LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No entenia la seva manera d’actuar, sempre tenia queixes per tot i no trobava res bé. Segons ella les coses no li podien anar pitjor, mai estava satisfeta amb el que feia i només veia les coses de manera negativa. El pitjor, és que la seva ràbia la desprenia amb els altres i no hi havia dia que no ens discutíssim. Sincerament, era una situació horrible que s’havia d’aturar d’alguna forma, i vaig decidir parlar amb ella.

Al principi, quan vaig intentar explicar-li el que pensava, va saltar a la defensiva i no volia acceptar la realitat, pel seu orgull va decidir no escoltar-me durant uns dies ni tampoc dirigir-me la paraula. Suposo que es va sentir ofesa.

Com sé que és una persona molt rancorosa, vaig decidir esperar-me un temps per tornar a intentar aclarir les coses. Per sort, al segon intent, va callar mentre li explicava tot el que pensava al més mínim detall i de la millor manera possible, quan vaig acabar va reconèixer els seus errors i a partir d’aquell moment el seu comportament va millorar moltíssim. Mai es pot tenir una relació d’amistat perfecta, sense discussions ni problemes, però almenys vaig aconseguir reduir-ne el nombre, que ja és molt.

Carla

Caminava poc a poc amb els peus descalços i bruts, l’esquena corbada endavant. Tenia la mirada perduda i els braços cansats per culpa del nen que portava sobre, envoltat amb una manta blava descolorida i uns mitjons blancs mig trencats. No era gaire alta i estava primeta, tenia el cabell negre mal pentinat i recollit amb una pinça vella.
Al seu costat hi caminava una dona més aviat alta i grassa. Portava unes ulleres de sol fosques i dues caixes de cartó a la mà. Balancejava el cap al ritme de les seves passes, ràpides i curtes, mentre mirava enrere i endavant constantment com si busqués algú. Amb prou feines anava tapada amb una samarreta curta que ensenyava la panxa, i uns pantalons alts i trencats que no li arribaven als genolls. Sense força explicava a la seva companya les experiències que havia viscut aquell dia de treball.

Quan van haver passat de llarg i des dels finestrons de la meva habitació ja no podia veure-les, vaig tancar les cortines depressa i vaig seguir estudiant.

Carla

Arriba l’hora d’enfrontar-nos a difícils decisions de cara al futur. Hem de triar el camí que creiem millor per nosaltres sense saber si realment és la millor opció. No sabem què ens espera i això ens fa dubtar. Què triem? El que ens agrada o el que se’ns dona bé? Hauríem de trobar un punt mig entre les dues opcions  per extreure el millor possible de la nostra petita experiència.

El problema apareix quan no tenim les idees clares, no sabem descobrir el que realment ens omple i ens fa disfrutar i això ens porta problemes a molts de nosaltres. Però tant els professors com molts ex alumnes, que ja han acabat o estan a punt d’acabar les seves carreres, ens aconsellen fer cas de la nostra intuïció. Si ens equivoquem no passa res, al contrari, equivocar-se és bo per adonar-te del que realment t’agrada. Tot i que també s’ha de dir, si encertes a la primera t’estalvies temps, per tant és el camí més fàcil i senzill.

També és bo viure noves experiències i aprofitar per viatjar a l’estranger, aprendre noves llengües i cultures per poder ampliar la nostra experiència en tots els sentits. Ens ajuda a preparar-nos pel que ens espera en un futur i d’aquesta manera fer-nos créixer com a persones.

Carla

Vam entrar a la pista i vam començar a escalfar, com a cada partit, mentre les entrenadores planificaven les posicions que ens col·locaríem les jugadores al camp, mentrestant, l’àrbitre amb l’ajuda d’un altre entrenador anaven col·locant els pals i la xarxa al seu lloc.

Una vegada ja estava tot preparat, el partit va començar, va ser un set ràpid, fàcil i senzill. Els nervis de seguida van desaparèixer i això va provocar que totes ens confiéssim. Va tornar a xiular l’àrbitre que donava pas al segon set, no havíem pogut començar millor però a mesura que anava passant el temps les coses empitjoraven fins a provocar la pèrdua del joc. En el tercer set va passar el mateix, ens vam desanimar i ja no teníem ganes ni de jugar. Si realment volíem aconseguir la victòria necessitàvem totes un gran canvi personalment, i així va ser, al quart set, quan ja donàvem el partit per perdut, vam fer una gran remuntada i vam aconseguir guanyar-lo. Però encara no s’havia acabat, faltava l’últim, el definitiu cinquè set. Havíem recuperat totes les forces i les ganes per obtenir la victòria d’aquell difícil partit de voleibol, vam començar amb molt bon peu, però un seguit d’errors nostres va causar tensió i nervis, vam començar a decaure i no vam poder remuntar, deixant així la victòria pel Club Voleibol Molins.

Carla

Van posar una nova porta resistent, moderna i dura a la nova casa on havien anat a viure. Era una porta marró, de fusta amb algunes zones metàl·liques i alguns detalls de ferro. Quan els convidats arribaven a la casa per primera vegada, sempre parlaven de la bonica porta que tenien a l’entrada, la miraven mentre tot tipus d’afalacs sortien de les seves boques.

Van anar passant els dies i la porta va deixar de ser el centre d’atenció, no tenia cap tipus d’importància ja que tothom la coneixia, a més amb el pas del temps la porta va perdre bellesa i resistència, cada vegada estava més bruta i dèbil. El ferro es va convertir en rovell i la fusta va perdre tot el color. I quan les coses no podien anar pitjor, una forta tempesta va inundar tot el jardí de la casa, l’aigua es va apoderar de tota la fusta fins que la porta va caure a terra.

La família va substituir la porta per una de nova totalment metàl·lica i tres cops més resistent que l’anterior. Sense remordiments de cap mena la van llençar, oblidant-se així de tot el que havia fet i aguantat la porta per cuidar de la casa i de la família.

Carla

La millor solució que trobem quan ens encarem davant dels problemes és fugir, buscar i trobar la primera excusa possible que se’ns passi pel cap per marxar i evitar aquella situació incòmoda que ningú vol assolir, la qual ens persegueix diàriament sense sortir dels nostres pensaments. Però no tenim en compte que el mes probable és que no sigui la millor solució, no hauríem d’aïllar-nos de la negativitat del present i fer com si res, molts som partidaris d’aquesta manera de funcionar i ens equivoquem. No busquem alternatives i actuem sobre els impuls que de repent ens envaeixen el cervell ofegant-lo i deixant-lo sense sortides.
Potser intentem fer-nos creure que acceptem i respectem el problema, però, en realitat, cap de nosaltres no hi està d’acord amb ell. El més possible és que la millor solució sigui plantar-li cara i, sobretot, decidir abans d’actuar, tria el camí més adequat perquè tot millori i s’esvaeixi el problema.

Carla

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla