LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir vaig tenir una idea. Em va venir de sobte, quan vaig veure un tatuatge amb un ying-yang. I amb tota la simbologia de la llum i la foscor, se’m va passar pel cap la següent ocurrència: i si les ombres fossin blanques? Us ho imagineu?

Que les ombres fossin blanques no comportaria que la llum fos negra, es clar, perquè després d’estar-ho pensant una bona estona vaig arribar a la conclusió que només veuríem zones blanques i zones negres, i com que les zones negres serien completament negres, ja no sabríem què és una obra i què no.

Per tant us ho heu d’imaginar tot tal i com és menys les ombres. En canvi, els reflexos serien negres. Un cop vaig acabar d’imaginar-me tal i com seria el món vaig començar a fer plantejaments diversos i curiosos, com per exemple:

-Les ulleres de sol serien blanques?

-En lloc de fer ombres xineses sobre una pantalla blanca s’haurien de fer sobre una de negra?

-Els objectes blancs, depenent de la posició del sol semblaria que anessin canviant de forma, a la tarda serien més llargs que al matí, no?

-Què passaria quan caminéssim sobre un pas de zebra?

-La nit seria blanca. Potser no ens faria tanta por, però no veuríem ni la lluna ni els estels.

-La lluna sempre semblaria que fos lluna plena.

-Als dibuixos animats, quan algú somrigués, enlloc de posar-li una estrelleta blanca a les dents, li posarien una de negra.

-La màgia negra seria la bona i la blanca la dolenta?

-Etc.

En fi, us animo a mirar el món des d’una altra perspectiva, sigui lògica o il·lògica, sigui del dret o del revés, blanc o negre, sigui com sigui o de qui sigui. De vegades això t’ajuda a entendre el món o, com a mínim, a mirar-te’l amb més atenció.

Maria

De petita em pensava que el món era en blanc i negre fins que vaig néixer jo, segons la meva teoria, quan vaig néixer, va néixer el color. I no és que jo fos el centre del món, però com que totes les fotos anteriors eren en blanc i negre era fàcil pensar-ho.

Quan era petita m’agradava molt tenir “michelins” perquè així m’assemblava al Michelin, aquell ninot dels pneumàtics dels cotxes. Però un dia, no se com, em vaig assabentar de que els “michelins” estaven mal vistos i a partir d’aquell dia vaig tenir complexos amb mi mateixa. Tot plegat una mica trist.

No m’agradava la truita amb ceba. Un dia, quan em vaig quedar a sopar a casa d’una amiga meva, la seva mare va voler comprovar si realment no m’agradava o si simplement mai havia testat aquell tipus de truita. Així doncs, em va posar un bon tros de truita (amb ceba) al plat, només olorar-la vaig intuir que tenia ceba. Finalment li vaig fer fer una truita sense ceba només per a mi. Quina vergonya! Vosaltres ho trobeu normal? Com si jo fos la reina del món!

El meu color preferit era el groc. Els meus amics se’n reien de mi, ja que no sabia pronunciar la gr i en comptes de groc deia roc. Ells intentaven corregir-me, però jo, tossuda com una mula, els deia que en realitat ho deia bé, però que ells no paraven prou l’orella. Un dia, farta de que no em paressin de preguntar el color que m’agradava amb la finalitat de riure-se’n de mi, vaig decidir que havia de trobar una solució. I, efectivament, la vaig trobar, però enlloc d’aprendre a pronunciar bé la gr, que seria la solució normal, vaig decidir canviar de color. Així doncs, quan em van tornar a preguntar “Maria! Quin és el teu color preferit?” jo vaig dir “El taronja”. I problema arreglat! Sí senyor!

Ara sé que el món era de colors abans de que jo naixés. Em torna a agradar tenir “michelins” perquè són molt divertits. Gràcies a la mare d’aquella amiga, em va començar a agradar la truita amb ceba. I sobretot, gràcies als meus amics ara dic groc enlloc de roc, tot i que el meu color preferit segueix sent el taronja. Aquestes anècdotes i moltes més, em fan pensar que nosaltres som com som gràcies a les persones que ens envolten, ja que, tan si els hi fem cas com si no, sempre ens estaran influenciant. I, encara que soni molt cursi ho diré: us dono les gràcies perquè jo no seria qui sóc sense vosaltres.

Maria

Em sap greu, però hi estic en contra. Per què a les noies se’ls ha de regalar roses i als nois llibres? Sé que actualment això no es fa tant, tot i així, em sembla molt sexista que encara es tingui present aquest costum. Primer de tot, les roses són més barates que els llibres, ho dic per si algú no se n’havia adonat. I segon, ara ja és més normal que a la noia se li regali un llibre, fins i tot que se li regalin les dues coses, llibre+rosa, però en canvi, a els nois què? No se’ls pot regalar una rosa, també? Per què és estrany que un noi rebi una rosa (o un ram de flors) com a regal?

Sé que em respondreu que simplement és una tradició i que no cal capficar-s’hi tant, però no ho veig així. És cert que és una tradició, evidentment, però el que estic qüestionant no és tant la tradició com els seus orígens. A qui se li va acudir aquest costum? Per què la resta de la gent el va seguir? Per què avui en dia la gent el segueix respectant?

Doncs la veritat és que no sé la resposta i em sap greu no poder oferir-vos-la, però em semblava interessant plantejar-vos el dubte. El pròxim cop que li hagueu de regalar alguna cosa al vostre pare/amic/amant, regaleu-li flors (bé, flors i alguna coseta més, eh), ja veureu que també les sap valorar.

Maria

La meva habitació, desordenada segons els meus pares, m’agrada molt. Ara mateix m’hi estic i penso que és el lloc on em sento més còmoda, més lliure i més tranquil·la. M’agrada recórrer l’escala cap amunt, girar a l’esquerra, a la dreta i entrar-hi; entrar al meu petit món.

L’estimo, n’estic enamorada, m’agraden les seves virtuts i els seus defectes. Està tot al meu gust, i sí, tot, fins i tot el llapis que m’acaba de caure al terra està col·locat de manera que a mi m’agrada. Bé, potser ara he exagerat una mica, però no exagerem quan ens enamorem?

Porto casada amb ella des de la primera nit que hi vaig dormir, ara fa quinze anys. Em sap greu no haveu-vos convidat al casament però em sembla que encara no sabíem caminar. Aquella nit, la primera nit, va ser fantàstica i vam compartir llit. No ens vam regalar cap anell ni vam fer viatge de noces, però ja ens vam encarregar de fer altres coses.

L’altre dia vam discutir. Ella es queixava perquè de tant en tant marxo durant molt de temps amb el cau i es pensa que l’enganyo amb la tenda de campanya. A més a més feia temps que la cosa no anava bé, ja que ella no estava d’acord en que canviés el quadro que tinc penjat fa un milió d’anys; diu que li recorda als vells temps. Serà possible! Si aquell quadro és horrorós! Però bé, l’he deixat penjat perquè no s’enfadi. Tot i així ahir ho vam arreglar i li vaig demanar perdó per haver-li tancat la porta als nassos. De fet, quan me’n vaig anar a dormir, li vaig tancar el llum com a ella li agrada i em va dir que m’estimava.

Maria

Jo en els meus quinze anys de vida he perdut moltes coses: bosses, ulleres, mitjons, gomes de cabell, llapis, gomes, maquinetes, ossos de peluix, cartes, diners, partits de futbol,… A on vull arribar és a que sempre que perdem alguna cosa i ens n’adonem, la busquem (a no ser que sigui un partit de futbol, és clar, perquè si vas pel pati buscant un partit de futbol et prenen per boig).

Tot i així he arribat a la conclusió de que per molt que busco una cosa, no la trobo, això sí, de cop i volta, en trobo d’altres que feia mig any que buscava. Molts cops, sabent que sóc una persona despistada, guardo les coses en algun lloc on sé que recordaré exactament on les he deixat, però no funciona, al contrari, al dia següent ja no les trobo.

Quan busques desesperadament alguna cosa pots passar per dues situacions diferents:

La primera succeeix quan el que estàs buscant està just davant dels teus nassos i no te n’havies adonat. Com quan estàs parlant pel mòbil amb la teva mare i li dius que estàs desesperada perquè no trobes el mòbil. O com quan estàs a classe demanant-li per favor al teu company que et torni el llapis que tens a la mà. I moltes altres situacions on realment t’acabes sentint inútil.

L’altra situació en la que us podeu trobar es defineix en una frase: “Mama! On està el meu…?!” Després d’aquest crit poden passar tres coses diferents:

1-La mama sap perfectament on està el que li demanes i t’ho diu.

2-La mama diu que t’apanyis tu soleta que ja ets grandeta. Al cap d’una estona tornes a insistir: Finalment ve per ajudar-te i no cal que faci cap esforç perquè ho troba de seguida i tu quedes fatal.

3-La mama no està a casa i tu no te n’havies assabentat.

Així doncs, l’únic consell que us puc donar és que si perdeu tantes coses com jo procureu no visitar mai cap laberint.

Maria

Estic enrabiada, estic de molt mal geni per una única raó, avui tinc hora a la depiladora. He estat pensant, tement, durant tot el dia una cosa que sabia que passaria aquesta tarda, em quedaria sense pèls. La idea de quedar-me sense pèls m’agrada, és clar, per això em depilo, però és horrible, ja que senzillament, fa mal.

Abans de començar a explicar-vos res, dir-vos, que jo em depilo amb cera perquè si ho fes amb fulles d’afaitar el pèl em creixeria més ràpid, gruixut i punxegut. Normalment intento fer aquesta operació tan dolorosa a casa, però com ja sabeu, hi ha parts del cos delicades de depilar i és millor demanar hora perquè t’ho facin professionals del tema. He trobat convenient explicar-vos la meva experiència amb cada una de les parts del cos que em depilo.

El que m’agrada que em facin primer és el bigoti, ja que sinó al sortir encara se’m nota la marca vermella i sembla que hagi plorat. De fet, ara que ho penso, sí que és veritat que quan em depilen els pèls del bigoti em ploren els ulls degut a l’escalfor que provoca la cera calenta, cremant, bullint! Mirant-ho fredament, sembla que pagui perquè em facin plorar o em facin mal, encara que en realitat, els ho agreixo perquè ho fan molt millor i més ràpid que la meva mare (i que quedi clar que la meva mare ho fa molt bé, eh).

Quan hi vaig, aprofito per fer-me les mitges cames (dels genolls cap a baix). Aquesta part m’agrada molt perquè la manera com t’escampen la cera és molt divertida i agradable. Fan servir una mena de “rodet” de cera que, quan te’l passen per les cames, fa massatge. El problema de les cames no és el mal, sinó que quan acaben de depilar-te, els porus et queden tots molt oberts i es veuen un munt de punts vermells escampats per les cames. També et posen una crema perquè els mateixos porus no s’irritin, però, personalment, la crema m’irrita a mi quan fa que els pantalons se m’enganxin a les cames.

També em faig les aixelles, que les tinc molt peludes. Però aquesta part no em molesta al moment, sinó després. No puc fer servir desodorant d’esprai perquè pica molt, però alhora me’n oblido de comprar-me’n un de rodet. Llavors em faig un embolic i acabo posant-me l’únic desodorant que tinc i les meves pobres aixelles acaben fetes pols.

L’última cosa que em depilo, el plat fort, la més dolorosa de totes, són els engonals. Realment  és el que menys suporto de tot; estar allà, estirada, de cames obertes, sense pantalons, amb un tovalló de paper damunt de les calcetes perquè no s’embrutin, esperant a que la noia m’escampi la cera calenta, cremant, bullint! Com ja sabeu, és una zona molt sensible i quan t’arrenquen els pèls fa mal. A mi, de fet, em surt sang. És una situació molt incòmoda tal com us podeu imaginar. El mal, per això, encara pot durar més quan dues hores després vas al lavabo i, de sobte, descobreixes que un tros de cera se t’ha quedat enganxat entre les calcetes i la pell, i saps, que tard o d’hora hauràs de fer el cor fort per atrevir-te a estirar i treure-te’l.

Conclusió, estic frisant arribar als divuit anys per poder-me depilar amb làsser i oblidar-me’n de tot.

Maria

El món dels somnis, és inacabable. No estic aquí per parlar-vos dels meus somnis i desitjos, sinó que dels somnis als que em refereixo són aquells que tenim a la nit, quan dormim. Bé, si estàs dormint i és de dia també pots somiar, que quedi clar, no sempre ha de ser de nit, ho he dit així perquè quedava millor.

Hi ha dos, o potser tres, tipus de somnis: els “bons”, els malsons, i els eròtics (que normalment són bons). Dels “bons” gairebé mai ens en recordem. Els malsons, en canvi, perduren en la nostra ment per sempre (o quasi sempre), fins i tot sé amb la total seguretat que cada un de vosaltres recordarà, com a mínim, un malson que va tenir quan era petit. És lògic, per això, que ens en recordem, ja que al ser petits ens sobtaria molt. Ara, quan tinc malsons, molts cops els intento “modificar” perquè surtin bé, ja que sovint sóc conscient de que estic dormint; si no ho aconsegueixo, em desperto i torno a tancar els ulls amb l’esperança de canviar de somni.

Al despertar-me, de vegades me’n adono que molts dels meus somnis són del tot il·lògics. Això no em sorprèn tan com el fet de que quan ho estava somiant donava absolutament per suposat que allò era el més normal del món mundial. De vegades em passen coses molt estranyes i no sé si a vosaltres també, per això he decidit posar-vos-en un exemple i així sabreu a què em refereixo: No us ha passat mai que de sobte us desperteu com si estiguéssiu caient? I, oi que, després d’obrir els ulls i comprovar que estàs damunt el matalàs, mires a banda i banda per si algú t’ha vist? Oi que et sents ximple? És que a mi em passa. Si mai heu viscut aquesta experiència, no em prengueu per boja, si us plau.

Sabent-me molt de greu deixarem de banda el tema dels somnis eròtics.

Maria

Sincerament, jo en tinc moltes, de manies. De fet crec que tothom en té alguna, per molt petita que sigui. Potser és només el petit detall de passar la ma per sobre el paper desprès d’esborrar, de posar abans la llet que el Colacao, o simplement el sol fet de mastegar quan menges iogurt. En tot cas, les manies poden arribar a ser molt patètiques, i per desgràcia, les meves ho són.

Jo, per exemple, no suporto seure en una cadira on hi hagi un coixí. Això em fa passar una mala estona sempre que vaig a casa d’algú i haig de seure a algun lloc on n’hi ha un, ja que queda molt malament desempallegar-se’n. Estic tot el dinar incòmoda. I no només per això, i és que tampoc m’agrada la idea de tenir un cobert a cada banda del plat, els haig de tenir els dos a la dreta. Clar, ja us podeu imaginar, tothom a taula ben assegut i jo amb la forquilla i el ganivet canviats de lloc. El pitjor dels casos, per això, seria si, a més a més, per dinar hi haguessin gambes. M’encanten, però es que tinc la mania de pelar-les amb les mans, i clar, no em puc eixugar amb el tovalló que posen perquè és de roba i sap greu tacar-lo. Personalment no em fa res tenir les mans olioses, però es que m’enrabia molt quan haig d’agafar el got i s’embruta. Total, que quedo fatal.

Ja ho veieu, manies, totes ridícules, això sí, em nego rotundament a treure-me-les del damunt. I aquesta és la cosa que no entenc, perquè costa tant parar de tenir-les?

Maria

Heu vist la pel·lícula de Wall·e? No sé si ho recordeu, però tots els humans de la nau  van vestits de color vermell. En un moment donat, la publicitat anuncia que el color blau és el color de moda i per aquesta raó, immediatament tots es posen roba blava.

Doncs a la vida real passa exactament el mateix, la moda marca una tendència de fer i de vestir que la majoria de la gent s’encaparra a seguir. Personalment, m’impressiona molt la manera tan radical amb la que es canvia una moda. Un bon exemple en són els pantalons, fa uns quants anys recordo veure molta gent portant peto, i de cop i volta ens vam trobar en que era modern portar els pantalons baixats.

Ho he intentat, però m’és impossible deduir amb quins objectius es canvia una moda. Amb quina lògica es fa?

A més a més, com es fa? Ho decideix una o varies persones? Si jo ara volgués posar alguna cosa de moda com ho podria fer?

A veure, pensem-hi, podria enviar missatges a tot arreu dient que tothom es posés els pantalons al revés durant una setmana, llavors es posaria de moda? Ho provem? Seria divertit, però…..funcionaria?

Maria