LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns quants anys que els telèfons mòbils existeixen, però no en fa tants que estan a l’abast de tothom. Des de que es van inventar fins ara, cada cop més, han estat un dels aparells que més ens ha canviat la manera de fer i sobretot ens ha facilitat la vida a l’hora de comunicar-nos amb la gent sigui d’on sigui i estigui on estigui. L’evolució és tan important que és difícil imaginar-nos la nostra vida sense un telèfon mòbil, arribant a ser, en la meva opinió, totalment imprescindible. El telèfon és tot, l’agenda, la càmera per fer fotos, el diari de la teva vida, on penjar les vivències, la consola on hi ha els jocs de moda, l´alarma per llevar-nos al matí, etc, és gairebé impossible caminar pel carrer més de cinquanta metres sense veure a ningú mirant el mòbil, pendent a l’espera d’un missatge de whatsapp o de qualsevol tipus de notificació. Sobretot la gent jove i cada cop més la gent més gran, des que ens llevem fins que anem a dormir portem el mòbil enganxat, ja sigui a la mà o a la butxaca i a l’hora d’anar a dormir procurem deixar-lo a la tauleta de nit, ben a prop nostre, perquè l’endemà el puguem agafar sense moure’ns del llit. La tecnologia informàtica, i sobretot els telèfons mòbils, com a mitjà a l´abast de tothom, ens han permès més comunicar-nos amb la gent d’una punta a l’altre del mon, contribuint en gran mesura a fer un mon més globalitzat. Tot i els avantatges, que són molts, els telèfons mòbils presenten una sèrie d’inconvenients, com per exemple, ens limita l’atenció per realitzar altres activitats, estem més pendents d’ells quan no toca, com quan hem de dedicar-nos a estudiar o com quan estem en una reunió d’amics o familiar i estem més pendent del mòbil que del que es parla … i sobretot, penso que el pitjor que té, és que fa que la gent a vegades, interpreti situacions de manera molt diferent de la que ho faria si tingués una mateixa conversa amb l’altra persona cara a cara. Evidentment si ara desapareguessin els telèfons mòbils, l’evolució de la societat faria un pas enrere perquè tot i que presenten els seus inconvenients, ens aporten uns avantatges i unes comoditats innegables, però estaria bé de tant en tant apagar-los i dedicar-nos a escoltar en directe el nostre entorn.

Eva

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Aproximadament els alumnes escrivim un parell d’escrits cada mes a la tertúlia. Abans del dia en el qual em toca penjar un escrit començo a pensar: què escric? Això podria estar bé, seria interessant?, però finalment arribo a la conclusió què és un tema que no em crida massa l’atenció i seguidament em passo uns deu minuts més, pensant en què poder escriure. Una altra vegada tampoc m’acaba de convèncer…

Personalment, el fet d’escriure no m’agrada massa, a més a més, crec que no se’m dóna d’allò més bé. Pel fet de què això no em cridi molt l’atenció fa que encara em costi una mica més el fet de pensar en què escriure ja que no em crida molt l’atenció.

Finalment, he acabat escrivint un escrit, el qual crec que no està pas malament, ara esperaré i començaré a pensar de quin tema podré escriure el pròxim escrit.

Eva

Amb ulls de nenés un programa de TV3 que emeten els dijous a la nit. En aquest programa es veu reflectida la vida des del punt de vista dels nens. Com ells viuen els dia a dia i s’enfronten a problemes, com viuen la crisi; les seves incerteses; el fet de valorar les coses; el consum…

El capítol que van emetre el dijous passat tractava de la diversitat, on els nens expliquen que no és res dolent ser diferent (néixer en un altre lloc, ser sord…). En aquest capítol apareix en Marcel, un nen de 10 anys. Ell pateix sordesa, igual que la seva mare. Ell sap parlar, però no gaire, i la seva mare des de ben petit l’ha ajudat a expressar-se mitjançant dibuixos. A casa seva tots els seus germans l’ajuden i entre ells s’entenen perfectament. El que vol en Marcel és que la gent no es fixi en el seu audiòfon i que el tractin com una persona més.

D’altra banda, van sortir dues germanes que quan eren petites van ser adoptades de la Xina i que ara viuen a Catalunya. Elles es consideren catalanes però saben molt bé que elles no són d’aquí, ja que tenen trets físics diferents als nens d’aquí. Elles parlen de què a l’escola a vegades els fan preguntes sobre els seus orígens, però no els importa i estan molt contentes, ja que pel fet de ser xinesses no les tracten diferent.

En conclusió, en aquest programa es basa en el fet que els nens expliquin com els ha tocat viure i com els agradaria que fos la seva vida d’una manera senzilla, planera i sense embuts. Potser nosaltres podríem aprendre d’ells i fins i tot ens podrien fer reflexionar sobre el senzill que és viure respectant-nos uns als altres i el nostre entorn, no creieu?

Eva

Aquell núvol gris que veia quan pensava amb el què vull ser de gran es va esvaint a poc a poc. Crec que cada dia veig més clar què vull estudiar i per què ho vull estudiar.

A dia d´avui, m’agradaria estudiar medicina, per algun dia ser capaç d’ajudar les persones. Aquesta és una professió que crec que em pot satisfer moltíssim, ja que m’agrada ajudar a la gent a l’hora que se li presenta un problema i crec que l’esperança i la satisfacció de poder salvar una vida pot ser inexplicable, i en el pitjor dels casos, tenir la consciència tranquil·la de que he fet tot allò que estava al meu abast, és a dir, ser una bona metgessa.

A vegades quan em pregunten què vull estudiar i els hi dic medicina em comencen a retreure que és una carrera molt complicada, que s’ha d’estudiar molts anys, que se’t poden morir persones, etc., però aquests inconvenients no em fan fer un pas enrere i fer-me pensar dues vegades que si estic segura o no.

D’altra banda penso que hauré de fer una sèrie de sacrificis però sé que, al llarg del temps, seran el fruit d’un bon resultat i sé que hauran valgut la pena perquè hauré aconseguit un dels objectius més grans que pots assolir en la vida, que és dedicar-te al que realment t’agrada, ja que ho seràs la resta de la teva vida.

Eva

Ahir per la nit mirava un programa de tv3 on surtia una nena d’uns 10 anys que deia que només pots aconseguir la felicitat si tens diners.

Aquesta frase em va fer reflexionar bastant. El primer que se’m va passar pel cap va ser que quan una persona té diners pot aconseguir tot el que desitja i sens dubte és feliç, o almenys ho aparenta. Però el principal problema que aquesta gent té és que no sap valorar gens les coses. I d’altra banda, hi ha les persones que no poden obtenir tot allò que volen o que voldrien tenir, i que per aconseguir qualsevol cosa: estudis universitàris, béns materials, etc, s´han d´esforçar per poder obternir-ho. Sincerament crec que són aquestes persones les que realment saben valorar cada persona, somriure, objecte…, que els envolta i que segurament són persones tan o més felices que els que ho tenen tot sense cap mena d´esforç personal.

Penso que els diners són molt importants i que excepte en comptades excepcions, viu millor una persona amb diners que no sense, però que cal alguna cosa més per ser feliç, com sentir-te estimat per les persones que t´envolten.

Eva

Només queda una setmana per les vacances de nadal i comença a aparèixer l’esperit nadalenc que tots portem a dins. Al carrer, sota els llums de nadal es comencen a il·luminar les paradetes de Santa Llúcia, a Barcelona les pistes de patinatge sobre gel ja estan obertes i cada cap de setmana ens passegem pels centres comercials pensant què podem comprar a la nostra família.

Les famílies a casa seva comencen a posar el meravellós arbre de nadal, el pessebre i els nens petits donen de menjar cada nit al tió. Els nens i nenes, entussiasmats i molt il·lusionats, comencen a escriure la carta dels reis, amb ple de joguines que desitgen, per després donar-li al seu rei preferit. Aquests dies de vacances són fantàstics moments per passar amb la família; rient, cantant, ballant, obrint regals, menjant torrons…

Tot això que acabo d’explicar és un nadal perfecte per tothom, però, i la gent què no s’ho pot permetre perquè s’han quedat sense feina, casa… Aquesta gent que fins no fa gaire tenien un nadal com el nostre i de cop i volta han entrat en un espiral de decadència fins a perdre-ho tot, com creieu que passaran el nadal?

Seria bo reflexionar i dedicar una petita part de la nostra felicitat a tots aquells que es troben en situacions desafavorides i no oblidar la nostra solidaritat envers els altres.

Eva

El dissabte pel matí, com és habitual, he anat a jugar un partit de bàsquet. Hem jugat contra el Barberà del Vallès. Jo anava amb la mentalitat de que el partit estava perdut, com els anteriors, a més que contra les noies que jugàvem es situaven les primeres de la lliga, eren dos anys mes grans i, d’altra banda, nosaltres tan sols erem 6 jugadores, perquè les altres dos estaven malaltes.

Vam començar el partit bastant igualdes, cosa que ens va motivar perquè des de l’aleshores teniem la petita esperança de guanyar el partit. A la mitja part tan sols perdiem de 8 punts.

Els dos següents quarts amb l’esperança de guanyar, moltes ganes i amb la motivació dels entrenadors i de la gent de les grades que ens animava, vam remuntar aquells vuit punts i ens posàrem davant d’elles amb sis punts d’avantatge. Després de l’últim quart, amb molta pressió i tan sols amb 5 jugadores a la zona de joc, ja que vaig ser expulsada, vàrem vèncer a l’equip contrari d’un punt.

Va ser molt emocionant, els entrenadors ens van donar l’enorabona, donàrem les mans a les altres jugadores, que també havien jugat bé. Després totes vam anar al centre del camp exaustes i després d’abraçar-nos, saltar i cridat, vam fer el notre crit com cada partit.

Crec que aquest partit ens ha fet reflexionar de què les coses mai les has de donar per fetes o/i perdudes, ens ha donat molta força com a equip i em demostrat que ens agrada el bàsquet i que si ens hi esforcem, hi posem ganes i seguim millorant podem guanyar a quasi tots els equips contra els que juguem.

Eva

L’altre dia les meves amigues i jo vam decidir anar a veure una pel·lícula al cinema titulada “Prisioneros”.

La pel·lícula explicava la història d’un pare, Keller Dover, que s’enfronta a la pitjor experiència que li pot passar a qualsevol pare. La seva filla Anna, de sis anys, i la seva amiga Joy, havien desaparegut. Després de què la policia comencés a investigar, l’única pista que varen trobar va ser una sospitosa caravana, on abans les nenes havien estat jugant. A l’iniciar la investigació, l’agent Loki, que va ser l’agent que els hi va portar el cas, va detenir el conductor de la caravana, l’Alex, un noi que vivia amb la seva tieta, que rondava a la vora dels trenta anys i que per causes desconegudes tenia un coeficient d’un nen de deu anys. Al cap de dos dies com que l’agent no té cap mena de proves, es va veure obligat a deixar a l’Alex en llibertat.

Els dies varen passar i la desesperació de Keller anava augmentant. Llavors Keller va decidir ocupar-se de l’assumpte pel seu compte i com que estava molt segur de què havia estat l’Alex qui havia segrestat a la seva filla, va decidir segrestar-lo.

L’agent Loki cada vegada va anant esbrinant més pistes fins que totes aquestes el van conduir a la pista definitiva per saber tot el que havia succeït.

Finalment l’agent Loki va resoldre el cas i va rescatar a l’Anna i a la Joy, però en Keller que s’havia donat compte abans d’on es trobaven les nenes, va anar a per elles. Però quan estava en el lloc on es trobaven li va sortir un imprevist que li va impedir rescatar-les i, a més, va fer que ell desaparegés i no tornés mai més…

Aquesta pel·lícula em va sorprendre molt, ja que quan vaig pensar en el seu títol no m’esperava pas que anés de la desaparició de dues nenes. I a més em va agradar molt perquè em va mantenir amb intriga fins al final de la pel·lícula i va demostrar que els pares són capaços de fer qualsevol cosa per tal de què els seus fills estiguin bé.

Eva

Fa un parell d’anys vaig anar de vacances a El Toro un poblet de Castelló, a la Comunitat Valenciana. Jo tenia moltes ganes d’anar-hi perquè el meu avi me’n parlava molt i tenia curiositat per veure on s’havia criat i on havia viscut la seva joventut, el meu avi Josep.

En arribar al poble, em va sorprendre que bàsicament era un carrer principal i poca cosa més. Era molt petit. La majoria de gent era gran i hi havia tan pocs nens que anaven tots a la mateixa classe, encara que fossin de diferents edats, el que ells anomenen escola rural. Quan acabaven la primària se n’anaven a estudiar interns de dilluns a divendres a Terol. No hi havia piscina, ni poliesportiu, només un camp de futbol de sorra… La majoria de gent que trobaves pel carrer era gran, només es veia jovent els caps de setmana.

El que més em va agradar va ser que era un poble molt acollidor, tothom es coneixia i malgrat que fa tants anys que el meu avi viu a Catalunya, encara el coneixen. Anàvem passejant pel carrer i el cridaven per fer una cervesa o una partida a cartes o de dòmino, donava la sensació que no havia passat el temps per a tots plegats.

Allà em vaig adonar de què per a ells el més important és la família, esperant amb candeletes que arribin les vacances d’estiu, la Setmana Santa o Nadal per retrobar-se amb els seus familiars i amics que treballen i viuen sobretot a València i a Barcelona i mentrestant, els veïns es cuiden uns als altres com si es tractés d’una gran família.

Eva