LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una escena del món del cinema que realment m’ha fet enraonar, ha sigut de la pel·lícula Matrix, on un personatge fa una revelació sobre la classificació dels humans com a éssers vius.

Ve a dir el següent: els humans no són mamífers; tots els mamífers del planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l’hàbitat natural que els rodeja, però els humans no ho fan. Els humans es traslladen a una zona, es multipliquen, i segueixen multiplicant-se fins que tots els recursos de la zona s’esgoten. Així que la única manera de sobreviure és expandir-se fins a una altra zona. Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix aquest mateix patró: un virus. Els humans són una malaltia, el càncer d’aquest planeta, són una plaga.

La comparació que fa amb un virus ens pot semblar una mica exagerada, però no s’allunya tant de la realitat. Ens considerem la espècie més avançada i més intel·ligent però no és del tot així. Hem evolucionat però no cap a millor precisament, ens hem donat comoditats i facilitats per nosaltres mateixos, però sense pensar en que repercutia a la natura. Això no és una evolució intel·ligent.

Certament la Terra ens ho dona tot i nosaltres no sabem agrair-ho adequadament. Potser va sent hora de tornar-li aquest favor i conscienciar-nos de lo que és la Terra per a nosaltres realment.

Marcel

Cada dia ho veig tot més fosc, més negre, més difícil! Es com si fos a una nau espacial caient en un forat negre espacial, sense poder sortir-ne per la seva força gravitatòria, sense poder escapar d’aquell destí funest.

No cal dir que no m’agrada estudiar, però no solament no m’agrada sinó que a més no ho faig; no ho faig perquè no vull o no em surt fer-ho. Igual em passa amb els deures i treballs. No lluito pel que vull, no tinc voluntat per fer-ho i faig les coses sense pensar-me-les dues vegades, sense pensar detingudament en les conseqüències. Apart, no estic bé amb les relacions, concretament amb la família, i quan dic família és el meu pare. No porto una vida de la qual estigui molt agraït i per rematar ara ho veig pitjor que mai. Moltes vegades he volgut fer un “reset” global a la meva vida, però això no pot ser. L’únic que m’ajuda a seguir endavant són els amics, és el més important per a mi ara mateix. Dins meu porto càrregues de pena i ràbia que tinc por a deixar-les sortir de cop i poder ferir a les persones que estimo.

Tot i així he de dir que tinc una autoestima alta i generalment sóc feliç. Espero que amb el pas del temps i madurant canviï alguns aspectes. Estic molt agraït als meus amics pel simple fet de ser els meus amics.

PD: Aquest escrit és una necessitat d’exposar un mal que residia dins meu, res més.

Marcel

On vas quan et mors? Què sents? Què passa amb l’ànima en cas de que existeixi? Aquestes són les preguntes més freqüents que es formula la gent al tractar aquest tema. He de dir que la mort és tan misteriosa, tant que ningú viu ho pot saber amb exactitud tots els seus aspectes. Jo també m’he fet aquestes preguntes i al llarg de la vida que porto he anat descobrint coses al respecte, tot i així és molt confús.

El juliol de 2006 va morir una persona molt propera a mi, la meva mare. Jo només tenia 9 anys; això va ser un cop molt dur a la meva vida, ja podeu imaginar-vos-ho. La meva germana va caure en depressió durant molt de temps i va tenir problemes amb el meu pare; i jo, jo estava destrossat. El meu padrí diu que ella sempre em faria companyia, que sempre estarà amb mi i amb tots, però jo no ho veia ni ho veig. Potser és degut a la mentalitat científica que tinc. Per superar-ho vaig necessitar dos anys, sense ajuda. El meu pare volia posar-me un psicòleg, deia que ho necessitava, que no podia fer-ho sol. M’hi vaig negar; sempre he denegat l’ajuda de altres persones en aquest aspecte. La meva germana si que va necessitar-ho. Així doncs jo vaig superar-ho sol i ho vaig aconseguir. No tothom pot fer-ho, de fet  vaig portar-ho tot molt bé.

Segons el meu punt de vista la mort té una importància vital tan gran com la vida mateixa. Es tan natural viure com morir. No obstant, sempre queden els misteris com: on estan les persones que moren? O bé: perquè havia de morir aquella persona? La religió té les seves respostes pròpies i moltes vegades s’associa al destí, però això ja és un altre tema que ja tindrem ocasió de parlar.

Marcel