LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El que més m’agrada d’estudiar llengües és quan veig que les comprenc, és a dir, quan veig vídeos en altres llengües o faig listenings, i veig que entenc el que diuen. La llengüa que més m’agrada és l’anglès, i farà ja nou anys que vaig a classes d’anglès a una acadèmia d’aquí Vilassar. Ara em queden només tres mesos per treure’m el First Certificate i estic molt nerviosa. La meva professora em diu que jo estic preparada per fer l’examen, però que si no milloro l’speaking, pot ser que no aprovi.

El meu problema és que tinc pànic a parlar en públic, sigui en la llengua que sigui. Per això el que més odio dels treballs és l’exposició oral que s’ha de fer, ja que al sortir davant de tota la classe em poso a tremolar, i per molt que pensi que no importa si ho faig malament o si m’equivoco, tremolo i m’agafa molta calor i em costa parlar. Però l’speaking del First Certificate Exam és diferent, ja que vas amb un company a una sala on hi ha dos examinadors. Allà, segons m’han explicat, al principi et faran preguntes bàsiques com el teu nom, on vius, etc… i després has de comparar imatges i coses així. Jo sé que ho puc fer, perquè en realitat ho veig fàcil, ja que no importa gaire el que diguis, l’important és que els examinadors vegin que saps parlar i pronuncies bé, però hi ha el handicap de que em costa parlar en aquestes situacions i a més en una altra llengua.

Crec que algun dia hauré de superar tot això de la timidesa i el pànic a parlar en públic, però òbviament no ho faig expressament. M’encantaria ser com altra gent que és més oberta i no l’importa gens ni mica el que l’altra gent pensa d’ella, perquè el pitjor és que quan estic amb gent que no conec, no acostumo a parlar i s’emporten una imatge de mi que no és, ja que es pensen que sóc una borde o una antipàtica.

Alba

Fa pocs dies vam anar al Saló de l’Ensenyament per aclarir-nos més i resoldre alguns dubtes sobre què estudiar en un futur. Jo sempre he volgut ser psicòloga, ja que m’agrada això d’ajudar a persones que ho necessiten, estudiar cada cas com és, etc. Però mai sabia quin batxillerat s’havia de fer, després què s’havia d’estudiar, i totes aquestes coses.

Quan vam arribar al Saló de l’Ensenyament, vaig anar a llocs relacionats amb Psicologia. Vaig trobar una universitat on una psicòloga ens va començar a explicar tot sobre el tema que vaig preguntar. Ens va explicar que per entrar a aquella universitat i estudiar psicologia, no feia falta triar el batxillerat científic, podies triar el que volguessis, ja que allà és com si et formessin de zero. A mi això em va alegrar, ja que en realitat, m’agrada la psicologia, però biologia, química, i física no se’m donen gaire bé pel fet d’estudiar. Jo sóc més de llengües, encara que no vulgui estudiar res relacionat amb això. Així que el batxillerat humanístic seria millor ja que gràcies a llatí, anglès i francès, considero que per mi seria fàcil aprovar-ho.

El dia següent d’anar al Saló, el Joan Bartra, director de l’institut, ens va fer una xerrada sobre el batxillerat. Vaig preguntar que quin batxillerat s’havia de fer per estudiar psicologia, i em va dir que només podies triar el científic. Això em va xocar, ja que jo sé que si trio el científic, pel simple fet d’estudiar el que m’agrada més endavant, no l’aprovaré i no podré dedicar-me al que sempre he volgut.

Ara mateix, després d’aquest crèdit de síntesi, estic molt perduda. Perquè no sé si triar el batxillerat humanístic i arriscar-me a no poder entrar a la universitat que vull, o triar el batxillerat científic i acabar suspenent perquè no tindré cap tipus de motivació, ja que aquelles matèries no se’m donen bé.

Alba

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba