LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja fa un any que estic a la colla de diables de Vilassar de Dalt, i la veritat és que m’agrada molt. El meu pare, diu que aixó passa perque ell és d’Alacant, amb les seves “fogueres”, l’avi diu que com habitants del Mediterrani sempre hem sentit passió per el foc. A mi m’agrada. No sé ben be per què, però el cert és que continuem sentint la mateixa fascinació que els primers homes de les cavernes van sentir en descobrir-lo.

Des que era petit sempre m’ha agradat el foc. A part de cremar, els millors moments són quan ens reunim el dia del correfoc. Rius, parles, fas gresca,etc. Són bons moments. T’ho passes igual de bé que en el correfoc. També s’hi suma que dintre la colla tinc grans amics de l’infància, i desde el primer moment m’he sentit còmode. Recordo el primer correfoc que vaig fer. Estava molt nerviós, però quan vaig encendre la primera carretilla va ser com un descans. Ja porto nou correfocs, però en tots em posso tan nerviós com en el primer, ja que cadascun d’ells es una nova història, tots son totalment diferents.

Fa poc he passat de ser diabló a ser diable, és a dir, ja no sóc de la colla infantil. Aquesta ultima festa major vaig fer el meu “debut” amb la colla de grans i em vaig estrenar a l’akelarre. Els correfocs infantils estan bé, però els dels grans són molt diferents. En el correfoc infantil s’en dona més importancia a l’estètica, fer figures, en conclusió que sigui bonic. En canvi a l’akelarre és més bèstia, l’única intenció és cremar.

Del que tinc més ganes és de fer la màscara que portem. Encara no tinc pensat molt bé de qui me la faré. Però l’únic segur es que vull que sigui diferent, que cap altre diable tingui una semblant, i és que a l’infern cada diable és diferent. Units en el foc, la gresca i la disbauxa, com una pinya, però conservant la nostra individualitat i manera de fer.

A més aquests diables de Vilassar tenen la particularitat de que no viuen a l’infern, estem gairebe al cel.. a l’Estrella. Ús recomano escoltar el “versot” que fan els diables a la festa del poble, i escoltareu el que molts pensen, però pocs s’atreveixen a dir.

En conclusió estic molt content i animo a tota la gent amb ganes de passar-ho bé a apuntar-s’hi.

Jesús

El dilluns passat vaig veure a les notícies que un grup de guardies civils havien celebrat una festa en “honor” a Antonio Tejero i al 23-F. Per qui no sàpiga qui és, Tejero, va ser un tinent coronel de la Guàrdia Civil que el 23 de febrer de 1981 va intentar instaurar una dictadura militar a Espanya. Aquest cop d’estat va fracassar.

Es veu que a Espanya no aprenem. De moment no s’han pres represàl·lies vers els assistents d’aquell dinar. Desprès de tot el patiment que han generat les dictadures, i no només a Espanya, sinó arreu de tot el món, nosaltres deixem que aquests fets succeeixin. A part d’això, també s’ha de dir que aquesta gent ha incomplert la Constitució, ja que una de les lleis fonamentals d’aquesta és que cap persona o organisme pot anar contra la democràcia. Per què ho permetem? Crec que ens hem de plantar davant del que podríem considerar un acte de feixisme. M’agradaria que es prenguessin accions legals, però sé que no passarà, ja que vivim en un país on governen els incompetents.

Senyor fiscal general de l’estat, actuï! Defensi aquesta constitució amb la que s’embolcallen vostè i el govern. Tingui la mateixa fermesa contra el feixisme que contra el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur, perquè per això si que estan ben atents.

I a més després de les pilotes llençades als immigrants que fugen de la fam a Melilla. S’han d’eliminar de la Guàrdia Civil aquests tics de “salvadors de la pàtria”. En aquests casos ni honor, ni “todo por la patria” ni “benemérita”.

Jesús

L’altre dia vaig veure una imatge que explicava que si els polítics es rebaixaven el sou de 5800€ fins al 1000€ al mes, es podria pagar el salari mínim interprofessional a 4 mil·lions de persones. Salari vergonyós de 643€ mensuals, ja que en aquest mon pervers el ser mil·leriusta sembla ser un luxe. I jo em pregunto per què no ho fan. Al cap i a la fi som nosaltres qui els hem votat. Som nosaltres els qui els hem donat el poder. I ells no poden fer res. Ni un petit sacrifici, res. Son tan egoistes que estant el país en crisi, tothom fent sacrificis per arribar a final de mes, i ells res, cap sacrifici. No es suposa que estan en aquest lloc per ajudar, fer servei públic i gestionar bé els centims de tots, doncs no, ells fan tot el contrari. I el més xocant és que de totes les trames de corrupció política quants han acabat a la presó? O millor encara, quants han tornat els diners a l’hisenda pública? Potser aquesta mesura pot semblar demagògica, però aquets petits gestos, és el que necessitem. No necessitem aixecar-nos cada matí amb un nou escàndol. La nostra capacitat de resistencia està al límit. Sistema polític de partits, sí, però nets de corrupció i amb responsabilitat de païs. Altres sistemes polítics sense partits poden ser realment perillossos. I ho diem amb experiència pròpia de 40 anys. Els nostres polítics als qui els agrada tant comparar-se amb Alemanya, amb els minijobs i simil·lars, és clar, no pas amb el seu estat del benestar, deurien prende nota de que els ministres dimiteixen per copiar en la tesi. Aquí veiem amb sòpor com surten cada dia per televisió sense immutar-se aquesta desfilada de polítics descafeinats amb els seus sobres de diners B, jaguars que no saben d’on surten, càrrecs en les elèctriques i empreses similars, etc. Fins i tot un dels sindicats que ha de defensar als treballadors sembla ser que ha ficat la ma a la caixa..sic. Comencem amb el gest de la rebaixa del sou, i potser així ens els podrem començar a creurel´s.

Jesús

Avui us vull parlar sobre els videojocs. M’agraden molt ,fins al punt que em puc considerar “gamer”, i estic fart d’aquella gent que critica tant als videojocs. perquè des del meu punt de vista són positius.

Gràcies a ells, i deixant de banda les classes d’aquest idioma, tinc un nivell d’anglès bàsic, ja que la majoria de jocs no estan traduïts al castellà ni al CATALA. Em diverteixo sanament, quan em sento i jugo amb qaulsevol amic riem i ens ho passem bé. He après a valorar la música instrumental, i he après quin tipus de música et posa nerviós o et relaxa. M’allunyo dels vicis dolents de la joventut d’avui en dia, com les drogues, la deliquència, etc. Exercito molt més el cervell que quant veus la televisió ja que la majoria de jocs són de estratègia i has de pensar. He conegut gent extraordinària que si no hagués jugat a videojocs no hagués conegut mai. I també adquireixo habilitats mentals, reflexes, coherència. També aprenc història i altres coses.

Una altra cosa és que també m’han ensenyat valors com: Que sempre hi ha una opció de guanyar (Yu-gi-ho), que has de lluitar pel que vols (Naruto), que l’amistat és la major força de l’univers i que tots units som més grans (Digimon), que si t’esforces arribaràs a ser el millor en lo que et proposis (Pokemon), que has d’arreglar el teus errors siguin lo greus que siguin (Card Captor Sakura), que l’equip és lo més important (Inazuma eleven), i tot i que el camí sigui molt difícil has de continuar endavant i superar les adversitats (One piece).

La tecnologia no és dolenta, l’us que en fem d’aquesta sí. I el temps que li dediquem també. No és bo passar-se hores i hores jugant… sol… a la meva habitació. Com en molts altres aspectes s’ha de fer un us racional. Rauxa i seny català. I no hem de deixar de banda totes les altres opcons d’oci; el cinema, la música, viatjar, xerrades amb companyia de bons amics i amigues, l’esport i el Barça, és clar.

Per tot això els videojocs son una bona base per gaudir de totes les altes opcions d´oci.

Fins i tot s´ha creat a Barcelona una carrera universitària de dissenyador de videojocs.

Vers que les grecs van inventar el cargol i les primeres operacions matemàtiques, nosaltres com a hereus seus hem anat evol.lucionant tecnològicament fins arribar als ordinadors, internet i videojocs. Qui sap fins a on arribaran els nostres hereus? No ho sap ningú, o potser l´unic que ho sap ara es l´Esteve Jobs, sigui on sigui,

Jesús Valera

Primer de tot us ho voldria explicar tot més detalladament. Abans, i per abans vull dir fa quatre dies, el meu ordinador era horrorós i no en el sentit físic, que també, sinó en que era molt lent, per exemple: quan obries un document de word l’ordinador es tornava boig i quasi sempre es reiniciava. Fins que el dimecres passat vam anar a recollir el nou ordinador a la botiga. Estic molt content i, com dimecres i dijous va ser vaga em vaig passar tot el dia enganxat al ordinador. És fantastic poder jugar a videojocs amb total fluidesa, tenir oberts mil programes, etc. A sobre físicament aquest ordinador és molt més bonic, tot el que pot ser un ordinador, però estic molt feliç.

L’únic que no m’acaba de convèncer d’aquest ordinador és el sistema operatiu que és el Windows 8, que no m’agrada. Em costa situar-me: té com dos escritoris, les aplicacions te les has de descarregar del Windows store, però suposo que ma mare te raó quan diu que ja m’acostumaré.

En general estic feliç amb el nou ordinador.

Jesús Valera

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús