LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sovint em pregunto per què hi ha gent que es dedica a crear coses inútils. Deuen tenir molt temps lliure o potser es pensen que es faran famosos, encara que sigui per inventar andròmines. Un exemple d’això el podem trobar en les aplicacions per a mòbils. És veritat que existeixen moltes apps pràctiques i interessants, però d’inútils n’hi ha unes quantes! Aquí us deixo uns exemples:

Ghost Detector consisteix en un radar que se suposa ens va mostrant els fantasmes que ens envolten.

Amb Coin Flip pots triar cara o creu, llençar una moneda i deixar una decisió en mans de l’atzar.

Traductor animal  és un traductor per a parlar amb animals.

Dream Buster grava els teus somnis. Bé, enregistra el que dius mentre dorms amb una gravadora que s’activa quan percep un soroll.

Cat Thing et permet, prement un botó, obtenir sons de gats. El més curiós és que aquests sons no els fa un gat, sinó un humà.

Clic Clac ens mostra una pantalla d’un color i hem de prémer els seus costats. Hi ha un comptador que va indicant quantes vegades cliques.

La llista podria ser molt més llarga, però a fi de què? Alguna aplicació inútil he provat a la meva vida, no especialment aquestes, perquè te la descarregues pensant que servirà per alguna cosa i no és així. El que no entenc és l’objectiu que es proposen els inventors d’aquest tipus d’aplicacions.

Àlex

Científicos de la NASA han publicado recientemente un estudio basado en 40 años de observaciones desde satélites. En este estudio se afirma que el deshielo de los glaciares de la Antártida occidental es imparable e irreversible. Se están derritiendo más rápido de lo previsto y contienen suficiente hielo para elevar el nivel del mar en 1,2 metros.

La desaparición de los glaciares se debe a varios factores: cambios en las velocidades de flujo, la cantidad de cada glaciar que flota en el agua del mar, la pendiente del terreno que fluye y su profundidad bajo el nivel del mar. Las velocidades de flujo son cada vez mayores desde que comenzaron las observaciones de la NASA. Casi todo el deshielo de los glaciares se produce en la parte inferior del glaciar, en la sección flotante de agua de mar. Los glaciares de la Antártida estudiados han adelgazado tanto que ahora están flotando por encima de los lugares donde solían sentarse firmemente en la tierra. A medida que los glaciares retroceden, no pueden escapar del alcance de los océanos y el agua caliente provoca que la fusión sea aún más rápida.

Creo que este es un tema lo suficientemente preocupante como para que los gobiernos de todo el mundo lo trataran y llegaran a acuerdos para frenar el deshielo. En mi opinión, pienso que todo el mundo tendría que hacer un grandísimo esfuerzo para evitar el deshielo, ya que los glaciares han existido siglos y siglos y, ahora, lo estamos destrozando todo.

Alex Ariza

Vull parlar d’un tema que és important per a mi perquè crec que afecta en el meu rendiment acadèmic. Quan a l’institut ens posen exàmens o deures amb bastant temps d’antelació, jo mai ho faig fins a l’últim moment. Arribo de l’institut a casa i el que faig és dinar i estirar-me al sofà; m’entra la mandra i perdo el temps estant hores davant la televisió o jugant amb el mòbil. Jo, en aquell moment, penso per dins meu que he de fer les tasques que m’han demanat a classe, però sóc incapaç. La veritat és que estic cansat després de tantes hores de classe i necessito desconnectar, però potser em desconnecto massa. Així se’m passa la tarda i no ho faig fins a l’últim moment i, per tant,  l’ única cosa que aconsegueixo és anar corrents i amb moltíssimes presses. De vegades m’he de quedar fins tard per acabar tota la feina.

En la meva opinió, crec que hauria de canviar aquest costum que tinc, ja que en algunes ocasions m’he trobat que el que havia de fer pensava que ho enllestiria en un moment i resulta que era complicat o bé es tractava d’exercicis en què s’havia de copiar molt i es trigava bastant. Molt sovint em pregunto: per què em passa això?

Per una altra banda, també haig de dir que he anat millorant en la manera d’estudiar. Durant aquest trimestre he aconseguit posar-me a estudiar per als exàmens uns dies abans, sobretot en les assignatures com Socials o Experimentals.

Sé que a alguns dels meus companys els passa el mateix que a mi i crec que tots hauríem de fer un esforç per aconseguir organitzar-nos millor. No és tan difícil, només és qüestió de voluntat.

Àlex

Aquesta setmana, el nivell de quart d’ESO hem estat treballant en el projecte de recerca. Aquest projecte, titulat Busca’t la vida, ha anat sobre què podríem fer en un futur, és a dir, quina professió podríem tenir. A mi el que més m’agrada és el món de l’esport i en el meu futur laboral m’agradaria treballar de professor d’educació física.

El segon dia del projecte hem visitat el Saló de l’Ensenyament a Barcelona. Els meus companys i jo hem recollit moltíssima informació de les paradetes que ens interessaven relacionades amb el tema sobre el qual ens agradaria estudiar i, més endavant,  treballar. Durant els altres dies del treball, també han vingut diferents grups de persones a fer-nos xerrades sobre els batxillerats, els cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, mòduls de futbol, la manera d’actuar en una entrevista de treball i les experiències d’alguns ex-alumnes del Jaume Almera que han pogut assistir.

Personalment, crec que aquest projecte ha resultat bastant interessant i profitós, ja que a alguns dels meus companys del grup i a mi ens ha aportat informació que abans no teníem, ens ha resolt dubtes i, en el meu cas en concret, m’ha servit per acabar d’aclarir-me algunes idees que tenia sobre quin mòdul estudiar l’any vinent. Feia uns mesos que estava dubtós, però ara ja ho tinc clar.

Àlex

M’agradaria comentar un tema que moltes vegades passa desapercebut per tots nosaltres: les valoracions o crítiques positives. Quan jo era petit i anava a l’escola, a classe, quan no portava el material, em portava malament o no feia els deures els professors em posaven una nota a l’agenda per informar-ne els meus pares. Això era com un càstig i penso que estava ben fet, perquè la intenció de la nota era que no repetís una altra vegada el mal comportament o que fes la feina o que dugués sempre el material. En canvi, quan m’esforçava i treballava molt i no m’oblidava res, mai m’escrivien una nota de felicitació a l’agenda.

A la nostra vida diària hi ha moltíssim exemples d’aquests tipus. No entenc per què quan una persona fa qualsevol cosa malament se la renya o castiga i quan fa qualsevol cosa bé, molt poques vegades se la felicita.

En la meva opinió, jo crec que s’hauria de mirar de fer un bon gest i intentar que aquella persona sigui feliç. Quan algú felicita a un altre per qualsevol fet, la persona se sent orgullosa i feliç pel que ha fet i així probablement intentarà fer les coses millor per tornar a sentir-se així. D’altra banda, si a una persona se la renya, se sent malament, desanimada i sense ganes de res.

Valorar està molt bé, però hem de ser conscients que existeixen valoracions negatives i també positives i que aquestes últimes són necessàries perquè reconeixen la bona feina o actitud de l’individu.

Àlex

Divendres dia 20 de desembre del  2013 va ser un dels dies més decebedors de la meva vida. I això, per què? Doncs perquè he suspès més assignatures de les que jo m’esperava. El passat trimestre ha sigut el trimestre que més matèries he suspès de tota l’escolaritat. Una de les causes d’aquesta catàstrofe ha estat la meva falta d’atenció a classe i la poca dedicació a l’hora de posar-me a estudiar.

Aquest fet, estic segur, em servirà per millorar i posar-me les piles de cara al segon trimestre, que m’hauré d’esforçar molt i hauré de treballar per aconseguir el meu objectiu.

La meva opinió sobre tot això és que més val treballar dia a dia i fer la feina que toca, que no fer res i que després hagi de recuperar totes aquestes matèries que per unes qüestions o altres, podia haver aprovat.

Àlex

Menjar un iogurt és una acció habitual en mi, però avui s’ha convertit en la inspiració per escriure aquest text. N’estava tan tranquil assaborint un de maduixa quan he començat a pensar en la gent que està passant gana, que té la nevera buida o, simplement, que no té ni nevera.

Quan era petit i em deixava al plat alguna resta de menjar, o bé em queixava perquè a casa no hi havia alguna cosa que em venia de gust menjar, els meus pares em recordaven que a Àfrica hi havia molts nens que es morien de gana i que amb les meves sobres ells potser tenien per alimentar-se un dia. Jo, no era conscient del problema de la fam al món. És en aquests temps quan m’estic adonant que realment hi ha molta gent que no té diners per comprar menjar i no només a l’Àfrica, sinó a la nostra vora. Cada dia sento notícies que parlen de gent del nostre país que no té treball i que, per tant, ha de demanar ajuda a familiars o amics per sobreviure. Fins i tot hi ha persones que han d’anar als bancs d’aliments per poder portar-se alguna cosa a la boca, encara que passin vergonya perquè mai es pensaven trobar-se en aquesta situació.

Suposo que un adult, encara que ho passi malament si no té per menjar, pot aguantar amb menys quantitat; però el que és molt trist és no tenir res o poc per alimentar el teu fill. Això és el que mostra un anunci de la tele on es veu una mare que només té pa per donar-li a la seva filla. El talla i li diu a la nena que és un entrepà màgic, que és pa amb pa i han d’imaginar el que hi ha a dins. La filla tanca els ulls i s’imagina que és de bacó. La mare l’abraça i plora sense que la nena se’n adoni . Aquesta situació és fictícia, però segur que n’hi ha de molts semblants o pitjors a la realitat.

És trist, no…, millor dit, és molt trist veure que en aquests temps passi això.

Àlex

L’altre dia em vaig parar a mirar a la televisió un partit de la lliga d’Anglaterra. Era un partit molt emocionant en què l’equip que estava per davant en el marcador no feia altra cosa que perdre temps. De cop, dos jugadors es van encarar i un d’ells es va deixar caure al camp. L’àrbitre va xiular falta i va expulsar el jugador que suposadament havia fet caure l’altre.

No entenc per què els jugadors han de fer teatre en el terreny de joc. Exageren de tal manera que sembla com si els hagués passat alguna cosa molt greu. Però, després, a les repeticions que donen per la televisió es veuen tots els detalls de la jugada: si l’ha tocat o no, si s’ha fet mal, si s’ha deixat caure…

Em sembla una mica patètic que jugadors professionals facin servir aquest tipus de tàctica per treure un profit que no és real. Enganyen a altres persones i, principalment, a ells mateixos. A la vida s’ha de jugar net.

Àlex

Últimament corre per les xarxes socials un reportatge que tracta de la vida de molts gossos a la Xina. Hi ha màfies que es dediquen a caçar gossos que troben pels carrers i també els roben de les cases. Els engabien i els transporten fins a l’escorxador, on són sacrificats per servir d’aliment a les persones. En una gàbia petita de conill poden haver-hi fins a tres gossos. Alguns d’ells pareixen allà i els cadells moren aixafats. Durant els dies que romanen a les gàbies mentre no els porten a l’escorxador, no els donen ni de menjar ni de beure.

Jo estic d’acord en què a la Xina es mengi carn de gos, ja que aquí també mengem carn d’animals com el pollastre, conill…, però no em sembla bé la manera com aconsegueixen aquests animals. Primer, no es pot robar i segon, els gossos agafats del carrer poden transmetre malalties en ser consumits per les persones. Crec que els gossos haurien de criar-se en granges on estigués controlada la seva alimentació i la seva salut.

Com és possible que existeixin aquestes màfies i no s’hi posi fi? Com és possible que hi hagi persones tan cruels? Sembla increïble com en el segle XXI puguin passar aquests fets.

Alex

L’altre dia mirava a la televisió un programa titulat Encarcelados, on explicaven com vivien els delinqüents en una presó de Bolívia. Un grup de dones espanyoles complien condemna allà per haver traficat amb drogues i elles mateixes són les que expliquen el documental com es viu en aquell penal. És com una petita ciutat on hi ha restaurants, botigues, bars… Per gaudir d’aquests serveis s’ha de pagar i les presoneres fan servir els diners que els hi envien els amics i familiars. També utilitzen els diners per pagar el lloguer d’un dormitori i per anar al lavabo. D’amagat poden comprar droga a les botigues fàcilment.

Com és possible que la vida a les presons sigui tan variada d’un país a un altre? És injust que als presoners els tractin de manera diferent pel mateix delicte. Tots haurien de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. També haurien de complir la mateixa condemna pel mateix delicte.

Per una altra banda, no entenc per què s’ha de fer pagar per uns serveis bàsics, com són el dormir o anar al lavabo. Llavors, què passa si una persona no té diners, que no pot dormir sobre un matalàs ni fer les seves necessitats? És injust.

Com és possible que en una presó es pugui adquirir droga amb tanta facilitat? Allà dins no haurien de tenir aquests tipus de privilegis.

Tot plegat és injust.

Alex Ariza