt bé el que m’esperava, però allà estava jo, asseguda a una cadira com la resta de companys tots col·locats en forma de lluna i escoltant aquella amable professora d’uns 60 anys que explicava amb tanta elegància i encant el seu saber, amb una energia tranquil·la que ens transmetia.

Segons ens va explicar, aquesta optativa d’Educació Corporal consistiria en la reeducació del cos, per tal de que a l’hora de tocar l’instrument fóssim conscients del què estàvem fent  i poder tenir un autocontrol del nostre propi cos sense acumular tensions musculars, un autocontrol del cos que quan més hauríem d’utilitzar seria a la vida quotidiana. Es veu que quan som petits, tots sabem col·locar-nos correctament però que amb el pas del temps som influenciats pels que ens envolten i les persones anem adoptant males postures degudes a costums i hàbits que amb els anys poden acabar portant-nos a problemes de lumbàlgia, discos atrofiats o lumbars aixafades i un dia sense adonar-nos, dir la frase: “M’he quedat clavat/ada”.

Per ensenyar-nos a reeducar el nostre cos ens va explicar la Tècnica Alexander i com va ser descoberta. El creador va ser Frederik Mathias Alexander, un actor amb molt bona reputació que quan començava a ser reconegut va començar a sofrir afonia fins que es va quedar totalment sense veu. Després de visitar diversos metges buscant remei i no trobar-ne cap, va adonar-se que el problema succeïa quan parlava en escena i que no era un problema de les cordes vocals sinó de la manera en que col·locava el cos. Al final d’un llarg procés d’auto-observació amb uns miralls, va descobrir que la importància requeia en la relació del cap, el coll i l’esquena i, per tant,  el cap havia d’estar lliure, perquè el cap pogués anar cap endavant i així l’esquena es pogués allargar i eixamplar. Al llarg de totes les classes aquesta ha estat la idea, mitjançant diferents explicacions, de com ens ha ensenyat aquesta anomenada Tècnica Alexander amb la que tantes vegades dono la tabarra als que m’envolten. La veritat és que al entrar per aquella porta no vaig esperar mai que aquella assignatura amb nom d’Educació Corporal m’arribes a interessar tant, inclús penso que almenys una vegada a la vida tothom hauria de fer-la.

Marta

Ara farà uns dies vaig tornar a mirar una pel·lícula titulada “Siete almas”.

Ben Thomas, el protagonista d’aquesta pel·lícula, està deprimit i turmentat per un error del passat on un accident de cotxe va endur-se la vida de 7 persones (inclosa la seva dona) i el va deixar com a únic supervivent. És aquest l’esdeveniment que el porta a voler-se matar, no sense abans decidir a qui donar els seus òrgans. Ben intenta compensar el seu error i es fa passar per un empleat d’hisenda, ajudant així a 7 desconeguts escollits que necessiten ajuda desesperadament, ja sigui financera, mèdica etc. Les set ànimes que ajuda són: el seu germà, donant un lòbul pulmonar; una treballadora de serveis socials, donant part del seu fetge; un entrenador d’hoquei júnior, a qui dóna un ronyó; una dona que esta sent maltractada per la seva parella, que ajuda donant-li una nova llar on viure a ella i als seus fills; un venedor de carn vegetarià que és cec i li dona els ulls i una dona amb una estranya malaltia al cor, de qui s’acaba enamorant.

La veritat és que sempre que veig aquesta pel·lícula se’m posa la pell de gallina, té un argument impactant i un final emotiu al morir ajudant a la dona de la qual s’enamora. La sola idea de pensar que hi ha persones que donen parts del seu cos desinteressadament per tal que altres puguin viure, és fascinant i admirable. Quan vaig acabar de mirar aquesta pel·lícula vaig pensar en la sort que tenia comparat amb totes aquelles persones i en la fortuna que tenim d’estar envoltats d’aquests petits herois que han salvat a tanta gent.

Marta

Avui estava al cotxe i hem tardat més de lo normal degut al tràfic, així que la meva mare s’ha queixat de la caravana. I pensareu, què passa? Doncs no passa res. Però que pensaríeu d’una altre persona que s’estigués queixant tota l’estona per tot el que li passa i el que no li passa a la vida? Llavors diríeu que es molt pesada o que es molt negativa, inclús us podria aclaparar.

El que vull dir és que tot i que no ens donem comte, aquests petits comentaris o pensaments, són una autèntica pèrdua de temps i d’energia. Primer de tot perquè no guanyes res i després perquè en aquest meravellós temps podries estar dient: no m’havia fixat però avui hi ha un cel ben maco. I es que això es projecta cap a les persones amb qui et relaciones, per això, a vegades tenim la sensació que una persona ens desagrada sense saber ben bé per què.

Així que, quan tingueu algun tipus de pensament negatiu, per molt petit que sigui, us convido a veure el bo de l’assumpte i no amargar-se pel que no es té sinó posar-se content pel que sí es té.

Marta

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta