LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per una part a tothom li fa pena deixar de veure els companys amb els que t’has relacionat tot l’any, amb els que has compartit molts moments de la teva vida i amb els que potser no tornaràs a veure mai més. És normal que, ara que comença l’estiu es perdi una mica de relació i que de seguida, quan començi el curs tot sigui con abans.

Per una altra part tenim ganes de començar l’estiu, de passar-nos-ho bé… Jo del que tinc més ganes és de dormir com a minim 24 hores al dia. Però també de sortir amb els amics, de que em sobri el temps lliure i no sàpiga que fer, d’anar de festa i de quedar amb gent que durant el curs no veig mai.

Començen quasi tres mesos de felicitat i tranquil·litat que tothom ha d’aprofitar al màxim.

Anna

Des que vaig entrar a l’institut vàries persones m’han preguntat si em feia alguna cosa que el meu pare treballés al col·le, és a dir, si em molestava o em sentia incòmoda. Jo sempre he dit que no, en absolut. La veritat és que em sento afortunada. No tothom pot veure el seu pare cada matí i quan vulgui!

El meu pare, a part de treballar als matins a l’institut, també treballa a les tardes a una escola a Barcelona. Per tant, només el veig a les nits i arriba molt cansat. M’agrada veure’l pels passadissos i dir-li “papa guapo” encara que porti la camisa que no m’agrada i els pantalons no combinin gens. Sé que a ell li agrada que li digui això, i en part, li alegro el dia. No sé per què el meu pare i jo ens portem tan i tan bé. A vegades la gent se sorprèn i tot, però per mi ja s’ha convertit en una cosa normal.

Evidentment també hi ha desavantatges de tenir el pare a l’institut. A alguns alumnes pot ser que no els caigui bé i el critiquin, o si faig alguna cosa malament o trec una mala nota li diguin.

Com tots els fills dirien del seu pare, el meu pare és el millor del món.

T’estimo papa.

Anna

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Fa pocs dies vaig veure un vídeo en el que a quatre els hi feien un experiment en el que a cada dona li feien una sessió fotogràfica professional com per sortir a la portada d’una revista. Uns especialistes les maquillaven, les pentinaven i els hi deien com posar-se per fer la foto. Després un expert en el Photoshop va retocar les fotos perquè sortissin perfectes.
Quan els hi van ensenyar el resultat final van quedar al·lucinades. Una deia que era tan perfecte que ni tant sols s’assemblava a ella, una altra que les seves pigues li donaven caràcter i si no estaven ja no sabia ni qui era ella. Una altra deia que algú altre et maquillés, et pentinés i et digués de quina manera havies de posar el cos, i després de treure les imperfeccions, després de tot això no et quedava molt de lo que realment ets. És així com sempre es volien veure elles, perfectes, però ara que ho havien vist, es preguntaven el per què. Sempre quan havien vist a una revista a famosos i models havien dit “oh jo també em voldria veure així” però, qui es veu així realment?

En comptes d’intentar ser una persona que no som hauríem de sentir-nos còmodes amb el que som i treure el millor de nosaltres mateixos. Una cosa que tothom hauria de tenir en la ment és que és normal ser crítics amb el nostre cos i que a vegades no el tinguem com ens agradi, però hem de pensar que “l’ideal” simplement no existeix.

Anna

Fa aproximadament una setmana ens van dir a mi i a unes companyes que teníem l’oportunitat d’anar a estudiar 1r de batxillerat al Canadà. El meu primer pensament va ser un “no” sense pensar-ho, però després de parlar-ho amb la Marta i la Núria ja no ho veia tant clar.

Ens van dir que érem unes noies afortunades de tenir aquesta oportunitat i que si ens anéssim viuríem una experiència única. Sincerament tinc por, tinc por de deixar-ho tot; d’estar un any lluny de la meva família, tinc por de no saber adaptar-me bé; de que tot sigui molt diferent, de que els de casa em trobin massa a faltar i ho passin malament. Crec que m’he perdut moltes coses per culpa de la por i la timidesa, i si diuen que aquesta experiència farà tants canvis en mi i serà tant especial no m’agradaria perdre-la.

M’ho he estat pensant molt, i he decidit que faré les proves, només per provar, perquè estic convençuda que no m’agafaran, encara que si m’agafessin podria renunciar si no ho tinc clar.

Un dia em van dir que tenia edat per viure al límit, i si viure al límit significa això, endavant.

Anna

El passat 21 de desembre es va celebrar a Premià de Mar un festival on hi participaven els clubs de patinatge de Dosrius, Cabrils, Vilassar de Dalt i Premià de Mar.

El grup de grans de Premià ja feia un mes que estàvem practicant el nostre ball perquè sortís el millor possible. Representàvem el musical “Cats”, per tant anàvem disfressats de gats. Al principi no ens agradava el ball, ni els mallots, ni el maquillatge que portaríem, però a mesura que van anar passant els dies cada cop gaudíem més fent el ball i ens animàvem més.

Un dimecres a la tarda ens van donar els mallots, la gent els trobava lletgíssims i semblàvem de tot menys gats; fins i tot ens van arribar a preguntar si érem avatars o robots. Nosaltres, però ens consolàvem pensant que amb el maquillatge i un cop a pista semblaríem el que érem, gats.

Per fi va arribar el dia del festival. El club de Premià ens vam reunir aquell dissabte a les 9:30 del matí per decorar el pavelló i fer l’entreno general de la desfilada (on hi sortia tot el club) i els balls dels diferents grups (el meu, “cats”). En acabar, al voltant de la una vam anar a casa a dinar i a descansar una mica. A dos quarts de sis hi vam tornar, els que fèiem disc individual teníem mitja hora per entrenar. A tots ens va sortir bastant bé, encara que a l’hora de fer-ho davant del públic no ens va sortir tan bé.

Va arribar l’hora de començar el festival. El primer ball va ser la desfilada del Club Patí Premià on hi sortia des del més petit fins al més gran. A continuació es van realitzar tots els altres balls. La gent que fèiem individuals, ens havíem de canviar i maquillar-nos ràpid per estar a temps per sortir a fer Cats. No era fàcil, tots volíem estar perfectes vestits i sobretot maquillats, però érem molts i les noies que maquillaven no donaven a l’abast, així que unes quantes ens vam començar a maquillar com podíem davant el mirall. Per sort tothom estava millor o pitjor maquillat però a temps.

Als instants abans de sortir a pista ens vam prometre entre nosaltres mateixos que ho faríem perfecte, que no ens tallaríem i que ens motivaríem com mai ho havíem fet. També ens vam prometre que si alguna cosa sortia malament, que seguíssim patinant que d’errors en té tothom.

Ens van anunciar per megafonia, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de demostrar tot el que havíem estat preparant. Vam trepitjar la pista i vam veure la multitud de gent que hi havia, això ens va fer créixer, creure’ns-ho més. Ens vam col·locar als nostres llocs, va sonar la música i va començar l’espectacle. Mentre patinaves podies veure les cares de felicitat i satisfacció que tenien els teus companys.
Quan vam acabar, després de saludar i fer-nos la foto, ens vam reunir tots. Tothom deia que s’ho havia passat “super” bé i que li agradaria repetir aquella experiència. Estàvem tant contents i eufòrics que vam fer un crit: “cats, cats, cats” repetíem saltant.

A mi em va encantar fer el ball de cats, no només pel ball sinó pels nervis abans d’entrar a pista, per l’estrès de que no estava maquillada a temps, per la quantitat de gent que estava a les grades mirant-te, per la preocupació de no oblidar-te dels estils… És per això que crec que la felicitat només dura instants.

Anna

S’acosta en Nadal, aquells dies on es respira felicitat i tothom s’ajunta amb la seva família. El Nadal per mi significa temps d’estimar i ser estimat, temps de compartir i passar una bona estona amb els familiars més propers.
Molts nens ja estaran pensant què demanar per fer la carta als Reis Mags: quina és la joguina que els agrada més, quin ha sigut l’últim joc de la Wii que ha sortit… Però molts cops oblidem que durant aquests dies tan especials per nosaltres, per molta gent són com els altres. Hi ja molts nens sense família o vivint en males condicions. Segurament aquests nens no es troben tant lluny del que nosaltres pensem, és a dir, no cal anar-nos-en a qualsevol país subdesenvolupat com l’Àfrica per trobar-los, sinó que podem girar la cantonada i trobar-nos-els.
A mi això em fa molta pena. Penso que és un temps en que tothom hauria ser feliç i passar-s’ho bé amb els qui més estima, però, per desgràcia, molta gent no pot gaudir d’aquesta sensació i possiblement són els que més necessiten aquestes qualitats del Nadal. Gràcies a campanyes i donacions de joguines, aquests nens són més feliços però no n’hi ha prou, encara que amb res ja et treuen un somriure. Desitjo que aquest Nadal estigui ple de màgia i que els més pobres es puguin sentir rics.

Anna

Molta gent es pensa que el patinatge sobre rodes és molt fàcil. Que només cal posar-te dos patins als peus i fer un parell de girs sobre ells però no, no és així. El patinatge és un esport com molts d’altres però jo crec que és diferent. Tu pots haver provat de xutar una pilota dins una porteria o encistellar una pilota de bàsquet a la cistella, o també pots haver provat de fer el pi dins l’aigua o donar-li a una pilota amb un bat de beisbol. Però poca gent té l’oportunitat de posar-se un patins de debò i intentar aguantar-se dret sobre ells. D’acord que pots anar a l’Skating i posar-te’n uns de patinatge sobre gel, però és molt diferent. Els patins que et deixen a allà, a part que no serveixen per patinar, pesen menys que els de patinatge sobre rodes perquè no tenen ni rodes, ni frens… simplement una ganiveta que et permet lliscar sobre el gel.

M’agradaria que la gent tingués l’oportunitat de posar-se un patins per una hora encara que fos. Que tingués l’oportunitat d’intentar saltar, girar… sobretot aquella gent que a vegades passa pel poliesportiu mentre tu estàs entrenant i es riu de tu si et caus, segurament aquesta gent ni sabria com cordar-se uns patins.

La definició sobre el patinatge sobre rodes que posa a la Wikipedia és aquesta: “El patinaje artístico sobre ruedas es una disciplina deportiva de deslizamiento donde los deportistas compiten sobre patines, combinando elementos técnicos con facetas artísticas. Este deporte es difícil, pues requiere a la vez una buena preparación física y una gran capacidad de concentración. Además, el patinador debe tener buen oído para sentir la música y adecuar sus movimientos a ella.” Crec que aquesta definició ho diu tot. Aquest esport necessita moltes hores d’entrenament. Jo, a vegades, he arribat a entrenar sis dies dels set que té la setmana, i no només al meu poble, sinó per Dosrius, Vilassar de Dalt i Cabrils (jo sóc de Premià de Mar). És un esport que necessita molta formació física, habilitat, resistència, flexibilitat, i encara que sembli que no, també es necessita molta valentia, valentia per saltar un salt encara que tinguis por per si et caus o perquè vas molt ràpid.

El patinatge no és tant bonic com sembla a la tele, darrere d’aquelles cares somrients que posen els patinadors professionals hi ha moltes gotes de suor, llàgrimes, dies en que et fa mal tot el cos de tantes vegades que t’has caigut, dies de tenir ganes de deixar-ho tot, bronques de l’entrenador, càstigs perquè no has fet el que havies de fer, èpoques que t’has volgut desapuntar…Com tots els esports té les seves coses bones i les seves coses més dolentes, però que no són dolentes del tot, sinó que, simplement ens ajuden a millorar, a créixer com a persona i a madurar. Perquè el que importa no és no haver-te caigut mai, sinó haver-te sabut aixecar després de cada caiguda.

Anna

Últimament m’he adonat que els dies passen molt de pressa.

En aquests dies d’exàmens, tots desitgem que passin els controls i que s’acabi la setmana per tenir un descans i, inclús, per poder estudiar pels propers.

Jo crec que això no hauria de ser així, que tenim edat d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Edat de passar-nos-ho bé, de viure noves experiències. Edat de no tenir res clar (inclús els estudis que volem realitzar l’any vinent). Edat de sortir amb els amics, d’anar-nos-en de festa, de provar coses noves… En canvi, ens passem els dies estudiant, desitjant que les setmanes i els mesos passin ràpids perquè arribi l’estiu.

D’aquesta manera, pensem que la nostra vida no és divertida, sinó avorrida. Moltes vegades ens agradaria deixar-ho tot i dir: “Fins aquí he arribat, estic farta”; però no ho fem per una raó, perquè sabem que això ens marcarà el nostre futur.

I què serà el futur? Serà exactament el mateix d’ara. Si treballes desitjaràs que arribi el cap de setmana, si no treballes, sentiràs que no serveixes per a res.

Un dia em van explicar que un noi es va treure dues carreres a la vegada i es passava tots els dies a casa estudiant. Vosaltres creieu que això és vida? Jo, sincerament, no.

Ja sé que ara s’ha d’estudiar. És el que ens toca i que no podem fer res per canviar-ho perquè això és el que s’ha de fer. Només dic que hem d’aprofitar cada instant i que intentem viure cada dia com si fos l’últim, perquè cada moment que passa no tornarà.

Anna