LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradaria parlar d’un tema que em preocupa i em diferència de la majoria de les persones.

Des de ben petita he patit no poder menjar qualsevol aliment si no passa pel filtre d’un llista d’ingredients no aptes. Es dir, he sigut al·lèrgica a diferents aliments, els uns ja estan superats, però d’altres els han pres relleu.

A l’any vaig començar amb l’al·lèrgia a la clara d’ou. Malgrat em va impedir prendre truites i ous ferrats no va representar un problema greu, doncs en qüestió de pocs anys es va resoldre. Paral·lelament vaig començar la meva “història” amb els fruits secs, tot i que successivament va anar degradant-se… i finalment només m’ha restat el cacauet i el pinyó.

El que realment m’ha canviat la vida de manera significativa ha estat l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet. No es tracta només d’evitar-la, alhora he de prendre força precaucions en qualsevol aliment, que pot contenir-ho dins dels seus components (embotits, olives, galetes, pa, etc…). Això em fa difícil poder gaudir en qualsevol restaurant o dinar a casa d’amics o familiars, és per això que sempre tinc amb mi medicaments que m’ajudarien a suportar una crisis al·lèrgica greu, tot arribant a un centre hospitalari.

Si hagués de demanar un desig, tinc per segur que seria menjar-m’he qualsevol plat entre els meus preferits amb força formatge… i de postres un gelat ben cremós!

Alejandra

A mi m’encanta anar de viatge… i a qui no?

Suposo que a la majoria de gent li encantaria tenir la sort que a mi m’ha tocat. Però: i si fos una obligació? En el meu cas, aquesta obligació ja dura 15 anys menys 9 mesos.

Normalment els meus amics, quan el hi explico amb mala cara que tinc que anar amb el meu pare cada 15 dies, a Mallorca o a Madrid, no m’entenen. Probablement a mi em passaria el mateix… Però el fet és, que quan t’hi trobes per obligació és molt diferent.

Probablement el que a mi em vindria de gust és poder estar amb ells o a casa descansant

Per una altra banda, ara mateix estic passant per un període de la meva vida en que, ja no és com quan era petita, i ara el cap de setmana m’agrada quedar amb les amigues i amics i no em ve de gust estar tot el cap de setmana viatjant d’un lloc a un altre amb la única companyia del meu pare. I encara que per molta gent viatjar cada 15 dies a llocs com Madrid o Mallorca sigui molt divertit, en realitat per mi pot arribar a ser bastant horrible.

Quan em plantejo deixar d’anar, tot i que tinc ja edat per poder decidir-ho, em pressiona la culpabilitat de no veure a la família del meu pare i em sap greu. Ho considero un preu força alt que he de pagar.

Crec que necessito més temps per poder madurar com explicar-ho i no fer mal als que m’estan esperant cada 15 dies. Potser més endavant podré decidir veure’ls menys però més plena de ganes.

Alejandra

Des del 19 d’agost del 2013 estic comptant els dies que em falten per recuperar el meu mòbil. Era un mòbil que m’agradava molt, però per concentrar-me en els estudis els meus pares creien que no anava massa bé, ja que, a mi quan em posen un telèfon o un ordinador davant, tinc el problema de no ficar-me límits, i això m’ha portat a que me’l traguessin.

Durant molts mesos ho he estat passant bastant malament, ja que, passar d’un “smartphone” a un telèfon que no té ni càmera, és un canvi bastant radical. A més, la gent que me’n volta no em comprèn, segons ells sóc una espècie de extraterrestre que viu en un món incomunicada i això em fa sentir diferent. Veure que tothom té mòbils espectaculars i que poden fer de tot, quan jo el màxim que puc fer és enviar un sms és exasperant…

Porto 9 mesos sense poder enviar cap whatsapp ni connectar-me al facebook; i encara que se m’ha fet difícil, al final ho he pogut suportar i ara ja m’he acostumat a no poder parlar ni amb amics, ni amb la família quan estic llunys d’ells. Realment he pogut veure aquest món de noves tecnologies des de un punt de vista molt diferent i en part, ho agraeixo, doncs  l’experiència és enriquidora.

M’adono de les situacions tant absurdes que succeeixen al meu voltant, quan observo des de la meva perspectiva de “no connectada” com tothom està enganxat a les xarxes (sigui internet, xarxes socials, o grups de whatsapp) entre hores de classe i no connectem directament entre nosaltres. Perdem la màgia de la conversa o del conèixen’s  més profundament de forma directa, amb tot el que això representa, des del que dius fins a com ho dius.

En definitiva puc veure, perquè tinc temps de fer-ho i no està endinsada en aquesta bogeria tecnològica. Se’ns han escapat els límits i el pitjor, és que no som conscients del que passa. El més trist és que jo en sóc perquè de manera forçada he pogut adonar-me’n.

Alejandra

A mi, des de que era petita m’han dit que quan t’agrada una cosa, per molt difícil que sigui aconseguir-la que la persegueixi fins a obtenir-la. I jo sempre he fet tot el possible perquè allò que vulgui em faigi feliç, però aquest any he començat una cosa que tota la vida he volgut provar però que em veia incapaç, que per mi era impossible: cantar. Encara no sé exactament com ha passat però he intentat i segueixo intentant que la vergonya no em posseeixi, però a vegades és tan complicat que penso que potser no és per mi, que potser només m’agrada molt i ja està. Però tot i així segueixo mirant cap endavant sense pensar què passarà en el futur i el que la gent pensi de mi i sobretot intentar fer-ho el millor possible quan arribi l’hora de la meva primera audició.

Sobretot, no us rendiu mai, jo només espero aconseguir el que em proposo.

Alejandra

What’s app, facebook, twiter, etc.. Avui en dia tenim tota mena de programes que no sabem controlar.

Relament el perill que nosaltres imaginem que podem tenir no està només davant nostre, però això només amb anys, experiència i sobretot responsabilitat podem arribar a aquesta conclusió.

La clau de tot aquest perill és que nosaltres no som conscients que quant una cosa ja està enviada o penjada, immediatament perdem el control d’aquella informació.

I una cosa que no s’ha d’oblidar és que està també molt de moda tenir converses per facebook amb gent que no coneixes, i això si que és el perill real. Perquè tu només pots veure les fotografies i el que t’escriu però ja està; no pots veure com és en realitat, si té 50 anys i aparenta 15, si és noi i aparenta ser una noia, si és noia i aparenta ser un noi…

La tecnologia pot facilitar, millorar o en el cas contrari, destruir la vida de moltes persones; només cal que se’n faci un bon ús.

Alejandra