LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Si us plau abans de llegir aquest text mireu el vídeo que adjunto, només dura 4 minuts i facilitarà la comprensió del que exposo a continuació:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=32As9i9-CVc[/youtube]

Aquest escrit no el faig per criticar a la religió pròpiament dita, ja que tothom és lliure de creure en el que vulgui. Només intento expressar la meva opinió. Un cop aclarit això prossegueixo amb el text:

El primer que vaig pensar en acabar de veure aquest vídeo va ser: En quina merda de país vivim? Un país en el que es permet enganyar als alumnes amb vídeos promocionals totalment demagogs. Anuncis en els que et venen la Religió com a la solució de tots els problemes i comprensió del món.

A l’inici del vídeo no semblava que estigués parlant de religió, ja que et deia que gràcies aquesta assignatura podies entendre el per què de tot el que ens envolta, ja sigui una poma, dibuixar o la música.

El minut 1:43 es un dels més divertits del vídeo. En aquest moment el professor agafa i diu: podeu no estudiar religió i no servir per a res o podeu estudiar religió i ser útils per la societat (És clar, no ho diu així ho decora amb gracia i simpatia). Em sembla increïble que hi hagi gent capaç de dir aquestes barbaritats! O sigui, jo que mai he estudiat religió, ja no podré contribuir a la societat i no serviré per a res, un zero a l’esquerra.

Més endavant aquest magnífic professor, protagonista de l’anunci, ens explica que si volem que el nostre país tiri cap endavant ha de tenir una població que recolzi fermament la religió, o com diu el professor: “El futur d’un país no són les persones, sinó on posen el cor aquestes persones”. Una frase que amb tots els meus respectes em fa sentir vergonya, que la Conferència Episcopal tingui el valor d’emetre un anunci com aquest tenint com a representants a personatges tant retrògrads i mesquins com Rouco Varela. Com volen tirar un país endavant amb idees i pensaments propis de l’edat mitjana? Ho sento Conferència Episcopal, però deixeu-vos d’estudiar religió i comenceu a aprendre a diferenciar avançar i retrocedir.

Si seguim amb l’anunci, el professor intenta restar credibilitat a la resta de les assignatures (totes molt més ben reputades i amb més importància social i laboral que la religió) dient que sense la religió no sabrem dóna’ls-hi sentit.

L’últim que m’agradaria remarcar és la fantàstica pissarra que es pot veure durant tot el vídeo. Una pissarra en la que posen juntament formules químiques i matemàtiques amb clars missatges pessimistes, com ara “esperanza?”, “FUTURO”, “desempleo”, “50% paro juvenil”… Amb un clar missatge subliminar, les ciències ens portaran a una vida infeliç, una vida de misèria i atur i en canvi la religió ens portarà la veritat, una vida plàcida en la que tots treballarem i serem feliços.

Entrant a una part més personal i deixant de banda l’anàlisi, una de les preguntes que ens podríem fer seria: com es pot permetre un anunci tant demagog i amb un missatge tant clar: ciències no, religió si. La resposta es ben senzilla. Per desgràcia encara vivim en un món controlat per les religions. Si realment volem avançar, volem que el nostre país; el nostre món tiri endavant, hem de deixar de guiar-nos amb llibres que es van escriure fa més de 2000 anys.

La religió no ajuda a avançar, sinó que els preguntin a les víctimes de les guerres religioses, tant als supervivents de la guerra de Bòsnia com als afectats per la guerra en pro de l’islam. Si no volem marxar tant lluny podem mirar a Espanya durant la Santa Inquisició. La història esta plena d’exemples de guerres religioses.

Prou d’intentar adoctrinar a la població amb falses idees de llibertat, fraternitat i pau. Ja no som un poble inculte dominat pel senyors feudals, som un poble amb coneixement i no ens podem permetre seguir tenint aquest llast entre nosaltres.

Marc

Ahir, dia 24 de febrer del 2014 tenia hora al metge, concretament a les 4:40pm. El fet es que jo a les 4:38pm, aproximadament, estava a la sala d’espera esperant a que sortís el metge amb la seva llista, i digués el meu nom. Vaig estar esperant, i al cap de quinze minuts em vaig començar a posar nerviós, però després vaig pensar que al CAP és normal que triguin una mica. La cosa em va començar a estranyar quan a les 5:30 encara no havien dit el meu nom.
Estava cansat de perdre el temps, d’haver perdut 50 minuts de la meva tarda, així que em vaig aixecar i vaig baixar al pis de baix per preguntar què havia passat. Jo portava un paperet en el que hi deia la data i l’hora de la cita amb el metge. Quan estava a recepció els vaig ensenyar el paperet, i em van preguntar quin era el problema. Jo els vaig explicar tot el que havia passat, així que la recepcionista va entrar les meves dades al ordinador per mirar què havia succeït. Resulta que per un error informàtic la meva visita s’havia esborrat, però ningú m’havia dit res.
En definitiva, després de 50 minuts esperant assegut a una cadira, resulta que per un problema informàtic no em van poder atendre. Potser si no retallessin tant en sanitat podrien tenir un sistema que funcionés… però és millor fotre als pacients, al cap i a la fi… ja demanaran hora per a una altra visita.

Marc

Molts pensareu que el que estic a punt de dir són tonteries, i que el moodle facilita molt la feina. Però segur que també hi haurà gent que pensi com jo, gent que cregui que estàvem millor sense el moodle. Entre altres coses serveix per penjar treballs i feines i que el professor les pugui avaluar d’una manera més senzilla. Fins aquí tot bé, els problemes venen quan estàs a casa i has d’enviar un treball, però pel que sigui el magnific moodle decideix que no te’l deixarà enviar. Els primers dies si et passava això no hi havia problema, però ara que se suposa que ja el sabem utilitzar a la “perfecció” ja no hi ha “excusa”.

Un dels altres problemes es que els professors et poden posar deures per dissabte o diumenge (això ens ha passat a la classe d’informàtica), una cosa que abans del moodle era impensable.

De tota manera ens hem d’adaptar a les noves eines i metodologies, en el fons si funciona no està tan malament.

Marc

L’altre dia vaig veure un reportatge que parlava sobre la gana,i els desequilibris alimentaris que hi ha a la terra.6  .Ja que estem a festes de Nadal he pensat que ho podria relacionar i fer-ne un escrit. El Nadal és una època de la qual podríem destacar tres coses: la família, els regals i el menjar. Durant aquesta festivitat és costum menjar molt ja que durant tota la seva durada es fan diversos àpats molt complets, des de l’escudella i el pollastre fins als torrons i les neules, i per reis un bon tortell.

Certament la nostra societat menja molt més del que el seu cos li demana i molt més del que pot cremar, és així com apareixen els problemes com l’obesitat i les malalties que en deriven.

Però així com els països més rics llencen i desaprofiten els aliments, hi ha zones no massa llunyanes on els infants encara moren per inanició.

També hi ha zones on els conflictes bèlics han propiciat la manca d’aliments i dels recursos mínims per poder sobreviure.

Aquest dos mons són antagònics i contradictoris, vivim en un món desigual i injust.

Marc

L’altre dia mirant un web d’entreteniment, “Cuanta Razón” vaig veure una noticia que parlava d’un pare que havia denunciat la seva dona per haver-li donat uns fills extremadament lletjos. Primer no m’ho vaig creure, així que vaig buscar-ho a internet, on vaig trobar un article de “el Periódico” on parlava d’aquesta estrafolària noticia.

Em vaig llegir l’article, en ell deia que la dona s’havia sotmès a nombroses operacions d’estètica, per valor de més de 100.000 dòlars. L’home recolzava la denuncia dient que havia estat enganyat per la seva dona, que ell realment no sabia com era ella en realitat. El més curiós és que va guanyar la demanda, i la seva dona li ha de pagar una indemnització de 120.000 dòlars.

A on ha anat a parar la societat, que és capaç de tals atrocitats? Com un pare pot denunciar a la persona que “suposadament” estima perquè els seus fills no són com ell volia? i el més impactant, com un jutge, que suposadament te uns estudis… pot donar-li la raó a una persona com aquesta? En definitiva, encara que no està bé el que va fer la seva dona ocultant-li la seva veritable imatge, no entenc com pots fer-li això a una persona que estimes, i sobretot tractar així als teus propis fills.

Marc

Ahir a la nit, després de sopar vam decidir mirar “The purge: La nit de les bèsties”, una pel·lícula que ens havien recomanat. Primer no ho teníem molt clar, ja que ens havien dit que era un film de terror, i a casa meva no som molt fans de passar por. Però vam decidir de mirar-la.

Us faré un petit resum perquè si no l’heu vist, o no sabeu de que va, el meu escrit no tindria cap mena de sentit.

La pel·lícula età basada en un futur alternatiu el 2022 als Estats Units. Representa que la gent durant tot l’any ha estat reprimida, sense poder expressar el seu odi ni els seus pensament cap a la resta de la societat, cosa que es reflecteix en els índexs de criminalitat del país, que baixen significativament. Però hi ha una nit l’any en la que la gent pot expressar tots els seus sentiments reprimits durant l’any, aquesta nit li diuen La Purga. Una nit on tots els crims estan permesos, les violacions, robatoris, inclús l’assassinat. Tot i així hi ha persones i famílies que es neguen a participar en aquests actes salvatges, i que es tanquen hermèticament a casa seva i esperen a que acabi aquesta horrible nit.

En acabar la pel·lícula, vam començar a pensar que si realment aquesta nit existís, que faria la gent? La resposta dels quatre sorprenentment va ser la mateixa, que tot i que nosaltres vam dir que no faríem mal a ningú i ens tancaríem a casa esperant que passés tot, hi hauria molta gent que aprofitant la invulnerabilitat que ofereix la purga cometria tots els crims que sempre ha reprimit.

La pregunta final seria: La gent del nostre voltant, la gent en la qual confiem…ens sorprendrien?

Marc

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.