LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per a mi, la música és una manera de viure el dia a dia. És vida, riure, felicitat i, sobretot, records. Per què records? Perquè sempre que em poso a cantar les cançons que escoltava de petit (que em cantaven els pares, que sentia a les pel·lícules o simplement que escoltava perquè volia) em treuen un somriure, per petit que sigui.

En realitat aquesta només és la meva opinió personal i potser no tinc raó, però és el que crec i ningú em pot fer canviar d’opinió, perquè la música és un sentiment que duc molt a dins meu. Porto escoltant música i cantant des de petit, ja fa tant de temps que ho faig, que ja no ho recordo. També , sempre he gaudit de tocar o escoltar un instrument, de fet, en aquest moments practico el violoncel, la guitarra, l’ ukelele i el baix elèctric.

Podria continuar explicant perquè m’agrada tant la música, però crec que la millor manera de gaudir de la música és compartint-la amb algú, perquè quan pots compartir la musica amb els altres la gaudeixes molt més.

En conclusió, sento que la música ha format i formarà sempre part de mi, i no em podria imaginar una vida sense poder escoltar una mica de música.

Guillem.

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem

Fa molt poc que ja hem acabat els exàmens i ja estic una mica menys estressat, però durant l’època d’exàmens vaig arribar a estar molt estressat i poc valorat. A ser poc valorat em refereixo a que, per exemple, t’esforcis molt en un examen i no trobis una recompensa. Però fa poc un amic meu em va ensenyar una historia que ell va trobar per Internet, i que realment vaig trobar força interessant:
“Un home se sent abatut i desanimat per les incerteses que aguaiten la seva vida. Una amiga, tracta d’aixecar-li l’ànim:
– Et dono aquest bitllet de 500€, li diu ella. Què et sembla? Ho agafaries?
– Clar!, respon ell sorprès.
Abans de donar-li-ho, ella ho arruga, ho tira al sòl, ho trepitja, li dóna una puntada, ho torna a trepitjar. Per fi ho agafa i l’hi lliura.
– Ho agafaries ara, brut i trepitjat?
– Per descomptat! Afirma ell.
– Bé, doncs l’important és que sàpigues quant vals en realitat, i no el copejat per la vida que puguis estar en un moment determinat.”
En realitat vals el que tu mateix vols valer, i si et sents trepitjat i colpejat per la vida, pots fer dues coses: pensar que no vals res, o pots decidir creure en tu mateix. El teu gran potencial està dintre teu i només has de saber com treure-ho. Però si decideixes creure en un mateix sabràs que aquells cops només eren trampolins que t’han servit per millorar, aprendre i entendre realment el que significa ser una gran persona.
En definitiva, aquells cops significaven un impuls a la vida i a l’acció. Un nou aprenentatge per a la teva evolució com a ésser humà.
Ara digues, quant creus realment quant vals? O, per tant, quant decideixes realment quant vals?

Guillem

Faig bé? La veritat no sabria que dir, una acció que per a tu és bona pot ser perjudicial o fins i tot terrible per a un altre.

El fet és que no es pot saber si el que has fet es irrefutablement bo, per posar un exemple explicaré una història real que va passar en un campament americà situat a l’Irak.

El que va passar és que un soldat americà va ser traslladat a aquest campament. Aquest soldat estava encarregat de vigilar amb el seu rifle tot el que passés al campament. El fet és que aquest soldat mai havia disparat a ningú, i el que feia cada matí era apuntar a un blanc dues-centes vegades i s’anava a cobrir el seu lloc. Van passar dos anys i no havia passat res de nou, el soldat s’estava desesperant perquè no havia fet res important durant dos anys i sabia que la setmana següent tindria que tornar cap a casa seva, perquè en aquella zona ja s’havien acabat els comflictes, i va decidir agafar el seu rifle i en la seva posició disparar a cinc persones a l’atzar. El cas és que les cinc persones a les que va disparar eren cinc persones que havien fet crims que podien ser jutjats amb la cadena perpetua i també amb la pena de mort. El soldat després d’aixó va ser jutjat i va sortir il•lés de qualsevol crim que haguès comés.

Jo, després d’escoltar aquesta història em vaig quedar pensant i vaig arribar a la conclusió de que aquella no era una bona acció, però em podria estar equivocant ja que altres persones poden pensar diferent.
Ara mateix, sempre que hagi de fer res important em faré aquesta pregunta: Faig bé?

Guillem

Aquest any m’he tornat a canviar d’escola. La veritat és que ja han estat dues les vegades que m’he canviat d’escola: la primera va ser quan estava a tercer de primària, que vaig haver d’anar-me a una altra escola, per poder tenir més punts per entrar a un institut on al final m’he hagut d’anar just abans d’acabar l’ ESO.
La primera vegada que em vaig canviar d’escola tenia nou anys i com encara era un nen no em vaig capficar gaire i com que ja tenia algun conegut a la nova escola, no vaig començar gens avergonyit.
Arribar a un lloc desconegut és estrany, ja que com que no coneixes a ningú i tens vergonya és bastant complicat fer amics, però et pot sorprendre amb la velocitat que t’acabes adaptant, i sobretot si la gent que t’envolta és tan càlida com la d’aquest institut.

Guillem