LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El rap és una cosa que porto dins meu, no és una simple música no, és un sentiment, és l’orgull, la tristor, la rabia, la desesperança, la il·lusió, la traïció, el desengany i la meva vida.

Cada cop que escolto cançons de rap sento com que em trec un pes de sobre es com si el rap produís una sensació en mi que em calma em tranquil·litza i fa que pugui veure les coses amb tranquil·litat i calma. El rap es tan important en mi que li puc dedicar més de 2 hores diàries i no cansar-me’n, puc estar més temps i tot escoltant rap i acompanyant les cançons.

Tothom diu que té alguna cosa que l’identifica, ja sigui un esport, un moviment, una religió, un sistema, doncs bé a mi m’identifica al rap tot el que m’ha acompanyat durant aquests ultimis 5 anys, i ell no és com les amistats que a vegades fallen i et deixen fet pols no el rap et compren i t’ajuda a millorar i et fa reflexionar sobre la més insignificant de les coses.

El rap com ja he dit ho és tot per a mi, sense ell crec que estaria més perdut del que ja estic.

“Lo mío es el boli i el ritmo cariño lo sabes desde que era un niño”

Guillem

Si els meus càlculs no són equivocats, que no ho són, només aprovaré 2 assignatures, i això és un complet i total desastre. Si ara em trobés amb al meu jo de fa quatre anys, tot just quan entrava a l’institut i li digués que he suspès més de 8 assignatures no em creuria, diria: “Això és una broma de mal gust, a mi això no em passarà, jo no seré d’aquells inútils que no fan res i tiren el seu futur a la brossa. I vès per on les meves males decisions m’hi han portat.

A mi sempre m’havien dit que no donava ni el 50% de les meves possibilitats, que darrere d’aquest noi tímid s’amagava un gran cervell amb molt que aportar, que tan sol que m’esforcés una mica més tot m’aniria perfecte i podria aconseguir tot el que jo vulgués. Jo estan un complet ignorant com sóc, mai els hi vaig fer cas i aquesta actitud passota m’ha portat on sóc actualment.

Ara que realment m’he adonat que aquesta situació és insostenible penso que és massa tard per ha canviar-ho, ja que dos trimestres amb més de 5 assignatures suspeses no s’arregla tan fàcilment. Vull sortir-men però crec que no puc, somio que corro però sento que no tinc sabates.

Guillem

Tinc un embolic massa gran al cap, moltes coses de les quals preucupar-me, moltes coses en les quals pensar, moltes coses sense importància i alhora masses qüestions sense respondre.

La pregunta que segurament mes sem repeteix seria: el perquè de la meva existència, per què he nascut? per ser algú més? per ser un element més del sistema? per ser una peça més d’un món podrit? de veritat que si el motiu de la meva existència fos un d’aquest últims em deixaria més malament del que ja estic i em causaria greus problemes, ja que no hi ha cosa que em provoqui més rabia en aquest món i és el que em diguin les coses que he de fer.

El únic factor que m’agrada de plantejar-me dia darrera dia aquesta qüestió és pensar que he nascut per ser alguna cosa per dir-ho d’alguna manera important: un gran cuiner o un gran actor o simplement una gran persona. Però després d’això, arriba la realitat, com un cubell d’aigua freda, la qual com sempre em limita i em fa pols i jo ja no sé com sortir- me’n d’aquí. Sento que no tinc res pel que viure.

“No es el mateix voler morir que no tenit cap raó per viure” Marilyn Manson

Guillem

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

“El Niño Güei” o Zaturnino Rey o el “M.C” del grup SFDK.

Deu fer uns 5 anys d’ençà que vaig escoltar el primer tema d’aquest fenomen. Simplement per mi és la perfecció feta home. Les seves lletres són una de les coses més característiques de l’Andalús, tant et por fer plorar de cançons boniques, com et pot posar a saltar i animar-te, amb un altre et pot fer pensar durant un bon temps, és un geni. A part de tot això té una gran capacitat de fer amb molta facilitat comparacions molt ingenioses que si no et pares a pensar una estona penses que són paraules sense sentit.

“Hate” o Sergio un dels 3 “M.C’s” del grup “Violadores del Verso” o “El Rei de las Cantinas”

Aquest fa menys que el conec, deu fer uns 3 anys o potser menys, però és un dels que m’ha fet pensar a les coses. “Hate” es caracteritza per utilitzar una ironia molt sotil, també fa constants elisions al seu problema amb l’alcoholisme i no ho tracta com una cosa dolenta si no ho tracta com una font d’inspiració. Les seves lletres simplement són un cubell d’aigua freda un matí d’estiu, és a dir, que el primer cop que les escoltes són una mica xocants però a mesura que vas escoltant t’adones que és realment un geni.

És que no sóc capaç de dir res dolent sobre aquests dos personatges, si sóc d’aquesta manera, és per culpa seva.

Guillem