LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

Acció és un jove grup musical català nascut l’any 2008, està format per cinc amics, que passaven les tardes creant musica en un local del seu poble, Torroella de Montgrí. A principis de la seva fama només tocaven als bars de petits pobles , i en alguna celebració on els convidaven, però a mida que anaven creixent cada vegada tocaven en llocs més grans i més importants fins que finalment quan ja portaven uns quants anys junts van decidir crear el seu primer disc “La Torrada”. Amb aquest CD van aconseguir girar per tot Catalunya, arribant a la xifra de més de 70 concerts, on van passar per molts escenaris importants del territori.

Després de fer tota la gira amb el seu primer disc, van anar a gravar amb molts estudis on allà anaven formant noves cançons, i finalment van aconseguir un segon disc amb el nom “On sóc ara” , que totes les cançons parlen de tot el que han aprés des de que van començar amb el projecte. És curiós perquè amb només quatre anys aquest grup d’amics que van ser units per la música, i que la tocaven per passar una mica l’estona i divertir-se ara ja són coneguts gaire bé per tot Catalunya.

Carla Marco

Carles Puyol, va néixer el 13 d’abril del 1978 a Lleida. És un futbolista català que juga de defensa al primer equip del Futbol Club Barcelona és el capità de l’equip blaugrana des de la temporada 2003/2004 que va entrar a la Masia amb 17 anys, al 1996. Puyol és un dels jugadors que porta més temps en l’equip, per això és tan estimat per l’afició. A casa meva sempre l’hem seguit i crec que és un dels millors jugadors d’aquest equip, per moltes coses que el fan diferent a la resta de jugadors.

Fa poc, el dia  4 de març el defensa anuncià que la seva etapa al Futbol Club Barcelona s’acabarà a final de temporada, concretament el 30 de juny de 2014. Puyol deixa el terreny de joc degut a moltes coses, però la principal i més important és el seu estat físic, que després de tantes operacions i rehabilitacions li ha dit prou, tot i que ell va firmar el contracte fins el 2016, ha decidit abandonar. Així doncs, el capità blaugrana deixarà el club als 36 anys després de jugar 392 partits oficials de Lliga i sumar 21 títols, entre ells 6 Lligues i 3 Champions. A l’afició tot i que ens ha fet pena que marxi, sabem que serà el millor per ell , ara li toca viure una vida nova. 

Carla Marco

L’altre dia mentre caminava cap a repàs de matemàtiques, tenia al davant dues noies que parlaven d’un tema interessant per mi. Parlaven d’Amsterdam, una d’elles li explicava la seva experiència d’aquell viatge a l’altre. Era un tema el qual a mi em va agradar escoltar ja que és on aniré de viatge de final de curs. Tot el que explicava em semblava interessant i em va agradar també amb l’alegria que ho explicava la noia, semblava que li va encantar aquell viatge, la poca estona que les vaig sentir parlar vaig assabentar-me de coses que no sabia d’aquell petit país que dintre de res hi estaré.

Quan definitivament vam saber on seria el viatge, el primer que vaig fer va ser buscar informació a Internet, per saber les coses mínimes d’allà. La veritat és que tot el que vaig llegir i mirar respecte Amsterdam em va agradar molt, tant com la cultura, com tot el paisatge en general. Tinc moltes ganes d’anar-hi i veure les coses en persona i poder-les disfrutar que segur que m’agradaran molt més que vistes per Internet. Estic segura que serà un viatge que cap dels alumnes de 4 d’Eso oblidarà mai, no només perquè es el de final d’etapa, sinó perquè aquest país en especial, serà diferent.

Carla

L’Adriana és una de les meves millors amigues des de sempre, té 15 anys, és alta, amb els cabells castanys i uns ulls petits. Fa 15 que ens coneixem, anàvem a la mateixa llar d’infants i fins ara a 4 d’ESO sempre hem anat juntes a la mateixa classe, i el fet de que no ens separessin mai ha fet que tinguem una relació encara més forta de la que ja teníem.

És una persona molt alegre, mai està trista, sempre fa riure tothom i si tens algun problema ella te’l soluciona ben ràpid amb les seves tonteries i el seu bon humor. A mi m’ajuda en tot el que necessito, i sempre està en lo bo i en lo dolent, per això li vull donar les gràcies per tot el que fa per mi. Crec que en el món falten persones com l’Adriana.

Si tens un amic, tens un tresor.

Carla

A l’estiu de 2005 vaig anar de vacances dues setmanes a Menorca, el meu germà tenia 5 anys i jo en tenia 7.  El dia abans de marxar pel que recordo estàvem els dos molt inquiets, perquè era la primera vegada que anàvem en avió. Quan els pares ens van dir que aniríem amb avió, nosaltres dos teníem una mica de por, però a la vegada estàvem contents, pel fet de que era una cosa nova, i encara no sabíem què era.

Ens vam aixecar molt aviat per anar a l’aeroport. En arribar ho miràvem tot amb uns ulls ben grans, semblava un somni, tota la gent que hi havia, les maletes, les màquines, i moltes coses més que ens deixaven amb la boca oberta. En pujar a l’avió, ens vam asseure, i tota l’estona miràvem per la finestra, vèiem tot el paisatge, com la gent cada vegada es feia més petita i ens anàvem allunyant  fins que començàvem a veure el núvols, els dos estàvem molt al·lucinats.

Finalment vam arribar a Menorca, ens ho passavem molt bé allà i no puc negar que em va agradar molt , però crec que durant aquelles dues setmanes d’estada el que més esperàvem el meu germà i jo era tornar a agafar l’avió per tornar a Vilassar, i gaudir per segon cop del que tant ens havia agradat d’aquell estiu.

Carla

Vilassar de Dalt, el meu estimat poble on he viscut tota la vida, des de ben petita. És un poble petit amb 8865 habitants, on és coneix tothom, molt normal i bastant tranquil. Està situat al Maresme prop de Vilassar de Mar, Premià de Dalt i Cabrils.

A Vilassar hi ha diferents espais turístics, com per exemple els Forns Romans, el cau del Cargol, el Teatre la Massa, etc. Normalment aquests llocs són visitats tant per la gent del propi poble com per gent de fora. També s’hi poden practicar quasi bé tots els esports, bàsquet, futbol, patinatge, natació… Normalment també és celebren festes, pels esdeveniments més importants, com Sant Jordi, la Castanyada, Nadal…

És un poble on es agradable viure, ja que també hi viuen els meus amics i amigues, que conec de sempre, on hi ha el meu dia a dia, el meu institut i moltes coses més que formen la meva vida.

Carla

Vaig començar a jugar a bàsquet al Vilassar de Dalt quan tenia vuit anys. M’hi vaig apuntar per tal de practicar un esport i estar amb les amigues no per res més, ja que m’havia cansat de natació. Aquell any era el primer per quasi totes les nenes. Jo i com totes les jugadores els primers dies d’entrenament anàvem una mica perdudes, però a mida que passaven els dies anàvem millorant. Jugavem els dissabtes i els pares ens acompanyaven a tots els partits, i ens donaven suport, sempre animant. Hi ha hagut moments per tot: tristos, alegres, derrotes, victòries…

Ja feia sis que jugava a bàsquet, totes les jugadores havíem passat moments bons i dolents juntes però ja ens fèiem grans, i no estàvem tan pendents d’aquest esport, per culpa dels estudis, començavavem a faltar als entrenaments per estudiar o per qualsevol cosa, i les jugadores s’anaven desapuntant.

Aquesta temporada ja seria el seté any que jugaria al Vilassar, però finalment ho he deixat, els entrenadors es cansaven de nosaltres, cada cop érem menys jugadores i ja es feia molt pesat anar als partits amb cinc jugadores i havia de dedicar més temps als estudis. M’ha fet pena deixar-ho, però sé que les coses m’aniran molt millor. No m’emporto un mal record d’aquest esport.

Carla