LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

T’enyoro tant…

Se’m fa difícil oblidar-te, a tu, que m’has donat tants moments per recordar que no me’ls puc treure del cap. Em passo els dies i les nits senceres, fins i tot en els somnis quan no sóc conscient del que penso, pensant en el teu somriure.

Quan vam començar aquesta relació jo era tan sols una nena que cada cop que et veia les paraules no li sortien de la boca i per aquest simple fet em vaig endinsar en aquest món que vam crear els dos junts. Mica en mica, els dos agafats de la mà, vam anar creixent i aprenent l’un de l’altre vam madurar. Tot era perfecte, quan era amb tu tots els problemes desapareixien i només pensava en que no arribés l’hora de marxar del teu costat.

Durant aquesta relació tots dos vam tenir entrebancs però jo en vaig tenir especialment. La meva mare es va posar molt malalta i, encara no he aconseguit saber com, però quan estava amb tu tot això desapareixia del meu cap, tot eren somriures i petons d’amor.

Ara aquesta relació s’ha acabat segurament per part dels dos amb motius diferents. Però vull que sàpigues i tinguis present que encara que hagis trobat una persona que et tregui aquell somriure preciós que jo al final no aconseguia treure’t, crec que mai ningú t’estimarà com jo ho he fet i ho faré. Et dono les gràcies per haver-me ajudat a créixer tant com a persona i espero haver-ho fet jo també perquè, com sempre t’he dit, jo només desitjo el millor per tu, i si tu ets feliç jo ho sóc el doble.

Espero poder tornar a demostrar-te aquest sentiment que sento per tu sigui quan sigui perquè només vull que sàpigues que el meu cor sempre serà teu i que ho és des d’aquell dia aparentment tan normal en què em vas robar un petó.

T’estimo molt.

La majoria de gent que no em coneix però que m’ha vist pels passadissos de l’institut o per qualsevol altre indret creu que sóc una persona antipàtica i fa un temps em preguntava per què tothom quan em coneix em diu que es pensava que no era així de simpàtica.

Doncs aquí ve la resposta. Jo, a la vegada de ser una persona molt activa i amb ganes de fer moltes coses, en els moments en que no estic fent res penso en moltes coses. Els meus ulls, sense cap mena d’intenció, miren a la gent que passa pel meu davant de dalt a baix segons ells amb una mirada vacil·lant i despectiva. La veritat és que això m’ha causat algun problema amb la gent però no sé com arreglar-ho ja que és una cosa totalment involuntària.

Quan ho vaig descobrir vaig estar uns dies intentant evitar-ho fins que vaig veure que no puc, és una cosa que forma part de mi i que no puc deixar de fer. Per aquest motiu, he arribat a la conclusió de que no haig de preocupar-me per aquests petits detalls involuntaris ja que segurament tothom en té algun i crec que també, de part de la gent que m’ha jutjat per això, no s’han de guiar per l’aparença.

Laia

Des de ben petita i segurament una mica per influència dels meus pares, tinc una passió per les motos. Fa uns anys m’agradava allò que els hi agrada als meus pares que són les motos custom però des de fa ja un temps vaig desenvolupar aquesta passió. Vaig anar investigant en el món de les motos i vaig veure que em semblava molt interessant la modalitat del enduro en les motos.

Aquesta modalitat del motociclisme consisteix en realitzar uns recorreguts a l’aire lliure o en un espai tancat, en uns temps establerts. A més a més, cal destacar que enduro ve de l’anglès endurance que vol dir resistència.

Per aquest motiu és un esport generalment per nois ja que es requereix una gran força física i una mentalitat forta i dura. Però independentment d’aquest inconvenient per mi, el meu somni és poder-ho practicar algun dia i això no em farà canviar d’opinió.

Relacionat amb això, fa prop d’un mes vaig anar a veure el mundial de trial i enduro indoor al Palau Sant Jordi i la veritat és que això encara va fer que desitgés més poder arribar a practicar aquest esport i des de llavors estic buscant una moto i alguna persona que em pugui ajudar a complir aquest somni.

Laia

Ahir a la tarda quan vaig arribar de treure a passejar a la Gala, la meva gossa, vaig decidir que abans de fer deures em dutxaria perquè Aixa a les sis ja tindria els cabells secs per anar a entrenar i d’aquesta manera evitar haver-me’ls d’assecar amb el assecador ja que és una de les coses que mes odio en el món.

Vaig preparar-me les tovalloles i la roba interior perquè no m’agrada vestir-me al lavabo i, per tant, quan acabo de dutxar-me m’embolico la tovallola i vaig a la meva habitació a vestir-me. Ho vaig fer tot com de costum, vaig posar-me la música del mòbil, vaig encendre l’aigua calenta i quan estava a la temperatura que no em cremava ni estava massa freda vaig entrar a la banyera.

Quan estava acabant vaig escoltar que tocaven el timbre i al cap d’uns segons vaig escoltar la veu de l’Antonio, un amic del meu pare que venia a arreclar la calefacció. Tot seguit vaig sortir de la dutxa, em vaig embolicar el cabell amb la tovallola petita i em vaig eixugar el cos amb la gran. Segui escoltant la veu de l’Antonio i, per consegüent això volia dir que encara rondava per la casa. Quan vaig acabar de assecar-me i de fer tot allò que havia de fer abans de vestir-me: posar-me la crema a la cara, al cos, posar-me la roba interior, etc. No sabia que fer. No tenia roba neta per posar-me i aquell home seguia corrent amunt i avall pel passadís i la veritat es que no volia que em veiés o bé enroscada amb la tovallola i un monyo al cap o amb roba interior. Va ser un moment molt incòmode i indecís en el que se’m van passar moltes coses pel cap: crido a la meva mare? No perquè l’està ajudant, m’espero aquí fins que marxi? No perquè acabarà entrant la meva mare i deixant-me malament dient algun dels seus comentaris innecessaris.

I finalment vaig decidir posar-me la bata d’estar per casa i el texà que m’havia tret per anar ràpidament a la meva habitació i vestir-me. I així jo vaig fer, quan ja estava vestida vaig sortir de l’habitació amb tota tranquil·litat, com si tot aquell dilema mental no l’hagués tingut.

Laia

Quan tenia 6 anys els meus pares em van apuntar a l’esplai i em van dir que allà m’ho passaria molt bé, que hi anaven amiguetes meves i que faríem uns jocs divertidíssims. El primer dia hi vaig anar amb vergonya (segons pel que m’han dit) però també amb ganes de saber en que consistia allò tan divertit que feien tots els nens cada dissabte de 4 a 6 de la tarda. Des d’un bon principi vaig quedar encantada en tots els aspectes i a partir d’allà vaig continuar anant-hi fins al grup de grans el qual és l’últim any com a nen quan tens 12 anys.

Durant tots aquests anys i més aviat en els últims anys quan ja anava a l’institut em vaig trobar amb nens i nenes que anaven al cau. Entre aquestes entitats del poble hi ha bastanta rivalitat ja que són bastant similars –encara que tenen diferències– . La típica discussió dels nens dient que el cau o l’esplai és millor perquè ells són més bruts, els seus campaments o colònies són millors, etc. i la veritat és que ho segueixo veient amb nens de la meva edat.

Però el que jo em pregunto és, els nens i nenes quan van començar el cau o l’esplai van decidir ells on anirien? La majoria de nens, per no dir tots, van ser apuntats a una de les dues entitats perquè els pares van voler i, per tant, ells han seguit allà perquè no han provat l’altre i no saben ben bé el que és .

Com a conclusió crec que són entitats que eduquen als nens d’una manera alternativa a través del lleure i, per tant, és gairebé indiferent quina de les dues escollim.

Laia

Dilluns, probablement el pitjor dia de la setmana per a tothom. Cada dilluns quan sona el despertador és com un malson i penses: no pot ser, no em penso aixecar. Finalment t’aixeques i comences el dia sense cap ganes. Vas a l’escola sense ganes, escoltes als professors sense dona’ls-hi importància i gairebé passant d’ells però quan acaba l’institut tot canvia. El meu pensament dona un gir i passa d’estar d’un negatiu insuperable a tenir un somriure sincer, i és que els dilluns tinc aquell moment de desconnexió que tant espero.

A les sis surto de casa per arribar a un quart de set a casa de la Maria Jesús, la meva professora particular de piano. Vaig pujant les escales fins arribar al 2n 1a, on ella viu. Arribo a les escales prèvies i ella ja m’està esperant amb un somriure i donant-me la benvinguda. Em demana com ha anat la setmana i comencem la classe. Ella em pregunta si m’he estudiat les peces que m’havia dit, i jo, sense cap excepció sempre li dic que sí. Ella em toca la peça que sap que més m’agrada i després és el meu torn. Em poso a escoltar com les seves mans acaricien les notes del piano i es va formant la música. Quan és el moment de que jo interpreti la cançó, em deixo portar per allò que tant m’agrada, la música. En aquell moment m’oblido de tot sense cap excepció i només em concentro en veure aquelles diminutes notes escrites en un paper i en tocar-les el millor possible.

La classe té una durada de quaranta-cinc minuts però a mi s’em passen en un tres i no res i quan tot just surto per la porta del piset, torno a estar d’aquell mal humor que em caracteritza de cada dilluns.

Laia

Als 12 anys vaig començar a fer patinatge artístic a Premià de Mar. Abans d’això feia gimnàstica artística però no m’acabava d’agradar ja que no tenia una motivació, només anava allà per fer esport i no per superar-me a mi mateixa que era el que jo volia. Vaig començar en aquell club i vaig veure que les nenes amb les que patinava eren molt petites i per tant vaig decidir espavilar-me per aprovar totes les estrelles en el menor temps possible per poder anar amb nenes de la meva generació.

Al principi em prenia el patinatge com un joc però poc després vaig començar a fer competicions, festivals i exàmens i em vaig adonar que era un esport bastant seriós. Quan vaig arribar a certificat (una categoria abans de la més alta que hi ha) em van pujar a l’equip de competició on patinaven nenes i nens la majoria més grans que jo i les coses van canviar. Vaig començar a fer festivals gairebé tots els caps de setmana i cada cop feia més hores d’entreno. Vaig fer moltes amistats i algunes no eren només amigues de patinatge sinó que es van fer molt importants per mi.

Aquests petits detalls que he anat experimentant al llarg del meu trajecte pel món del patinatge han fet que aquest esport ja no sigui un “joc” com quan vaig començar sinó que s’ha convertit en una manera de viure i de pensar.

Laia

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia