LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot esforç té una recompensa, i ara ha arribat la nostra, l’estiu ja ha arribat, i amb ell les vacances. Les vacances són l’època en la qual ens oblidem del continu estrés de l’escola i el treball i podem dedicar temps per a nosaltres mateixos i pels afers que més ens interessen. En el meu cas el que més m’agrada és anar d’excursió amb la meva família i sortir amb els meus amics al cinema, a la platja, entre moltes altres coses molt divertides.

Tot i que l’escola ja ha acabat no podrem gaudir de les vacances fins que ens duguin les nostres qualificacions, ja que els nervis no ens deixen ni tan sols dormir! Estem impacients per saber si la nostra etapa a l’ESO, haurà acabat i que per tant una de nova en començarà: el batxillerat. En aquest nou camí en el que haurem de prendre decisions fonamentals pel nostre futur, ja que decidirem el nostre ofici, entre altres coses i així avançar un pas més per l’arribada a la universitat.

Tot això encara aquesta massa lluny, concretament tres mesos, així que ara toca passar-so bé, gaudir de l’estiu i no pensar en els estudis que ja em estudiat molt tot aquest temps.

Blanca

És l’ultim dia del viatge a Amsterdam, per un costat estic trista perquè en un any he fet unes amistats magnifiques, per altra banda estic contenta per tornar a veure als familiars i amics que s’han quedat a Espanya. En aquest viatge m’ho he passat genial amb tots, des del primer dia fins a l ‘últim, des dels somriures fins els moments en que ens posàvem serios.

Blanca

Tinc un nom per a la meva enfermetat: ”tercergraudecremadesaamblaplanxadelcabell” (un nom molt original).
Soc d’aquelles noies que tenen un macrobolso i el porten a tots llocs, però el que em diferencia de les altres, és que en ell hi tinc una de les vuit planxes de cabell que m’he anat comprant els darrers tres anys.

Normalment, aquestes preciositats m’estimen tant que solen deixar-me marques (cremades) pel cos, l’última va ser a la barbeta. Estava a l’habitació, al llit, aquest diumenge, preparant-me per anar al carnaval de Premià de Dalt amb el meu amic Joel, quan de sobte (amb la meva mania d’apropar-me les coses a la cara), mentre mirava l’ordinador amb atenció …”plaff”!, ”cremádote” (com diria el professor de biologia) en tota la barbeta. Per culpa d’aquesta cremada, ara no puc ni riure del mal que em fa.

Avui quan he arribat a l’institut tothom m’ha començat a preguntar per què tinc una marca marró enorme a la cara, fins i tot han confós la meva ferida amb una taca de xocolata…Quina vergonya!

Blanca

Càncer, una paraula que per a mi és horrorosa. El càncer, segons el diccionari és: ”un tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat, invasiu i a vegades amb metàstasi que s’estenen a altres punts del cos”. Tinc un familiar amb càncer, és greu, però això no vol dir que no acabi recuperant-se. Personalment crec que aquesta malaltia ja s’ha endut a moltes persones i sé que no és fàcil de  combatre, però jo faré el possible per a què no se l’endugui a ella.

Quan veus algú amb càncer però no és ningú a qui li tens apreci o no és important per a tu, pot fer-te pena, però quan es tracta d’una de les persones que més estimes,no saps com reaccionar. Al principi et cau el món a sobre, després, quan van passant les setmanes, t’adones que per a ella, només per a ella s’ha de ser fort.

Ella és la persona més lluitadora que conec, tot un exemple a seguir, la persona més forta del món, amb ganes de seguir endavant. Sempre ens repeteix:”-ei! no us preocupeu, jo donaré guerra molts anys més!-”. Sé que aquestes situacions són difícils però de veritat que el millor que podeu fer és lluitar, perquè hi ha miracles i val la pena intentar-ho.

Blanca

Ja arriba l’època dels regals, dels reis i en Pare Noel, el nadal ja és aquí!

Recordo que quan era petita, acabava el col·legi i no veia l’hora de què vingués el Pare Noel a portar-me els regals que dies abans li havia demanat. L’altre dia, mirant els objectes i records de quan era innocent, vaig trobar les llargues llistes de coses que li demanava: nines, cotxets, maquillatge i moltes més coses.

Recordo el feliç que era en el moment de trobar-me els regals a l’arbre i despertar als meus pares dient: Ha vingut en Pare Noel!

Ara ja sóc ”gran” i veig a les meves cosines petites adorar als reis, fer la carta, preparar el pessebre, cantar nadales i recitar poemes. El millor és veure-les felices amb la il·lusió que tenen i això em fa feliç. Jo crec que l’esperit nadalenc fa que la meva família se segueixi reunint cada any per a celebrar el nadal.

Blanca

¿Qué es la distancia?

Casi nadie lo sabe, bueno sí, saben que son quilómetros de un lugar a otro del mundo, pero no saben qué es sentir la distancia. Es la sensación que más impotencia puede dar a una persona.

La distancia es miedo, sueños, pensamientos, sentimientos, lágrimas… es un obstáculo para una relación, pero yo sé que aunque haya distancia de por medio, me encanta la sensación que se tiene en la barriga cada vez que me besa, la sensación de sonrojarme al verle, cuando mi estado de ánimo depende totalmente de esa persona.

Creo que estar enamorada es la mejor sensación del mundo, sentirme protegida y querida por alguien es lo mejor que me ha podido pasar en la vida, sentirme feliz con levantarme cada mañana y encontrarme en mi teléfono un buenos días de él… que con pequeños detalles me haga sentir especial.

Sé por propia experiencia, que la distancia y el amor en muchos casos pueden ser antónimos, pero yo puedo decir que los quilómetros que me separan de la persona a la que quiero son muchos, y aunque soy pequeña y pueda ser inmadura no quiero a otra persona que no sea él. El amor es ciego y uno se enamora de quien decide su corazón y cuando ese sentimiento te recorre el cuerpo te da igual la distancia, la edad… Porque cuando llega la hora de verle te olvidas de todo lo que has pasado para llegar a ese momento: los nervios, las inseguridades las lagrimas… Y lo único que haces es disfrutar de ese instante.

Te quiero,

Blanca

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca