LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Elles són les que em cuiden, les que em treuen un somriure només veure’ns a les vuit del matí, les que em fan esclatar de riure fins acabar plorant, les que sempre m’animen en els pitjors dies, i les que sempre estan al meu costat per tot.

Crec que tothom té els seus amics, però no aquests que fas en un estiu, en qualsevol campus, o colònies, o durant les vacances en un càmping, sinó els amics que passes gairebé 365 dies amb ells, amb els que rius, plores, ets tu mateix, els pots explicar tot, amb els que si t’enfades, saps que ho arreglaràs de seguida i els que et diuen les veritats tal i com son. Clar que tothom, o casi tothom té els típics amics del cole que hi confies però no tant, o els amics dels extraescolars, però aquells potser no són amb els qui hi passes més dies, ni més hores.

Com anava a dient, elles sempre m’han ajudat, per això he descobert noves coses, obert noves portes que sense la seva ajuda no hagués fet mai, i em donen consells d’aquells que saps que ningú mai te’ls donarà. Elles són especials. He compartit infinites coses amb totes i cada una d’elles, he viscut mil i una cosa que no canviaria mai. Sí, són d’aquelles persones que sempre perviuen amb tu, i cada dia t’estàs hores i hores parlant de coses que et fan reflexionar, de qualsevol tema que se’t passa per el cap, compartint somriures que mai amb ningú més compartiràs, perquè saps que amb elles és tot més especial. Per tot això em sento molt afortunada de tenir les amigues que tinc, perquè elles em saben entendre, amb elles hi puc confiar, totes i cada una d’elles hem treu un somriure especial, em dona un consell diferent i m’ajuda en tot el que pot.

Per això, Aina, Eva, Maria, Carla, Mireia i Alba, us vull donar les gràcies per estar amb mi sempre, gràcies per ser com sou cada una de vosaltres, gràcies per fer-me créixer i fer-me adonar de moltes coses. Gràcies per tot.

Mariona

Tot va començar gairebé una setmana abans del partit quan ens van dir que el dissabte aniríem a jugar només amb cinc persones, i per tant haurien de pujar nenes d’una categoria anterior a la nostra per ajudar-nos. Tot això ja no em pintava gens bé, ja que contra qui jugàvem (Valldemia) era un equip molt dur.

Ja em podia imaginar el dia del partit, un dia molt desastrós. Cada vegada quedava menys i cada cop veia més clar que aquell partit seria per oblidar. Les jugadores anaven molt tranquil·les, com un partit més, i la veritat és que n’era un de més, no es jugàvem res, simplement anàvem a jugar com cada dissabte, com si fos la rutina de cada dia. Jo la veritat és que estava molt nerviosa, m’agrada jugar bé, fer un bon partit, i que quan sigui a la pista tot funcioni, però aquell equip era més fort i competitiu, les nenes eren més grans que nosaltres, tenien més físic i eren més bones per descomptat. Una frase que sempre recordo quan sóc a pista, i que va dir uns dels grans jugadors de la NBA, Michael Jordan és: el talent guanya jocs, però el treball en equip guanya campionats, és una frase del tot certa, i com ja he dit, vaig entrar a pista i vaig posar-me la frase en ment, estava disposada a jugar amb el meu equip, fer un treball col·lectiu, que a totes ens anés bé, que totes estiguem satisfetes d’haver competit. Però aquell dia el treball en equip no ens va servir de res, ja que vam acabar perdent el partit. Va ser un joc poc competitiu, vam sortir a pista sense ganes. Però en fi, tothom té dies i dies, potser uns de més bons uns altres de més dolents, i el nostre precisament va ser un dia molt dolent, per això és millor no recordar-ho.

Mariona

Tothom té els seus ídols: jugadors de bàsquet, futbolistes, nedadors, actors, actrius…. I jo també en tinc un.

Tot va començar farà cosa d’uns quants anys, quan em vaig començar a interessar per les motos, una cosa que sempre havia trobat de nens. Tot ve arrel de que el meu pare sempre mirava les carreres, i al final la cosa t’acaba agradant. Sempre m’havia fixa’t en els grans corredors de Moto Reina (categoria més alta en motos), com per exemple en Valentino Rossi, però ara, farà un any o dos vaig veure que no només les gran estrelles estaven a la categoria més alta, sinó, que també hi havia grans estrelles a les categories inferiors (Moto 2…). Aquí es quan va començar la meva afició per Marc Márquez.

Marc Márquez, és un jove pilot de Moto GP, campió de les tres categories de Moto amb tan sols 20 anys, i avui dia una gran persona, reconeguda per molta gent, guardonat per molts premis, aclamat per molta gent, per mi, un gran exemple a seguir. No tan sols pel fet de que sigui Campió del Món, o bé, perquè sigui guapo, sinó pel sol fet que es una persona amb uns reptes aconseguits, amb un esperit de superació impressionant, la persona que clarament ens transmet que: Quan es vol, es pot. Una persona amable amb la gent, un noi al que no se li pugen els fums el cap per ser el Campió del Món, algú a qui li agrada ser molt competitiu, en definitiva, una gran persona.

Mariona

11 de Setembre de 2013, per molta gent, en aquesta data Catalunya és aclamat per tot el món.

Aquesta dia va ser molt important per mi, i per molts altres catalans. No va ser un dia qualsevol, era especial. Aquell dia estava disposada a donar-ho tot per el peu petit país: CATALUNYA. La tarda d’aquell dia participaria a la Via per la Independència, un fet que m’il·lusionava molt.

Vaig estar tot el dia esperant que arribés la tarda amb moltes ganes, desitjava veure com el país que m’estimo, just a les 17:40 s’agafés de les mans de nord a sud, i fes història. Amb la samarreta posada i l’estelada lligada al coll me’n vaig anar a Vilassar de Mar per participar-hi. Un cop vaig arribar allà la meva cara va canviar, em sentia orgullosa d’ajudar Catalunya a fer un pas més cap a la Independència. Allà vaig poder veure de tot, gent amb la cara pintada, la samarreta, l’estelada, la motxilla i amb megàfons; altra gent amb gossos que portaven una bandereta petita amb l’estelada lligada al coll.

Poc a poc ens vam anar col·locant, i quan a les 17:40, ens vam agafar tots de les mans, em va recórrer un calfred per tot el cos.  Només de pensar que Catalunya va estar tota unida per una cadena humana se’m va posar la pell de gallina.

De tot aquell dia, em quedo amb una cosa, un fet el que sigui, i és que, quant d’aquí un temps la gent parli d’aquell onze de setembre on Catalunya es va unir per una cadena humana, podré dir que jo hi era.

VISCA CATALUNYA!

Mariona.

Fa temps que hi penso: la gent té por a morir o no?

És clar el més normal, o gairebé sempre és tenir por. Però per altra part potser si que no s’hauria de tenir gaire por a morir, ja que sigui per la raó que sigui, algun dia o altre ens tocarà, potser més aviat, potser més tard, o potser a vegades encara ni ens ha arribat l’hora però ha passat. Sí, tothom diu: però si no era la seva hora, per què? Què ha passat? Per què ell i no un altre? Doncs potser perquè ja era gran, ja no estava bé…

Hi ha vegades que la gent diu: Millor així que no patint. I sí potser tenen tota la raó, però per què dir això quan pots dir: Millor que es recuperi, esperem que se’n surti? Doncs simplement per una raó, i és que saps i tens “assumit” que aquella persona ja no està bé, i ho passa malament.

Un exemple molt fàcil que em ve pensant en aquest tema, és la mort del meu tiet. A penes fa un any es va morir per càncer. S’ha de dir que va ser un cop molt fort, i que encara no està assumit, perquè va ser una cosa molt ràpida. Sí que potser ara hi penso, i encara se’m fa dur i em pregunto: per què s’ha hagut de morir ell? Per què tan ràpid?

A penes feia vuit mesos que li havien detectat, i d’un mes per l’altre s’emblava que estava millor, però de cop, tot es va empitjorar. Cada dia una noticia diferent, cada dia n’era una de dolenta, mai una de bona. Jo ja pensava, això serà el final, però em van fer creure que no, que se’n sortiria, però no va ser així.

Perquè no fos tant dur, la meva mare em va dir que seria millor que estigués mort que no patint com patia, i que ell en realitat mai ha marxat. Però totes aquestes coses en aquell moment no t’entren. Ara sí, mica en mica, ja ho assumeixes i penses que sí que en aquestes coses tenen raó.

Amb això, el que vull dir es que, no hem de tenir por a morir. Ja que a vegades si una persona no esta bé, ja sigui que tingui algun tipus de malaltia, com sigui vell i no pugui caminar, no hi vegi, no hi senti, o simplement tingui una certa edat i no estigui bé, no s’ha de tenir por. Es millor que estigui en un lloc bé tranquils, sense patir, que entre nosaltres patint i veure’ns patir per ells.

Mariona.