LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic cansada i una mica de mal humor, acabo de jugar un partit de futbol i hem perdut, només tinc ganes de seure i descansar. Però elles estan davant meu demanat que les ajudi a muntar un dels seus ‘shows’. Les veig poques vegades a l’any i no els sé dir que no, així que els hi dic que sí i anem totes juntes cap a l’última habitació de casa de l’àvia. Com a cosina gran els dono unes primeres pautes de les quals elles en treuen les més originals i divertides cançons i coreografies. A poc a poc em treuen un somriure i oblido el meu mal humor i sense adonar-me’n em veig immersa en el món de la innocència, de la diversió sense preocupació, de la imaginació i per descomptat de la felicitat.

A vegades només necessitem persones que ens treguin de la rutina i ens recordin que la vida està plena de moments fantàstics.

Gràcies cosinetes!

Àurea

Per alguna raó que no puc recordar estic enfilada a una escala horitzontal, miro a terra i el veig ple de punxes esmolades, si caic, ho tinc clar… Segueixo endavant amb totes les meves forces, però els barrots no s’acaben mai. Les mans em comencen a relliscar i cada cop el meu cos pesa més. Vull fer un últim esforç però la mà dreta em falla i l’esquerra em rellisca, caic d’esquena a terra i noto com se’m claven les punxes al cos. El cor em fa una punxada molt forta, com un crit d’ajuda, i les pulsacions cada cop em van més a poc a poc. Sento un compte enrere i sé que és el cor que fa els últims batecs. Deu, nou, vuit, set… Cada cop escolto menys pulsacions… Sis, cinc, quatre… De sobte el cor se m’accelera i comença anar a cent per hora. Abans que s’acabi el compte enrere em desperto. Estic al llit, paralitzada, el cor em batega tan ràpid que no cal que em posi la mà al pit per escoltar-lo. Tot ha sigut un somni. Tanco els ulls i aconsegueixo, al cap d’una estona, adormir-me de nou.

No és la primera vegada que els meus somnis arriben a ser tan reals; de petita ja tenia somnis semblants on, per exemple, queia d’un precipici, però just abans de caure a terra em despertava; ara, em desperto després de caure. Quan creixem, els nostres somnis creixen amb nosaltres? Però el més sorprenent és pensar que tot ho crea el nostre cervell, és curiós i inquietant alhora. Fins a quin punt desconeixem o ignorem el potencial del nostre cervell?

Àurea

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea

Tots alguna vegada hem somiat desperts amb aquell desig que tenim ganes de fer realitat, però que quasi sempre està més lluny del que podem arribar a aspirar. Parlo d’aquell somni que tots tenim guardat en un racó del cap per un dia poder-lo fer realitat. Tothom voluntàriament o involuntàriament pensa a fer realitat el seu somni, sigui quin sigui.

Però tots estan molt lluny del nostre present, de la realitat, i però això són somnis. Són inalienables i per molt que ens posem de puntetes, no arribem ni a tocar-los amb les puntes dels dits. Però el que no podem fer, és quedar-nos de mans creuades esperant que la vida passi davant dels nostres ulls i penedir-nos de ni tan sols haver intentat fer-los realitat. A vegades, tot es posa a favor, i per alguna raó, acabes vivint-los. Llavors, deixen de ser somnis per fer-se realitat i passa a formar part del teu present.

Jo personalment tinc molts somnis. Sóc d’aquelles persones que no pot evitar que el cap se me’n vagi sovint als núvols i s’hi quedi una estona. Somio constantment desperta. Entre altres somnis, m’agradaria dedicar-me al que realment m’agrada, que és l’esport i que pogués guanyar-m’hi la vida. Però sé que jugo amb desavantatge perquè són noia i això fa que només sigui un somni. També m’agradaria viure durant un temps en algun lloc remot del món o practicar esports de risc. Però el que realment anhelo, el somni que més desitjo fer realitat és viatjar. Fer la volta al món en vaixell, vorejar les costes dels cinc continents i veure món, tastar menjars, conèixer cultures i viure altres tradicions totalment diferents a les nostres.

Jo personalment, no tinc ni idea de com fer realitat els meus somnis, però per aquest petit detall no penso deixar de somiar.

Àurea

Escolto com els batecs del meu cor van cada cap més ràpids, els llums s’encenen i em provoquen una calor abrassadora, m’enlluernen, de lluny s’escolten els aplaudiments del públic i de cop s’obre el teló.

Sé que no surto fins més tard, però no puc evitar estar nerviosa. Estic als camerinos, retocant-me una vegada i una altra la roba, el pentinat i el maquillatge. Escolto els diàlegs, la música i com el públic riu. Escena rere escena l’obra va avançant, cada cop falta menys perquè surti. Tot i que ja és el meu tercer any que tinc paper, em sento com si fos la meva primera vegada. Intento distreure’m parlant amb els meus companys, però crec que ells estan més nerviosos que jo i els deixo tranquils. Gairebé sense adonar-me’n estic sobre l’escenari, veig tot el teatre ple però no sóc capaç de reconèixer gairebé ningú. Noto una sensació d’alleujament, per alguna raó estar a l’escenari em tranquil·litza.

En un tancar i obrir d’ulls veig com cau el taló davant meu, s’ha acabat l’obra. Un any més Els Pastorets de Vilassar de Dalt han sigut un èxit. La gent en surt contenta i els que em coneixen em feliciten per l’actuació. Però em falla alguna cosa, sembla que no n’hi hagi prou. Portem quasi dos mesos assajant-la i en menys de tres hores tot s’ha acabat fins a l’any que ve. Sento que tant d’esforç i sacrifici no em recompensen. M’aturo i penso en tots els assajos, en totes les bromes entre camerinos, en totes les pífies que el públic no veu i de cop i volta se’m dibuixa un somriure. Perquè el més important no és el destí, sinó el camí que agafem per arribar-hi, i aquest ha valgut molt la pena.

Gràcies companys!

Àurea

Ara estem a Desembre, tenim les festes a menys d’una setmanes vista, però ja fa temps que el nostre voltant ens està avisant. Són petits -i no tan petits- indicis que ens volen anar preparant, que ens avisen de que el Nadal és a prop. Però en molts casos els ignorem i pensem per dintre: “Uf.. encara falta molt”.

Subtilment, els anuncis a la televisió és tornen monotemàtics: joguines i perfums. Però no ho notem fins que veiem l’anunci de la loteria de Nadal de l’estat, allà ja ens ho comencem a ensumar… Al poble, els carrers es van omplint de llums, les botigues estan a petar de gent, se celebren les fires de Santa Llúcia i per últim, et comencen a arribar les felicitacions de Nadal. Jo sempre intento ignorar tots aquest indicis perquè el compte enrere no se’m faci més cansat del que ja és, però hi ha coses que no pots obviar, i l’altre dia em va passar una cosa ben curiosa.

Vaig sortir de casa disposada a anar amb la meva mare a comprar coses de decoració per la casa. Quan vaig entrar a la botiga, em vaig aturar un moment per observar tot el que m’envoltava. Hi havia llums de colors, arbres de Nadal, plantes i flors, tot tipus d’objectes de decoració i molta gent, però de tot allò només hi va haver una cosa que em cridar l’atenció, va ser aquella olor a Nadal. No sabria definir-la, és una olor indescriptible i alhora inconfusible, et recorda en una sola fragància tot el Nadal. Durant uns segons en vaig quedar quieta, sense saber ben bé què fer, aquella olor m’havia fet adonar-me d’alguna cosa: el Nadal ja és aquí…

Àurea

La mort, és un tema que en algun moment hem viscut de prop, però alhora el sentim molt lluny. Tothom pensa que morirà quan sigui gran, hagi tingut fills i conegut els seus nets. Però jo que tinc 15, portant una vida normal, he estat dues vegades a punt de morir.

La primera vegada, l’hem de situar uns anys enrere, si no recordo malament devia tenir uns 9 anys. Estava jugant un partit de bàsquet en un camp exterior de Barcelona, crec que a prop de la Sagrada Família. Ja feia dies que hi havia unes fortes ventades, i aquell dia feia molt de vent. Tot era del més normal quan de sobte, un bloc de vidre (d’aquells que es posen en banys i terrats) de quasi un metre, va caure a la pista de costat. Per sort no hi havia ningú, però la nostra pista va quedar plena de vidres. En aquell moment no en vaig ser gaire conscient de la gravetat, però la diferencia d’uns metres em va salvar la vida.

La segona vegada, va ser aquest estiu, el 5 de juliol, exactament. Amb el grup de joves de l’esplai, ens vam proposar fer el cim del Pedraforca. Però resulta que no és una muntanya fàcil. S’ha de grimpar i en algunes parts fins i tot escalar, i jo no n’estic gaire acostumada. Doncs bé, quan ja portàvem unes hores pujant, de cop, ens vam trobar amb una zona on encara no li havia tocat el sol i estava mullada, a més estava erosionada i era bastant llisa, vaja, que relliscava més que un sabó! Per sort hi havia una corda per ajudar-te a pujar. M’hi vaig agafar amb la mà dreta, vaig col·locar amb seguretat el peu dret a la roca, però quan vaig voler fer el següent pas, el peu esquerre em va relliscar i la mà dreta em va fallar. Tot el meu voltant es va aturar per unes mil·lèsimes de segon. Em van passar moltes coses pel cap; per una part em pensava que queia, que tot s’acabava allà, que em moria, (i no, no vaig veure cap llum blanca ni res d’això). Però sí que és cert que vaig pensar en totes les coses importants a la meva vida, la família, els amics, l’esplai, el futbol, i totes les coses que encara em falten per fer. Suposo, que això em va donar forces per agafar-me amb la mà esquerra a la corda i seguir escalant.

I és que viure no és res més que trobar l’equilibri perfecte entre la vida i la mort. S’ha de saber caminar, però has de tenir en compte que pots caure.

Àurea

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més,  però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet,  alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat;  una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire