LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Feia més de trenta anys que hi passava cada dia pel davant, sense mirar-me’l. Segurament, al principi, em va cridar l’atenció, però aviat es convertí un ingredient més del meu paisatge quotidià. Era un garrofer formidable, desmanegat com molts de la seva espècie. Lluny de l’elegància del xiprer veí, o de l’enlairament ufanós dels pins que han anat creixent fent-li companyia, semblava tenir mandra d’aguantar unes branques tan llargues i gruixudes, com si li pesessin massa. Podria dir que hem anat envellint junts, si no fos perquè sempre l’havia vist un arbre molt vell. Ara ja no hi és, i al seu lloc hi ha una buit que m’esforço per omplir cada dia amb el record, potser per compensar tants anys de passar al seu costat sense apreciar ni agrair la seva companyia.

També fou una ventada la que anà esquinçant la mimosa fins a fer-la desaparèixer. Durant molts anys, al gener, el seu groc esclatava a l’entrada de l’institut, i era aleshores que es feia notar, però aquest any ja no hi era. Hi ha presències constants tan discretes i silencioses que ens passen desapercebudes. El nou destaca i crida la nostra atenció, mentre que l’habitual esdevé silenciós i ocult si no fem un esforç molt conscient per notar-lo. La força del costum, cruel generadora d’oblits, ens impedeix de veure i de sentir.

El garrofer i la mimosa ja no hi són, però no era d’arbres que volia escriure -me n’he anat per les seves branques ja inexistents- sinó de la Montse de secretaria. Ha treballat a l’institut des del curs 1979-80 fins al 2012-13. Durant més de trenta anys, la seva presència i el seu treball formidable i discret han fet molt més fàcil i agradable la vida a l’institut de generacions de professors, alumnes, pares i personal d’administració i serveis. No era amant d’estalviar esforços, així que ens tenia molt mal acostumats, i ens semblava que era “natural” que tot anés sobre rodes, encara que no ho era gens de natural; ella tenia l’habilitat de fer que el difícil semblés senzill, simplement perquè sempre ens rebia a secretaria amb un somriure càlid i acollidor. Any rere any, convertia aquell despatx en un espai ple de vida i d’amistat, molt més enllà d’un lloc de treball.

Però aquest setembre la Montse ja no hi era. La causa de la seva absència no ha estat una ventada inevitable sinó la insensata i tossuda decisió de l’administració educativa de castigar la feina ben feta en lloc de premiar-la, i de devaluar l’institut privant-lo d’una persona d’una qualitat professional i personal extraordinàries. Just abans de les vacances d’estiu li van fer saber que al nou curs havia de treballar a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar (els ha tocat la loteria!). Tot plegat no té cap mena de justificació i em fa sentir ràbia davant la ceguesa i l’estupidesa inacabables de l’administració educativa (o ho fan expressament?).

A la pancarta penjada a la tanca de l’institut hi deia “prou retallades!”. Finalment, també ella ha estat víctima d’una ventada, com el vell garrofer i la mimosa. Les ventades causen absències, però no en són responsables, perquè el vent ni pensa ni decideix, només bufa. Els que administren a cop de tisores, sense mirar ni què ni com retallen, i decideixen el trasllat de la Montse sense més consideracions ni explicacions, també pretenen que tot és fatalment inevitable. Com el vent. És mentida, no us ho cregueu. A diferència del vent, ells sí que són responsables dels desastres que estan causant.

Montse, es nota, i molt, la teva absència. Perquè l’institut no seria el que és si no fos per tu. Ni serà el que hauria pogut seguir essent.

Gràcies per tot

Josep Maria