LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta