LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui per primer cop en molts mesos he mirat el facebook d’un dels grups de música ens els que estic: Disbauxa. M’he trobat amb un problema i dilema a la vegada, tenim dos concerts en el dia 14 de juny, un de tarda i un de nit. La qüestió és: podem anar a tocar als dos concerts, o hem de prendre una decisió i excloure’n un de l’agenda? El de tarda és a Sant Martí de Tous, a la comarca de l’Anoia, i el de nit és a Mataró, al barri de l’Havana. Sabem que el concert que està més lluny, el de l’Anoia, no ens han donat horaris per saber l’ordre de les actuacions, tampoc ens han concretat l’hora exacta que tocarem ni tampoc ens han dit si cobraríem alguna coseta. En canvi, a Mataró ens han assegurat cobrar el 10% dels guanys de la barra que posaran pel concert. Segons uns companys del grup tenim temps de fer els dos concerts i segons uns altres és impossible. Jo no les tinc totes de poder-los fer.

En el cas que no poguéssim, per quin concert m’hauria de decantar? Si em decanto pel que, potser, m’aporta més béns materials és el de Mataró, no aniria malament per la meva butxaca perquè la despesa de desplaçament és baixa i em donarien diners físics, a part d’això, també podrien venir més amics a veure’m i m’ho passaria d’allò més bé. Per altra banda, si em decanto pel de Sant Martí de Tous, al ser un festival de música rock-folk, podria estar el recinte ple a vessar, ens veuria molta més gent i a arrel del concert ens en podrien sortir més i cobrant bones xifres.

Potser penseu que penso molt en diners, però a part de ser l’afició que més m’agrada, comporta despeses i el món de la música és car. Del que guanyo n’hi ha d’haver prou per al manteniment dels instruments, pel transport i per els àpats que haguem de fer fora de casa. I com sabreu, a ningú li agrada pagar per fer una feina i ser músic és una feina com totes les demés. Molts cops hem d’estar desperts fins a altes hores dela matinada per fer una actuació i com és d’esperar, volem cobrar.

Gerard

Per què quan mirem les notícies, el que tothom espera o si més no la majoria, és el resultat del Barça de l’altre dia? O, per què a l’hora d’interessar-nos per l’actualitat ens fixem més en les notícies esportives o si més no la majoria? Formularé una altra pregunta: per què, quan mirem les noticies, no fem cas als titulars de polítics corruptes?

Molts dels que esteu llegint aquest text pensareu que ens preocupem per la política que exerceixen els nostres governants, o que no li donem tanta importancia a l’esport ja que és més important saber on van a parar els impostos que paguen les nostres famílies. Aquests impostos són els que fan que pel nostre aniversari no puguem tenir aquell joc de la consola, són els que fan que no puguem canviar una nevera quan se’ns espatlla, són els que fan que a molta gent li tallin la llum, l’aigua o el gas. Estic segur que la majoria de la gent del carrer sap que això és veritat. Si ho sabem, per què no hem fet res? Hem vist que si sortim al carrer ens fan tornar cap a casa a cops de porres o a base de progectils. Hem vist que per molt que els alumnes fem vagues, es continua retallant l’educació. Hem vist com alts càrrecs polítics s’han quedat amb diners del poble i se n’han sortit sense cap penalització. També hem vist com han engarjolat un pobre per robar una trista barra de pa per a poder alimentar els seus fills.

Pensem que vivim a un país on som iguals, però la realitat és que la justícia és corrupta. El clar exemple són els advocats, com més cars són més bons: la gent que roba una barra de pa per alimentar als seus fills no podran permetre’s el luxe de tenir un advocat decent, en canvi, el polític tindrà el millor dels advocats.
Sincerament espero que aquest text hagi servit per fer una reflexió i perquè ens adonem que si no lluitem per les nostres necessitats, i tampoc ens deixen, haurem de buscar altres camins.

Gerard

Aquella nit va ser la més moguda amb molt de temps, i espero, per la meva salut, que no es torni a repetir.

La nit va comencar amb un sopar de geganters, amb els grallers canyats i la colla de geganters de Castellbisbal. Quan ens dirigíem a la sala on dormíem ens vam trobar amb un amic que portava beguda i va venir amb nosaltres. Quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, la cosina d’un membre del grup (que s’estava medicant), va començar a beure. Mentre la feiem petar, va començar a sonar l’alarma del local i, amb els nervis, vam trencar un pany d’una porta que s’havia encallat. Semblava que l’alarma havia parat de sonar, però no va ser així. La cosina del nostre segon percussionista va començar a fer-li efecte la barreja d’alcohol i un ibuprofè que s’havia près. Va començar a vomitar i a divagar i, l’alarma va tornar a activar-se. Mentre la pobra noia estava treient el que havia ingerit durant el vespre, semblava que havíem aconseguir desactivar l’alarma, però al cap de 10 minuts ja tornava a sonar. Al final la policia local, cal dir que eren molt simpàtics, ens la van intentar desconectar, però van haver de marxar a buscar una clau a la comissaria per tancar la porta de la sala. La nostra amiga semblava que empitjorava cada cop més i presos pel pànic vam trucar al 112 i vam anar a buscar ajut alla on es feia la festa perquè hi havia una ambulància. Quan el personal mèdic van saber la barreja que havia fet van anar correns a atendre-la. Un cop els nois de la creu roja van fer el diagnòstic, van arribar els policies per desactivar l’alarma, que encara sonava. Mentre esperàvem al SEM (servei d’emergències mèdiques), els policies van haver de dissoldre una cursa de vehicles a la zona industrial i separar un grup de gent que s’estava barallant. Quan va arribar el personal del SEM, vam trucar als pares de la noia, que van trigar una hora en arribar per tornar-la cap a casa.

Bé, això és un petit resum del que va passar a Castellbisbal. Espero no haver de tornar a passar-ho ni haver de fer-li passar un mal estar a una persona que ve amb mi a passar-s’ho bé.

Gerard

Cada dia, quan em desperto, em costa molt sortir del llit. penso en la rutina diaria i no m’ajuda, se’m fa una muntanya d’un granet de sorra, però si hi ha alguna raó per la qual em llevo, és perquè hi ha un sentiment, una força o, fins i tot podem dir-ne consciència que fa que em miri el dia amb una altra cara.

Què faria jo sense la meva consciència? Per la gent la consciència és una cosa abstracta que ens fa reflexionar, o una veu dins del cap que et diu que està o no està bé el que fas, has fet, o faràs. En el meu cas és una persona, ho sap tot de mi, no puc enfadar-me amb ella i ella tampoc amb mi, tot i que li he donat raons. Abans de pendre qualsevol decisió li comento per veure què en pensa i quan em diu el que creu que he de fer i ho faig, sempre en surto ben parat. Hi ha cops que abans de dir-li jo el que li vull explicar li ha dit un altre individu i m’enfado, però ella procura que em tranquil·litzi, però què hi farem… cal que digui que si no fos per la meva consciència, ja hauria fet alguna bogeria de gran calibre.

Aquesta persona ho és tot per mi, és la força que fa que em llevi cada matí. Li he fet passar alguna molt mala estona, i per això vull demanar-li perdó i donar-li les gràcies per aparèixer a la meva vida, per aconsellar-me, per aguantar-me, per fer-me reflexionar, per alegrar-me, per fer-me obrir els ulle, per obligar-me a fer els deures, per preocupar-se per mi. Per ser com és.

Un cop m’he rellegit aquests paràgrafs, penso que a molta gent que llegeixi aquest escrit no li importarà el que he intentat explicar. amb aquest text jo no vull canviar el parer dels altres ni tampoc vull donar la tabarra amb els meus sentiments, ni amb l’importància que té per mi aquesta persona, sinó que vull que fem una petita reflexió mirant al nostre voltant i comprovem que tenim un sostre, un plat a taula i gent que t’estima; la meva àvia diu que amb això n’hi ha prou per ser feliç, crec que té totra la raó tot i que si m’ho hagués dit abans li hauri estalviat algun mal de cap a la meva consciència.

Consciència, no vull que m’abandonis mai! Gràcies, un altre cop, per tot el que fas per mi!

Gerard

Avui, m’he llevat i he mirat el mòbil. M’he trobat un missatge d’un dels meus grups de música que deia que avui, diumenge dia 27 d’octubre a les deu del matí, havíem quedat per gravar una cançó. M’he sorprès perquè feia temps que no assajàvem amb aquest grup, i avui, que havia d’estudiar pel control de matemàtiques, hem d’editar una pista i fer un vídeo promocional per anunciar-nos en aquests móns de déu. Cal dir que gravar una cançó és més divertit i entretingut que estudiar matemàtiques, i que l’estona que passo amb els meus companys del grup, és ben bona.

Com he dit, feia temps que no assajàvem, però també que no ens vèiem, potser ha sigut això el que ha fet que em passés aquest matí tan ràpid. I és que quan estàs amb la teva gent, t’ho passes d’allò més bé.

Gerard

Avui fa un mes, els Grallers Canyats de Mataró vam participar en un concurs, el pique de colles de grallers de Granollers. És un concurs en el qual es demostra les utilitats i les possibilitats que té, que pot tenir i que se li dónen als grups de grallers.

Quan vam aribar a la capital del Vallès Oriental, els membres del grup ens vam trobar a l’escenari del nostre espectacle. L’espera es va fer llarga, teniem moltes ganes de compartir la nostra música amb el públic i sobretot amb el jurat. Vam tocar quatre peces, una dues de tradicionals: el Bequetero amb l’Himne nocturn i el Toc de castells juntament amb l’Albertina; i dues peces bastant actuals: el mama mia amb el Saturday night i Accidentaly love de Smash Mouth. un cop acabada l’actuació i la dels demés grups, el jurat va procedir a deliberar a qui proclamarien guanyador.

Sorprenentment, vam guanyar nosaltres! Ens va fer molta il·lusió, va ser una disputa molt complicada, participavem amb gent que ananava a escoles superiors de música. Va ser una experiència molt gratificant, l’any que ve ens toca defensar el títol.

Gerard