LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les prporcions no són sempre equivalents, i la Terra no és com un globus -que com més aigua té, més gran es fa-.
Què passarà dintre d’uns anys amb aquest planeta? La població segueix augmentant i la Terra sembla que es vagi fent cada vegada més petita per culpa de l’escalfament global que desfà el gel de l’Antàrtida.
¿Haurem de començar a menjar insectes per sobreviure? ¿Menjar un tall de carn de vedella serà com tenir un “porche”? ¿S’hauran de començar a construir cases a l’aigua, fer pobles en mig del mar, enmurallats per tal de controlar les marees, on els cotxes seran barques i els carrers, canals?
Ningú sap què passarà, però potser que ens comencem a preocupar pel nostre planeta.

Carla

Tots podem escollir el que volem fer i com, perquè som “lliures”. Poden haver-hi conseqüències bones o dolentes segons el que escollim.

A vegades m’agradaria que la vida vingués guiada per unes instruccions i amb un telèfon d’atenció al client… Sovint la millor tria és el vot en blanc, és a dir, no escollir res. Qui no ha pensat algun cop en oblidar-se de les conseqüències, ser com un bebè i seguir totalment la política del Carpe Diem?

A mesura que va passant la vida, les eleccions que hem de fer són més difícils, més importants, més doloroses potser, ja que això implica créixer i madurar com a persona. Em vaig adonant de la por que se sent moltes vegades davant de segons quines decisions. Un clar exemple és el d’escollir el que estudiaré, ja que aquesta elecció és tan sols la primera pedra del castell que és la vida.

Carla.

L’altre dia, estressada pels deures; exàmens i treballs, el primer que vaig pensar va ser en la gimnàstica artística. Em vaig adonar de que cada vegada que estic baixa d’ànims, estressada, preocupada, nerviosa o no tinc ganes de fer res, un llarg entrenament sol arreglar-ho tot. La gimnàstica artística és el meu esport, encara que és dels més durs, és el que m’agrada. Els entrenadors t’ensenyen pràcticament a volar, per dir-ho d’alguna manera, t’ensenyen a fer coses increïbles, salts elaborats, piruetes de tot tipus… I per suposat, t’ensenyen a coordinar tots els músculs del teu cos i a utilitzar-los com tu vols exactament. A més a més, la gimnàstica ajuda a mantenir la flexibilitat (tots naixem amb 100% de flexibilitat i segons el que es treballa durant els primers anys de vida, quan ets gran tens més o menys flexibilitat) i per tant, ets molt més àgil (sí, quan més flexible, més àgil). També et deixa un cos esvelt i saludable, el qual es reconfortant i agradable quan te’n adones de tot el que ha servit tant d’esforç.
Els esports són saludables pel nostre cos. És sorprenent la diferència entre la salut d’ algú que fa esport i la d’algú que no en fa. Però el més important és l’efecte que causa mentalment. Quan descobreixes quin és el teu esport i el practiques, això et pot ajudar en molts moments.
M’he adonat de que no canviaria la gimnàstica per res!

Carla

Los adolescentes hacemos muchas tonterías, ya que estamos en “la edad del pavo” y en lugar de estudiar tanto como deberíamos y ayudar en casa, nos dedicamos a sufrir adrede y hacer y decir nuestras tonterías diarias. Normalmente no nos solemos dar cuenta de las tonterías hechas y, evidentemente, cada adolescente hace unas tonterías diferentes. Personalmente, me llama mucho la atención las tonterías de algunos, relacionados con el amor.

El otro día, mientras cotilleaba las novedades de “facebook”, vi fotos de distintas parejas adolescentes. Éstas tienen unas mil fotos juntos, solo se hacen fotos y procuran que todo el mundo se entere de “lo mucho que se quieren”. Pero, ¿realmente son felices? O solo se preocupan por salir bien en las fotos para que todos vean lo guapos que son juntos? Quiero aclarar que estoy totalmente a favor de inmortalizar los momentos bonitos, pero no creo que sea necesario tomar fotos de cada minuto, si no, éstos se pierden y pasan a ser fotos de dos individuos juntos y nada más, dejan de vivir situaciones para hacerse  fotos. No olvidemos los comentarios, por supuesto. He visto algunos como: “¡te amaré siempre, eres el amor de mi vida, no puedo vivir sin ti!” en fotos con el siguiente pie de imagen: “¡Dos meses contigo!”. Hay muchísimas parejas que hacen lo mismo, no hablo solo del otro día, puesto que esto lo he visto siempre. Y yo me pregunto: ¿cómo se pueden amar como si no hubiese nada mas en este mundo y decir que darían sus vidas por el otro, cuando solo llevan juntos dos meses? No sé si pensar que eso es falsedad o es otra tontería adolescente más. Lo más sorprendente de todo es que a los tres meses cortan y se odian a muerte y la razón de esa ruptura suele ser alguna tontería del tamaño de una casa. Como por ejemplo: A él no le gustan los ponys rosas y a ella sí.

Parece que hoy en día los adolescentes, si no tenemos pareja y no lo “publicamos a los cuatro vientos”, ya no eres “guay” y por lo tanto estas fuera de este rol social. Lo importante no es “parecer” ser feliz, si no “ser” realmente feliz y no sobre-actuar para que lo parezca.

Carla

Sempre he sigut la “pupes” de la família i m’ha passat a mi tot el que no els passava als meus germans, però el que em va passar aquest estiu va ser la cosa més estranya que m’ha passat mai.

Eren les 3 de la nit i jo estava parlant pel “whatsapp”, tenia la finestra de l’habitació (no precisament petita) oberta de bat a bat, estava morta de calor. De sobte vaig sentir un soroll, vaig enfocar amb el mòbil i vaig veure UN RATPENAT. Vaig sortir de l’habitació corrents sense pensar-m’ho dues vegades i, un cop fora, vaig pensar que els ratpenats són nocturns i com que no els agrada la llum, si l’encenia, marxaria aquell bitxo espantós de la meva habitació (ingènua de mi). Dit i fet, vaig obrir la porta i vaig mig-entrar per encendre la llum i no va passar ni un segon abans de que el ratpenat se’m tirés directe a l’espatlla i em clavés aquelles dents mig grogues i kilomètriques. Crec que mai havia cridat tant com aquella nit, però primer de tot, com s’ha de fer, vaig cridar per FÀSTIG i després de que la adrenalina baixés una mica (2 segons més tard) vaig notar el dolor i ja vaig començar a cridar pel dolor. El ratpenat no tenia intenció de desenganxar-se de la meva espatlla així que me’l vaig haver d’arrancar, és a dir, sí, el vaig tocar!! Els 10 minuts següents després d’això no vaig poder moure el braç del mal que em feia (el fet estrany d’això és que l’endemà no em feia gairebé gens de mal, però dos dies després em va començar a fer un mal considerable). I després d’haver-me netejat tota la sang me’n vaig anar a dormir perquè em moria de son (eren les 4).

Els meus pares es van espantar molt quan se’n van  assabentar i em van portar al metge pels temes de la ràbia i tot això, per sort els d’España no solen tenir-ne, però la saliva d’aquestes criatures horribles contenen uns “nosequès” que són dolents per la salut així que vaig passar-me els següents 15 dies prenent-me un munt de pastilles, amb la mossegada embenada i sense que em pogués tocar el sol, tenint en compte que estàvem en ple agost, va ser una tortura, però si no volia que m’hi quedés la marca per recordar-me’n tota la vida del ratpenat, havia de fer bondat.

Sens dubte, la cosa més estranya i fastigosa que m’ha passat mai.

Carla

Tots hem viscut mil moments incòmodes durant la nostra vida. Si no en són mil, n’hi ha molts. I quan no et passen a tu, el fet és que poden arribar a fer gràcia i tot.

L’altre dia, a l’autobús, en vaig presenciar un, un d’aquells que et fan quedar en ridícul.  La cosa va anar més o menys així; una noia va pujar a l’autobús i quan va alçar el cap, va reconèixer algú, va alçar la mà i saludà gairebé eufòricament. La persona que hi havia darrere de la qual realment havia saludat la noia, coneixia bastant bé a la noia pel que va semblar, i també va semblar que estiguessin enfadats, o al menys, la noia amb el noi ja que la noia va passar olímpicament del noi. El noi en qüestió, s’havia aixecat per abraçar-la i la noia va asseure’s, sense quasi ni mirar-lo, al costat del noi del seu davant. El noi va quedar amb un pam de nas i va romandre mig estirat amb cara d’emprenyat durant tot el viatge. Pobre.

Ara feia molt de temps que a mi no em passava res d’això i no me n’havia adonat de l’absència d’aquells moments. Però fa tot just unes setmanes van tornar els moments incòmodes.

El primer moment incòmode que se’m va presentar va ser un dia que anava a entrenar, quan de sobte, va passar un cotxe. Dins del qual hi havia el meu profe d’ètica,  però no me’n vaig assabentar fins que l’automòbil gairebé havia passat. Gràcies cervell d’alta velocitat ! 😀

I el darrer moment incòmode que he viscut va ser el fet de trobar-me amb un amic que havia marxat del institut i feia temps que no parlàvem. El que va ser incòmode no va ser pas trobar-me’l, sinó que me’l vaig trobar a l’autobús que anava de Barcelona a Vilassar. És a dir, una hora asseguts, amb l’autobús a petar i sense cap tema de conversació. Parlo dels silencis incòmodes. Les poques paraules que deixava anar el meu amic amb la seva potent veu, només feien que espantar a tres o quatre del autobús, però no aconseguien treure un tema del qual poder parlar-ne.

Personalment, penso que els silencis incòmodes i aquells moments en que t’aixeques en mig de la classe i notes totes les mirades clavades al teu clatell, són el pitjors de tots. Espero que la meva sort amb aquests moments s’acabi aviat!

Carla

Cada persona nace con un sueño que desea alcanzar durante toda su vida, algunos lo consiguen y algunos no… A pesar de eso creo que siempre hay que intentarlo y conseguir llegar a la meta que te propones ya que es lo que tu corazón anhela.

La mayoría de gente sueña con grandes cosas como ser médico o empresario, pero para conseguir algo hay que esforzarse, sin ese esfuerzo diario nunca conseguirás lo que te propones y por eso existe toda esa gente que no consigue llegar hasta el final y se queda a la mitad del camino, como el que quería ser arquitecto y se quedó en albañil o el que quería ser político y se quedó en carterista.

Pero no todo lo son los trabajos, también hablo de metas que ponemos en nuestras vidas a veces hasta cosas demasiado simples, cosas que nos harán feliz.

Muchas han sido las veces que nadie me ha apoyado en mis opiniones o sueños y he tenido que irme ganando el respeto y el lugar donde estoy a base de arduo y continuo trabajo finalmente consiguiendo lo que quería y alcanzando mis metas, no había nada mejor que sentirse realizada, aunque me costara siempre lo hacia hasta el final.

No lo dejes nunca nada a medias por mucho que te cueste, aunque las cosas se tuerzan, aunque no haya ninguna oportunidad y aunque no te salga, siempre hay que seguir intentándolo hasta el último aliento, demostrándole así, a toda esa gente que dudó de ti, que podías hacerlo y de que ellos se equivocaban.

Nunca te dejes guiar por lo que digan los demás nadie tiene derecho a hablar de quien o como eres, nadie más que tu, y nadie más que tú decide lo que va a pasar en tu vida.

Carla