LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia estava avorrit a casa i vaig decidir mirar una peli. Vaig decidir mirar “Diamantes Negros” que és una pel·lícula espanyola que explica la història de Moussa i Amadou, dos joves de 17 anys que viuen a Mali amb les seves humils famílies i entre totes les dificultats del tercer món. Tots dos tenen el somni de ser jugadors professionals de futbol, i viatjar per triomfar a Europa igual que ho van fer els seus ídols i compatriotes Samuel Eto’o, Didier Drogba, etc. Un dia, jugant en un torneig de barri, un cercatalents espanyol es fixa en els dos nois, i els promet que si deixen que els faci de representant, i venen amb ell a Espanya, els aconseguirà proves per a accedir als millors equips del món, i que amb el seu potencial no els serà difícil arribar lluny i guanyar-se la vida per Europa, tots dos s’il·lusionen molt i fan el possible per aconseguir els diners necessaris per a viatjar a Espanya i pagar al representant. Un cop han arribat a Espanya, el representant els allotja en un pis a la ciutat de Madrid, viuen allà durant un temps, i fan proves per dos equips de barri de molt baixa categoria, i cada cop les coses els hi surten pitjor.

A partir d’aquí no explicaré més sobre la pel·lícula, ja que té més gràcia veure-la sense haver llegit cap resum abans. El que sí que vull explicar és que quan els representants s’adonen que els nois no són prou bons els fan fora i els abandonen, sense diners, sense casa, sense estudis, i sense cap recurs. Aquest fet no és el simple argument d’una pel·lícula sinó que té lloc a Europa dia rere dia, i actualment a Europa hi ha més de 20.000 africans als quals se’ls havia promès un gran futur a Europa.

He buscat informació sobre la pel·lícula, resulta que està inspirada en la vida d’Alassane Diakité, un jove africà, que als 16 anys va venir a Europa de la mà d’un cercatalents que li va omplir el cap de somnis falsos. Actualment l’Alassane es guanya la vida fent algunes feines per a la comunitat, i jugant al primer equip d’un mediocre club de Madrid, el qual l’ha acollit a les seves instal·lacions, i l’ha ajudat a sortir-se’n. L’Alassane explica que la majoria de nens que tenen aquesta experiència no tenen tanta sort com ell, i acaben robant, treballant per màfies i venent droga, etc. Per això ara intenta iniciar una campanya contra el tràfic de menors africans futbolistes.

Lluís

Al Projecte de Recerca, a fi d’orientar-nos, se’ns ha demanat que planifiquem el que ens agradaria estudiar en el futur, per averiguar si realment sabem el que estudiarem, o simplement per a fer-nos una idea. Com a estudis a explorar aquest crèdit he escollit la comunicació Audiovisual, ja que al meu grup se li ha assignat com a tema la Tecnologia, i aquesta és l’àrea que més curiositat m’ha despertat. Bé, una de les activitats que més m’ha servit per entendre millor en que consisteix aquesta feina ha sigut l’entrevista.

L’entrevista ha estat una de les activitats més interessants, amb en David Naudín (l’entrevistat) no tenia una relació familiar molt pròxima (tot i que es cosí de la meva mare). Tot i així, no va tenir cap tipus de problema per explicar-me en què consisteix la seva feina, és més, diria que li va entusiasmar la idea de que un jove, bé un adolescent, s’interessés per la seva feina tant com ell mateix ho fa.

Finalment segueixo sense saber si vull estudiar audiovisuals, com ell, ja que, tot i que segueix interessant-me, en aquest crèdit he descobert que tinc altres inquietuds. Aquesta és una de les coses que he après, però el més important que he après en aquesta activitat és que: tenir èxit laboral (que és el que en el fons jo, i tots busquem) , no es només cobrar un gran sou i dirigir unes quantes persones, sinó tenir una feina que t’ompli, que s’adeqüi a tu, i que t’apassioni com a ell. De fet no és cap cosa que no m’haguessin dit mai, però entrevistant a en David he pogut comprovar que és totalment cert. I encara que si em posés a concretar en què consisteix la seva feina molts pensarien que no val la pena, ja que en aspectes econòmics per exemple és molt irregular, o perquè s’ha de viatjar molt, jo puc assegurar a tots aquests que sí que la val, i només cal parlar uns minuts amb ell per adonar-te’n.

M’agradaria tindre una feina que signifiqués per a mi el mateix que significa la feina d’en David per a ell.

Lluís

Una de les activitats d’orientació que hem fet durant el crèdit de síntesi ha estat la taula rodona, que consisteix en convidar a un grup d’ex-alumnes de l’institut a fer una xerrada per tots els actuals alumnes de quart en la que ens han explicat com van afrontar la nostra situació d’haver de triar uns estudis, en el seu moment, i com els ha anat la vida en l’àmbit professional des de llavors.

Primerament cada un d’ells ha explicat la seva experiència, i després hem passat a la ronda de preguntes, ha sigut llavors quan han sorgit molts consells interessants. Alguns d’aquests han estat: No hem de tenir por de fer una elecció equivocada, perquè si ens equivoquem ens servirà per conèixer millor els nostres gustos i inquietuds, i per orientar-nos més. O que no només ens hem de fixar en el sou d’una feina sinó que també hem de considerar altres aspectes que també tenen importància com el contacte amb altres persones, o la disponibilitat de temps lliure. O que hem de tenir sempre la ment oberta a adquirir qualsevol tipus de coneixements, o aprofitar totes les oportunitats. Bé, aquests són algunes de les coses que hem aprés en aquest taller.

Així doncs parlant-ho amb els meus companys, coincidim tots en que aquest taller ens ha servit de gran ajuda sobretot per afrontar amb més normalitat i tranquil·litat aquesta etapa on hem de començar a decidir realment cap on volem orientar la nostra vida professional, ja que molts de nosaltres reconeixíem que ens hem sentit bastant pressionats últimament.

Lluís

El passat 23 de gener, Sandro Rosell anunciava que deixava irrevocablement la presidència del F.C.Barcelona després de 3 anys i mig com a màxim dirigent del club. La majoria de gent creu que la decisió és deguda a l’admissió del “juez Ruz” de portar a tràmit la querella que van presentar una parella de socis pel conegut “cas Neymar”, en la qual s’acusa a Rosell de pagar més dels 57 milions d’euros declarats. Però en la roda de premsa que es va celebrar divendres Rosell afirma que tot i que aquest últim ha estat el motiu detonant, n´hi ha d’altres i això és el que més em va cridar l’atenció a mi. Resulta que l’expresident del Barça ha estat suportant en silenci amenaces i incidents tant a ell com a les persones del seu entorn familiar. D’aquesta altra notícia no he pogut treure més informació i per tant el que pugui dir no és del tot fiable, però bé, hi tinc algunes coses a dir al respecte.

Es tracta d’un club esportiu, però un club que és el més important del món. El principal problema que té el Barça és que mou una quantitat de diners inimaginable, per tant ja no podem parlar d’un “innocent” club esportiu, sino d’un enorme negoci, una multinacional. I com en qualsevol multinacional, hi apareixen vàries dificultats que s’han d’afrontar, per exemple la competitivitat, que és segurament l’origen d’aquestes amenaces i incidents que està patint Sandro Rosell i la seva família.

Però també penso que aquestes amenaces poden ser una simple excusa per a dissimular els motius reals de la seva dimissió, podria tenir certes coses a amagar de veritat.

Lluís

Ara mateix porto 105 minuts davant de la pantalla de l’ordinador, fent esborranys i més esborranys, i encara no sé exactament sobre què puc parlar en aquest escrit.

He provat de parlar de futbol, però de fet, no hi ha res de nou que es pugui aportar a aquest tema. També he estat pensant a fer un escrit sobre la classe, però ja n’he fet molts sobre el cole, o les notes i he preferit guardar-m’el per a un altre dia. He escrit sobre modes, obres als carrers, i de pel·lícules també, però cap d’aquests temes m’ha acabat de convèncer.

Sempre em passa el mateix, cada cop que em poso a escriure i no tinc clar el que diré començo a donar voltes a un tema desprès salto a un altre, desprès a un altre, etc. Fins que més tard o més d’hora en trobo un del que crec que en puc treure més profit i que puc trobar més coses interessants, per això els temes que més es repeteixen en els escrits són futur i estudis, perquè sobre això pensem que tenim molt a dir, i ens és més fàcil trobar informacions rellevants.

Un cop has trobat el tema i saps el que has d’explicar, resulta molt més fàcil escriure, inclús divertit.

Lluís

Ja queden pocs dies per a les festes de nadal, vacances, familia, estar calentet a casa i encara que quedi una mica materialista, els regals, que no s’en reben cada dia. Bé, ja sabeu com és el nadal, temps de pau i tranquilitat, de descans, de desconectar, gaudir, etc. El Nadal ha sigut sempre la meva festa preferida, podria dir que prefereixo el nadal a les vacances d’estiu i a qualsevol altra.

Però aquest cop, hauré d’esperar al pròxim any per poder tenir un bon nadal dels que tant m’agraden, ja que suspendré quatre asignatures aquest trimestre, i això ha estat molt frustrant, perqué aquest últim mes, havia intentat aprovar-ho tot i, de fet, fins a aquesta última setmana estava convençudíssim de les meves possiblitats d’aconseguir tenir un bon nadal. Bé, el cas és que a casa meva unes notes així acaben en bronques i càstigs, molts. Ara mateix degut al meu rendiment a escola, estic castigat sense mòbil, sense videojocs i sense poder sortir els caps de setmana, és més he d’anar a dormir d’hora, i això sense tenir en compte les consequències que podrien arribar a tenir aquestes pròximes notes.

Sovint ho parlo amb els meus amics, els quals la majoria estan en la mateixa situació que jo, a nivell acadèmic, i encara no he topat amb cap que no m’hagi fet algún comentari com: “Però que has fet per estar castigat així!?”. Sempre que sento aquest tipus de comentaris, penso que és normal, entenc la decisió que han pres els meus pares al castigar-me tant. El que aconsegueixen així és que em faci por suspendre i tornar a sentir-me la causa de tots els maldecaps que hi ha casa.

Lluís

La meva àvia té ara mateix 81 anys, viu a Vilassar de Dalt amb el meu avi, en un àtic al centre del poble, i ara es dedica a cuidar de tots els que l’envoltem, especialment del meu avi.

Va neixer l’any 1932 d’una familia de pare, mare i nou fills, a Cañete, un poble dels afores de Cuenca. Amb només quatre anys va viure la guerra civil al seu poble, i quan en tenia nou, per causes habituals en la postguerra, va haver d’anarse’n a València, acollida per una familia que la mantenia, i que a canvi de fer algunes feines de casa, li donaven un sou, que ella enviava als seus pares.

Al cap de dos anys va poder tornar a casa seva, i va viure allà fins que amb disset anys va venir cap a Catalunya. Aquí va treballar en varies feines i va coneixer al meu avi, que com ella, havia hagut de deixar el seu poble (en el seu cas Catejón, Saragossa) buscant-se la vida. Amb prou feines van poder llogar una casa, i van tenir quatre fills. Aquests quatre fills li han donat nou nets, i jo en sóc el vuitè.

Com veieu, no ha tingut una vida fàcil, i segurament per això la meva àvia s’ha convertit en una persona molt protectora, vull dir, la seva prioritat és el benestar dels seus, la unió de la família, etc. És algú amb qui sempre hi pots comptar, ens porta cuidant a tots els nets, com una mare, des de fa trenta dos anys que va néixer la meva cosina més gran fins avui. I tota la feina que li poguem donar entre tots, ella l’agraeix, i la fa de bona gana i somrient, només per a tenir-nos aprop, que és quan més feliç és, una felicitat que contàgia.

Tinc molt bona relació amb la meva avia, vaig cada dia a dinar a casa seva, i em fa uns menjars boníssims. Sempre és molt carinyosa i afable, i jo també ho sóc amb ella, l’ajudo sempre que m’ho demana. Gairebé mai s’enfada però sí que em retreu quan miro la tele i no els dono conversa, quan m’estiro al sofà i no m’assec bé, quan no menjo les postres a taula, o quan marxo sense plegar la manta i haver deixat bé els coixins, etc. També em fa de consellera, tot i que no se li dona tan bé, “Vigila amb qui t’ajuntes”, “Com em diguin a mi que t’han vist fumant…”, “Tu no facis mai res que no vulguis eh”. Però també em recorda sovint, ens recorda vaja, lo guapos i bons que som, i lo contenta que està de tenir-nos.

Bé, doncs, resumint: l’avia, ha tngut una vida molt diferent a la nostra, molt més dura, però no pitjor. I d’aquesta vida s’ha fet aquesta persona tan forta, sacrificada pels demés, que sap ser feliç amb ben poc, sap fer-te sentir segur, estimat, etc. I que tant admiro, i estimo. La meva àvia, la meva altra mare.

Lluís

Cada dia, quan sona l’últim timbre a l’institut, agafo la motxilla i me’n vaig a dinar i descansar, sovint a casa dels meus avis i a vegades a casa meva. Un cop he acabat de dinar i he descansat, és hora de posar-se a estudiar, però no és tan fàcil.

Hi ha dies que ens han posat molts deures, i els començo a fer, però al cap de dos o tres quarts d’hora ja me’n he fartat, i potser en el camí de l’habitació al lavabo ja he trobat una distracció que m’ocupa un quart d’hora, dos, tres, o tota la tarda. I què passa amb aquests deures? Doncs que queden sense acabar potser fins a la nit, o fins l’endemà al matí, o si no, sense acabar. I si en lloc de fer deures he d’estudiar per un examen, passa el mateix, amb l’única diferència que el resultat final és pitjor ja que em costa un examen o fins i tot un trimestre.

La solució que sempre m’ofereixen davant d’aquest problema és, per exemple, estudiar amb antelació als examens, i més d’un cop se m’ha passat pel cap de provar-ho però m’ha acabat passant el mateix que en aquelles tardes de molts deures o de llargs examens, i he pensat: Bé ja estudiaré quan toqui. Però després m’acaba passant factura.

I és que, en la meva opinió, he abusat tant d’aquests mals hàbits, que ara que m’interessa abandonar-los, em trobo amb que els tinc tant gravats al meu cervell que se’m fa pràcticament impossible de deixar-los d’una vegada per totes.

He de dir que no és la primera vegada que faig aquesta mateixa reflexió, és més, cada cop que ve una mala nota els meus pares i jo mateix m’insisteixo en canviar-ho, peró quasi mai m’ha acabat servint de gaire, simplement m’ha fet entendre millor la meva situació. Clar que intentaré que aquest cop sigui més efectiu que els altres.

Per acabar voldria aclarir que res del que he escrit ho vull utilitzar per exculpar-me dels problemes acadèmics que pugui tenir i dir a la gent que li passa igual que a mi, que aquesta actitud ja no ens serveix per a aprovar, i que hem de deixar enrere aquests costums i centrar-nos tant aviat com sigui possible.

Lluís