LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No sé què punyetes està passant. Cada dia al matí, omplo la motxilla amb els llibres que toquen i al mateix moment miro l’horari i m’hi fixo amb les assignatures que pertoquen al meravellós dia. El dilluns és el pitjor dia perquè tinc assignatures d’allò més avorrides. El dimecres m’agrada més perquè no tinc ni mates ni castellà ni biologia, les meves preferides. I llavors m’hi fixo. Abans d’ahir era dilluns i avui és dimecres. Demà és dijous i demà direm que demà passat ja és dissabte. Enrrabassat però ràpid. Llavors quan intentem gaudir del cap de setmana, ja serà dilluns altre cop. Com s’explica això? Quan és dilluns, de cop és dimecres, i quan és dimecres, de cop és divendres i després diumenge. I així passen les setmanes, els mesos els anys i la vida.

Però per què tan ràpid? Fa quatre dies tenia 5 anys i ara ja en tinc 15. Ara tancaré els ulls i quan els torni a obrir ja en tindré 30. Diuen que el que més ens agrada passa ràpid. No sé si aporto res de nou o interessant en aquest text, però és veritat. Tampoc escric de res en concret, i ara us preguntareu, si no escriu de res en concret, i diu que el temps passa tan ràpid, per què ho està escrivint? Una de les respostes més indicades és que ho escric per no tenir un zero, però crec que, si més no, ho escric perquè us adoneu que la vida són quatre dies. No sé si em faig entendre, però em temo que és veritat. Sé que això de “la vida són quatre dies” sona molt poètic i tot el que vulgueu, però no sé com expressar-ho millor. Aquest curs m’ha passat d’una bufetada. Sembla ahir que vaig entrar per la porta de la classe amb pantalons curts i dient que aquest curs estudiaria molt més.

Ahir vaig néixer, avui sóc adolescent, demà serè adulta i demà passat serè vella. Durant aquets quatre dies podem fer de tot. Des d’adoptar un gos, pintar una obra d’art horrorosa, o enamorar-nos (l’amor no hi pot fallar per suposat, sempre ha d’estar pel mig). Mentre tot això em faci feliç, crec que podem arribar al cinquè dia la mar de contents.

Si som feliços avui, per què no ho podem ser demà? Així que si ha valgut la pena viure un dimecres, un dijous ho valdrà encara més.

Helena

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena

“Este puede ser uno de los libros más difíciles que hayas leído jamás.
Satanás NO QUIERE QUE LO LEAS!
Padre celestial, te pido que escudes y protejas al que lea este libro y le des un claro entendimiento de lo que has querido que digamos. Te lo pido y agradezco en el nombre de Jesucristo nuestro Señor. Amén.”

Dit això crec que ja puc començar el meu escrit. Primer vull deixar clar que és un escrit d’opinió i no de crítica. Per això vull ser el màxim respectuosa.
No fa gaire va caure a les meves mans un llibre anomenat “ÉL VINO A DAR LIBERTAD A LOS CAUTIVOS”. Si us plau no em pregunteu com, ja us ho dic jo, PURA CURIOSITAT. Com sóc molt curiosa i m’agrada investigar, vaig decidir donar-li una ullada. Primer vaig trobar un resumet a Internet d’allò més curiós on deia els principals objectius del llibre:
“Este libro presenta un relato honesto y profundo de las actividades de Satanás en el mundo de hoy, a la vez que ofrece herramientas escriturales sanas para:
-Reconocer y combatir a los satanistas que se infiltran y destruyen las congregaciones cristianas.
-Reconocer y combatir a Satanás en las diferentes formas en que nos ataca.
-Reconocer a los servidores de Satanás y traerlos a Jesucristo.”
No vaig poder evitar fer un somriure, no perquè estigui totalment d’acord, sinó més aviat va ser un somriure de “¿com és possible…?”. Sincerament em vaig quedar plasmada. Tinc entès que Satanàs és un dimoni molt dolent que causa tots els mals del món i tot això tan horrorós. Pobre, ara ell té la culpa de que jo hagi suspès mates i m’hagi refredat! Entenc que moltes cultures hagin posat un “nom” al mal, però que aquest “mal” estigui dins teu i s’hagi de fer una sèrie de tonteries cridant i donant voltes perquè marxi, ja trobo que és un gra massa (em refereixo a l’exorcisme). Vull dir que aquesta necessitat dels humans de posar noms a coses tan naturals com la pluja, em sembla molt bé ja que forma part de la cultura, tradicions i tot això tant bonic. És una necessitat que ha sorgit durant el llarg de la història. La història d’aquest llibre no l’he entès molt bé així que abans d’escriure coses que no són us explicaré més o menys el que entès (apart dels fantàstics objectius). És una mena de infermera que treballa en un hospital i veu una sèrie de coses molt sospitoses relacionades amb Satanàs i tot això tan tenebrós. Després coneix a una tal Eliane i a partir d’aquí la protagonista es torna una mena salvadora que treu la maldat de dins la gent. Almenys era quelcom així. Si algú se l’ha llegit, m’encantaria que me l’expliqués millor per profunditzar el meu pobre coneixement.
Jo no estic acostumada a llegir o creure aquest tipus de creences (Satanàs i tot això) però crec que haig de donar la enhorabona per algun cop a la vida a la humanitat per saber fer creure a tanta gent tots aquets afers.

Helena

Imagineu-vos que esteu llegint a casa vostra tranquil·lament en aquella butaca tan còmode que sé que teniu. O fent el dinar, tant se val. Vull que us imagineu fent el que més us agrada a casa vostra. En el meu cas és dormir.
De cop comenceu a sentir uns cops a la paret o al sostre. Com feu el que més us agrada no us n’adoneu. Però aquests copets són cada cop més forts. Ara sí que aixequeu el cap i mireu d’on venen. Si viviu en una casa pensareu “serà un ocellet” si viviu en un pis “serà el veí de dalt, que és un pesat”, si viviu en un soterrani, “serà la calefacció”. Però cada cop són encara més forts fins que us aixequeu tot mirant el sostre o la paret. Us quedeu uns segons mirant-ho fins que us envien un missatge al mòbil. L’agafeu sobresaltats perquè fins ara no havíeu sentit un soroll diferent que no fos el dels cops misteriosos. Just quan esteu mirant el mòbil, la paret (o el sostre) us cau al damunt. Si viviu en un pis, morireu aixafats per les pedres, o pitjor encara morireu quan l’edifici s’estigui enderrocant. Si viviu en una casa també morireu aixafats per les pedres i si viviu en un soterrani, morireu aixafats o ofegats. Si teniu la sort de sobreviure, no tindreu lloc on viure, lloc on anar. Ara us preguntareu qui s’ha atrevit a destrossar casa meva, el lloc on sempre he viscut, el lloc on he crescut i el lloc on moriré. Quin ésser ha estat capaç de destrossar la casa dels altres? Ni més ni menys que l’esser humà.

Això mateix els hi passa als tigres de Sumatra (l`únic que ells no llegeixen ni tenen mòbil). Resulta que a la selva on viuen hi ha unes palmeres que van molt bé per fer una mena d’oli que s’utilitza per fer molts productes que portem. I és clar el més normal és que les multinacionals ho facin servir per fer els seus productes. Tot aquest esperit emprenedor em sembla molt bé, però no estic d’acord amb tots aquest danys que fan i, després no ho diuen per no perdre diners i tot això.

Tot esser d’aquet planeta té dret a viure a la seva llar tranquil·lament i té dret a morir tranquil·lament. Però és clar, com el tigre de Sumatra no és humà el podem matar perfectament o el podem deixar sense llar perfectament. Per sort empreses com Nestlé, l’Óreal, Ferrero… estan prenent mesures per desvincular-se de la destrucció de selves. Hem de ser conscients que els animals formen part del nostre ecosistema i si permetem que les multinacionals el destrossin, aconseguirem viure en un planeta molt diferent del que vivim ara. Per això tots units podem combatre aquesta mena de guerra de “Diners contra Vida”, perquè no podem permetre que els diners s’apoderin de tot com han estat fet fins ara.

El que vull dir és que no m’agradaria morir aixafada mentre dormo.

Helena

“Conjunt de fulls escrits posats en l’ordre en què han d’ésser llegits, especialment reproducció impresa d’una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot.”

He arribat a dubtar què si als adolescents d’avui dia es preocupen més per la lectura o la tecnologia. Malauradament tothom que llegeixi aquest escrit sabrà la resposta. He de dir que estic generalitzant és clar. És trist, sí, però no dic que la tecnologia ens aporti coses del tot dolentes. Totes les coses noves ens poden aportar coses bones. Ara us preguntareu perquè he posat això.

Doncs tot va començar així; No fa gaire, estava esperant el bus per pujar cap a Vilassar, i com sempre triga un quart d’hora en arribar, normalment acostumo a escoltar música, però com aquest cop era de dia, vaig decidir aprofitar que encara feia sol per llegir a la parada. Quan ja feia uns cinc minuts que llegia, va passar una dona amb un nen petit (cosa bastant normal estant al mig del carrer) s’aturà al meu davant i exclamà: “Una noia amb un llibre!” i jo li responc “Cada dia en queden menys!” i tot agafant-me’l em va preguntar què llegia, i jo encantada li vaig explicar la trama. Just després em vaig quedar pensat. Quina cosa més estranya! Que la dona m’hagi comentat això o que jo llegeixi al mig del carrer? Crec que les dues coses. Ara direu; llegir és estrany? No ni molt menys, però quan un fa una cosa que la societat en general no acostuma a fer, és estrany. Per suposat que jo em refereixo a la societat juvenil. Però aquest fet no només és responsabilitat nostra, dels adolescents, sinó de l’evolució. Ara no vull embolicar-ho tot amb l’evolució de la societat i les seves idees. Tampoc puc o vull canviar res amb aquest escrit, però almenys us voldria fer reflexionar. Potser molts direu “el mòbil és més divertit! No m’agrada llegir” o parides d’aquestes. Sincerament no em vull declarar experta en literatura ni molt menys, però per a tots aquells de “No m’agrada llegir!” n’estic del tot segura que encara no han trobat un gran llibre que els pugui interessar d’allò més, i segurament tampoc s’ha esforçat en buscar-lo, però jo els animo perquè ho facin. Així què, no tingueu por de fer “coses estranyes” que a vegades són les que valen més la pena!

Helena

Fa cosa d’un mes, vaig anar a Madrid amb la família uns dies. El nostre principal objectius era visitar es museus més importants com ara el Prado, Reina Sofia etc. He de dir que Madrid és una ciutat preciosa, té un munt de coses per veure i conèixer, però no m’hi quedaria a viure pas. Eren pocs els carrers on tocava el sol per complet. Ja us puc ben dir que els meus peus barcelonins acostumats a la calor, varen quedar ben congelats!

Una de les coses que em feia més il·lusió de veure era el quadre de Guernica pintat per Picasso. N’havíem parlat bastant a classe i era una cosa que es comentava molt a casa meva. Jo sabia que era molt gran, en blanc i negre, i cada personatge tenia el seu significat, però tot això ho oblides quan el veus.

Us puc ben assegurar que quan vaig entrar a l’immensa sala se’m va accelerar el cor. Vaig caminar lentament amb els ulls clavats al quadre tot apartant-me de la tantíssima gent que hi havia concentrada allà. Vaig observar de ben a prop les gruixudes, decidides i tristes pinzellades blanques, negres i grises que fa uns anys enrere el senyor Picasso havia pintat. Com tots sabeu, Guernica és una ciutat del País Basc on fa uns anys els nazis la van bombardejar sense motiu aparent. Res que estigui relacionat en guerres o matar té motiu aparent. La casa en flames, el senyor que crida, el toro desesperat, la dona que manté entre els seus braços el seu fill mort… No va ser fins uns moments després que em vaig posar la mà sobre el cor i em vaig sorprendre de com una cosa tan simple com un tros immens de tela pintat em va poder causar aquella sensació. Crec que no hi ha adjectius per descriure-ho fins que no el veus a la realitat. Una cosa es veure’l en un llibre de plàstica dir les quatre característiques corresponents i l’altre cosa és veure-ho en persona.

Haig d’admetre que escrivint aquest text se’m ha tornat a accelerar el cor. A vegades les coses tan simples com un quadre, una fotografia o una cançó ens poden fer sentir d’una manera o una altra, poden “jugar” amb les nostres emocions. La veritat és que ho agraeixo molt perquè sense tot això la vida seria molt avorrida. Així que ja sabeu, el proper cop abans de comprar-vos roba caríssima o qualsevol altre tonteria, viatgeu. I si un d’aquets viatges resulta que és Madrid, no dubteu en anar al museu de Reina Sofia a veure un dels gran quadres que ha existit mai. El Guernica de Picasso.

Helena

El gat. Sí, amb el gat va començar tot. Aquell gat se’ns va menjar un trosset de fuet, ens va esgarrapar, mossegar i va fer les seves necessitats on no tocava.
Aquet gat tan adorable i suau va aparèixer un dissabte a la tarda al refugi de La Molina quan els pioners de l’agrupament escolta Serra de Marina estàvem xerrant tranquil·lament. Quan el varem veure no pensàvem que ens faria tot això, però ja sabeu, les aparences enganyen! Ja ens havíem assabentat que el gat s’havia menjat part del fuet, així que estàvem ben alerta per si el veiem. Llavors va ser quan un de nosaltres va cridar “EL GAT!!!” i efectivament el gat corria com un boig per tot el menjador. Ens varem aixecar d’immediat i el varem perseguir tot cridant histèrics (suposo que per posar-li més animació). El gatot es va amagar darrere els fogons de la cuina i, desesperats, els vam enretirar. Només es podia veure la cua grisa i peluda sense moure’s. No us espanteu que no el varem matar! De cop el gat va saltar de darrere dels fogons i va començar a córrer per el menjador. Amb escombres, bosses de la compra, mantes i guitarres el perseguíem, però el gat va ser ràpid i es va escapolir escales avall. Però abans que baixés, s’ha de dir que una de nosaltres el va intentar agafar i el gat li va fer una bona queixalada. Pobre! No varem dubtar en seguir els seus àgils passos cap als dormitoris. El gatet va fer unes quantes voltes per el dormitori i va tornar a pujar (aquest tros no l’especifico tant perquè només recordo els crits que fèiem). Va ser quan pujava per les escales de cargol que una de nosaltres (mol valenta per cert) el va enxampar. De camí cap a la porta (que després aquesta el va tirar bruscament cap a fora), el gatet no només la va esgarrapar sinó que també va fer les seves necessitats sobre la noia valenta-amant-dels-animals.
El que voldria deixar clar és que en cap moment aquest gat va ser maltractat físicament (però psicològicament sí). En el fons també li voldria donar les gràcies perquè ens va fer passar per uns moments bastant (per no dir molt) divertits. I també voldria advertir-vos que quan aneu de refugi vigileu bé les vostres provisions!

Helena

No fa gaire, vaig veure un programa a la televisió anomenat CATFISH mentides a la xarxa. Ja l’havia vist varies vegades, i cada una era més impactant que l’anterior.

Resulta que són dos homes, en Yaniv i en Max que investiguen relacions amoroses per Internet. Al 2010 van fer un documental on es mostrava això; una persona s’enamora d’una altra per Internet (acostuma a ser a través de Facebook), llavors s’envien missatges i es crea un gran vincle d’“amistat” i “amor”. Ara s’ha convertit en una sèrie on exposen el mateix. En Yaniv i en Max ajuden a la víctima enamorada a descobrir amb qui realment parla ja que mai ha vist la persona a la realitat sinó únicament en fotografies. A la majoria dels casos, quan sol·liciten una trobada amb la suposada persona que la víctima parla, acostuma a ser una persona amb baixa autoestima o una persona que ho ha passat molt malament a la vida i l’única manera de trobar-se millor amb si mateix és creant una perfil fals. És trist veure quina decepció s’emporten les víctimes en veure que aquella no és la persona que han estat parlant i explicant-se coses (que jo no vull saber) durant mesos i fins i tot anys. Alguna vegada, m’he trobat que era la (suposada) millor amiga de la víctima. Però no sempre surt malament. Tots el capítols que he vist, només un (un!) era la persona que deia que era. Quina alegria per la víctima!

El que realment vull explicar en aquest escrit, és que hauríem de vigilar més la nostra privacitat de les xarxes socials, perquè per molt impossible que sembli, qualsevol criminal o persona de mala fe, en podria estar investigant en aquets moments i adquirint coneixements sobre nosaltres. Mentre tinguis un compte a una xarxa social, tu també pots ser víctima (fins i tot jo!). Hem d’anar ben en comte del que publiquem tant fotos com vídeos. Mai podem dir “A mi això no em passarà” quan ho tenim a la porta de casa.

Helena

El mes passat, vaig llegir una notícia que em va indignar molt. Estic segura que molts de vosaltres (per no dir tots) no us n’heu assabentat pas, ja que no s’ha fet la publicitat adequada als mitjans de comunicació.

El passat 19 de setembre, el vaixell de Greenpeace “Arctic Sunrise” va ser assaltat per les autoritats russes. 27 activistes i 3 periodistes van ser detinguts de manera il·legal i violenta (disparant-los, amenaçant-los amb armes de foc i armes blanques, ruixant-los amb aigua freda etc.) a l’Àrtic rus quan intentaven impedir pacíficament que l’empresa sòcia de Shell, Gazprom, fes la primera perforació per extreure petroli al Pol Nord. Des de llavors, els 30 tripulants romanen detinguts. Els activistes s’enfronten a possibles penes de presó fins a 15 anys. El govern rus els acusa de “pirateria”.

Tinc entès que Greenpeace fa protestes pacífiques tot defensant el planeta Terra que els humans estem destruït. Ara un dels seus projectes principals és el de “Save the Arctic” (salvem l’Àrtic), ja que els gasos contaminants que produïm els humans (em refereixo els vehicles) provoquen forats a la capa d’ozó, que aquesta deixa entrar els raigs del sol (raigs violetes) i desfan el gel de l’Àrtic (espero haver-me explicat bé). Vivim en un món materialista on a la gent només li importen els diners i no l’entorn on vivim. El planeta Terra és casa nostra, és el que la mare natura ens ha donat, i la millor manera de agrair-li, és destruint-la. Per això mateix es manifesten tots els voluntaris i activistes de Greenpeace.

Resulta que els 30 tripulants del “Arctic Sunrise” no estan sols. Cada dia, al davant d’una ambaixada russa de algun cantó del planeta, es fa una manifestació proclamant l’alliberament dels 30 tripulants. S’ha arribat a fer una manifestació d’una sola persona, però el que conta és el recolzament dels familiars, amics i desconeguts que proclamen la seva llibertat. No entenc com aquests 30 activistes han estat detinguts per defensar l’Àrtic pacíficament quan en aquets món hi ha un munt de criminals fent de les seves.

Podrien passar fins a 15 anys en una presó russa, per això no hem de parar de fer-los costat no només a ells, sinó a casa nostra, el planeta Terra.

Helena