LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui, el dia del meu aniversari, em toca fer l’escrit, què hi farem. Però a més, és el dia abans de marxar a Amsterdam. Com la majoria dels meus companys estic una mica nerviosa. No sé que posar a la maleta, ni a quina maleta posar-ho, ni amb qui seuré a l’avió, … Però en aquests temps que vivim, els joves ens hem d’acostumar a moure’ns pel món, ja que tot està globalitzat. I així ens espavilem una mica sense els pares (als quals, per pesats que puguin arribar a ser, trobarem a faltar).

Jo crec que Holanda és un bon lloc per anar a fer turisme. Un lloc força tranquil, desenvolupat, i on la gent (encara que són europeus com nosaltres) tenen una cultura i una forma de veure les coses una mica diferent. Tenen costums que aquí no acabem d’entendre gaire, com la mania de menjar un entrepà per dinar (qui es menja un entrapà poden menjar un bon entrecot amb patates, un fantàstic  arròs de la iaia o unes sardines a la brasa?). Tot és acostumar-s’hi.

Tota l’estona estic preocupada per si perdo la maleta, els diners, el mòbil, la bossa de mà, o per si em perdo jo mateixa. Dins el meu cap em vaig repetint: “I si….?”. Però al pensar amb l’elevat nombre de persones que viatgen cada dia em tranquil·litzo. A més, sé que m’ho passaré bé, i l’avió en realitat no em fa por, només una mica de respecte, com a tothom. M’agrada la sensació de quan s’enlaira, com en una muntanya russa.

Aquest any podré celebrar el meu setzè aniversari amb els meus companys i amics per Amsterdam. La veritat és que mai he anat a una festa d’aniversari com aquesta. Espero que ens ho passem molt bé i que puguem gaudir d’una ciutat tan meravellosa com és Amsterdam.

Bon viatge!

Aina Ros Alsina.

Ahir, passejant per Barcelona, vaig anar a parar a un carrer on tot eren botigues de roba vintage. Vaig entrar a la primera que vaig veure, i la veritat és que em va agradar molt. Tot era roba que venia d’Amèrica dels anys 50, 60, 70 i 80 aproximadament. El meu pare, al qual generalment no li agraden les botigues de roba, aquesta li va interessar perquè hi havien peces de roba semblants a les que portava ell quan era jove. Això sí, tota l’estona anava repetint: “Potser qui portava això ja és mort…”. Jo en canvi estava fascinada, i és què que hi ha millor que una peça de roba amb història i que a més sigui més barata fins i tot que una feta avui en dia?

Hi havia camises d’home i de dona, vestits, samarretes, jaquetes de tot tipus, faldilles, pantalons, sabates, … I tot ben diferent. Fins i tot hi havia una jaqueta igual a una que pertanyia a l’Elvis Presley.  I jo mirava aquelles camises i reflexionava sobre la seva història. Potser una havia viscut una guerra, havia vist un assassinat, una havia viscut una vertadera història d’amor i una altra un tràgic desengany amorós. Qui sap… HI havien moltíssimes sabates, i mentre el meu pare comentava que si estaven tan noves potser era perquè havien atropellat l’amo abans que les portés, jo pensava que quines sabates, després de servir fidelment a algú, encara estaven allà resistint al pas del temps, esperant un altre amo que les fes servir encara més.

Però un altre fet curiós de la botiga era que el preu anava per pes. Tenien una balança antiga penjada del sostre (com les de fruiteria de tota la vida) on la dependenta et pesava la roba i t’indicava el preu. Cada peça tenia un preu diferent al quilogram. Això si, les peces que casi no pesen res tenien un preu mínim. Per exemple, una camisa tenia un preu mínim de set euros, i si en compraves dues et sortien més o menys a nou euros.

Va ser divertit anar per Barcelona descobrint tot tipus de botigues diferents al que estem acostumats. La veritat és que recomano endinsar-se en els carrerons de la capital i gaudir d’aquestes estranyes botigues. I si mai busqueu una jaqueta de domador de circ o unes faldilles d’animadora ja sabeu on trobar-ho.

Aina Ros Alsina

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Com ens poden arribar a molestar… Moltes vegades són insuportables i ens barallem amb una passió que sembla que comenci la Tercera Guerra Mundial. A vegades hi ha gent que gosa dir que sense el seu germà viuria una vida més tranquil·la. Però, tots aquells que teniu germans, heu arribat mai a pensar com seria la vostra vida sense ells? Segurament seria terrible. Avorrida, sense ningú amb qui barallar-te, una vida solitària. I és que quan tothom et falla, saps que sempre tindràs el germà al teu costat per ajudar-te. Els germans són aquells amics que no has triat i que saps que per molt que els emprenyis i els insultis sempre t’estimaran igual.  Per exemple, tu pots dir-li al teu germà burro o tonto, però si li diu algú de fora t’emprenyaràs. Els germans són els germans, són de la teva propietat, i tu de la de ells. Sempre et diran la veritat, sempre els pots confiar un secret (ja que com a molt l’explicaran als pares, però a ningú més) i sempre et defensaran, siguin el germà gran o el petit.

Encara que no ho sembli, no hi ha amor més fort que el que hi ha entre dos germans. Acabats de néixer ja s’estimaran inconscientment i sense mesura, i al llarg dels anys aquest amor perdurarà per sempre. I ho dic així de segura perquè jo tinc una germana dos anys i nou mesos més petita que jo, amb la que m’hi acostumo a barallar quasi cada dia, però és la persona que estimo més en aquest món. Des de què va néixer que l’estimo moltíssim, encara que ja llavors ens barallàvem (la veritat que la meva germana em té a ratlla des de que era un bebè, i mira que jo sóc la gran!).

Quan érem petites, els meus pares farts que ens baralléssim com gat i gos, van voler veure quina reacció tindríem si de sobte no els vèiem. Estàvem a un supermercat, a la zona on hi havien exposades les bicicletes, jo a la punta on hi havien les més grans i la Maria (la meva germana) a l’altra, on estaven les petites. Llavors els meus pares es van posar darrere una estanteria des d’on ells ens podien veure però nosaltres a ells no. Al cap d’uns segons ens vam adonar que no hi eren, i jo i la Maria vam anar una cap a l’altra, ens vam agafar de les mans i vam començar a caminar sense dir ni una paraula. No ens calien paraules, nosaltres ja ens enteníem.  Els nostres pares van estar contents de poder veure que ens ajuntéssim per ajudar-nos mútuament, encara que acabéssim de discutir.

Per tant, valoreu els vostres germans, ja que valen més que totes les riqueses d’aquest món. No oblideu mai de recorda’ls-hi com us els estimeu, que no sigui que per una tonteria aquest amor es trenqui. La veritat és que hi ha força germans que no es parlen entre ells per discussions d’allò més tontes, i és una vertadera pena.

Aina Ros Alsina.

Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens van fer arribar la noticía de què un avió de Malaysa Airlines havia desaparegut de cop i volta. Això succeí al cap de quaranta minuts d’enlairar-se, després de que es tallessin els sistemes de comunicació i que l’avió canviés bruscament de rumb. Hi havia 239 passatgers a bord, i en aquell moment es trobaven entre Malàsia i Vietnam, però tot i així l’avió pot estar en aquests moments força més lluny, ja que tenia capacitat per volar 7 hores més.

Però com és possible què un objecte d’aquelles dimensions desaparegui per art de màgia? Els que duen les investigacions creuen que la resposta més probable és la d’un segrest o sabotatge. Però llavors on ha anat a parar l’avió per què no el trobin? Hi ha la possibilitat que hagi caigut en una illeta remota i desconeguda amb tanta vegetació que no deixi veure l’aparell. Molta gent assegura que deu haver caigut al mar, però si és així, com s’explica que els telèfons mòbils dels viatgers donessin línia durant cinc dies després de la sobtada desaparició? Molt estrany. Però el més sorprenent de tot és que corre la veu que dos dels passatgers viatjaven amb els passaports robats a dos homes que havien mort en un accident aeri.

A mi sincerament m’ha sorprès molt la notícia. Potser és perquè no li han trobat explicació lògica. Unes explicacions (no molt creïbles) són que allà hi ha una zona de proves de l’exèrcit, hi ha un portal que connecta amb l’univers, hi ha un forat de tal profunditat que ha absorbit l’avió o simplement el director de la sèrie “Lost” ens ha volgut ensenyar que el final de la seva obra no havia de ser tan criticat, ja que pot passar a la realitat. Qui sap…  També podria ser que els que mouen els fils del món (no els polítics, sinó els que estan per sobre seu) o sinó els governs, tenen allà un secret sobrenatural i desconegut per nosaltres on ha anat a parar l’avió. I perquè no ho descobrim ens ho estan amagant i posant proves falses, perquè creiem que ja s’ha trobat l’avió i tot ha estat normal. Per ara hi ha massa interrogants sense resposta. Segurament d’aquí uns dies sabrem el veritable (o suposat) desenllaç.

Aina Ros Alsina.

L’altre dia em vaig assabentar de que corre per les xarxes socials un vídeo de cinc segons, en el qual es veu un pollet piulant dins a una espècie de liquadora. De cop engeguen la liquadora i el pollet queda triturat. I la gent que ho veu riu al veure el tràgic final del animal fet puré, i després ho envia a tots els seus amics. Sorprenent, oi? Quina espècie de gent pot arribar a trobar graciós el fet de matar un animal d’aquesta forma tan inhumana (encara que els únics animals capaços de fer una barbàrie així són els humans…). Un altra acció “inhumana” que han dut a terme els humans fa poc és la mort de la girafa Marius, un mascle sa de 18 mesos del zoo de Copenhaguen. La van matar disparant-li una bala al cap, només perquè deien que al zoo ja hi havien suficients girafes i que aquesta no tenia un patrimoni genètic prou interessant.  La gent amb els seus fills van acudir a veure com la mataven i esquarteraven a trossos per donar-la de menjar als lleons del mateix zoològic. I els que no hi van poder acudir, ho van veure per la televisió. No obstant que s’havien reunit unes 27.000 firmes i tenia milers de seguidors al Facebook, a més de habitatges alternatius, la cria va ser assassinada.

I jo em pregunto com pot existir gent tan cruel que pugui arribar a fer mal a un animal sense motiu. Potser és perquè des de ben petits veuen els seus pares matant una aranya que es menjava els mosquits de casa, amb la excusa de que et pot picar. Si no les molestes no piquen. A aquests nens els ensenyen a no valorar la vida, per minúscula que sigui. Amb pocs anys ja riuen trepitjant a les enfeinades formigues del parc. De més grans a classe caçaran les mosques que volen per sobre els seus caps i els arrencaran les ales o les potes, i gaudiran veient com la pobre mosca no pot volar, i al cansar-se d’ella l’aixafaran amb el llibre. La gent aixafa cargols pel carrer. Per què? Perquè sí.

Hi ha persones que van a matar ànecs i conills per diversió. Altres amb més diners van fins a Àfrica per matar els grans i meravellosos elefants, mentre que els que es creuen més bona gent no els mataran, però compraran al mercat negre els seus ullals. Quin atractiu té un penja-robes fet de les potes d’un cérvol? I els abrics o botes de pell fan fàstic. I quina espècie de persona és capaç de maltractar un gos? La mateixa que després és capaç de maltractar la seva dona o els seus fills.  Altres “éssers humans” paguen per veure com maten cruelment a un toro. I alguns pobles tenen com a tradició un concurs sobre qui és capaç d’arrencar-li a la força el cap a un ànec.

Sincerament no entenc com hi pot haver gent així de dolenta, però afortunadament cada vegada hi ha més persones que defensen els drets dels animals i que lluiten per ells. Només ensenyant als teus fills a respectar la vida, fas molt per canviar les coses.  És vergonyós que existeixi gent tan cínica que trobi plaer al fer mal a un animal, per molt inferior que pugui ser. Els humans, com a éssers superiors i racionals que som hauriem de saber respectar totes les altres formes de vida que comparteixen amb nosaltres el planeta (i si n’hi ha a fora el planeta també), sempre i quan no sigui per defensa pròpia. Mentrestant, jo sempre continuaré seguint els meus principis cuidant els animals i respectant-los. Només us vull fer saber, que si s’extingeixen masses espècies, l’equilibri en el qual es basa la vida es trenca, i així només ens portaríem cap a l’autodestrucció.

Aina Ros Alsina

Fa cosa d’un mes, a l’acadèmia d’anglès, la professora ens va posar un vídeo molt interessant titulat “Never, ever give up” (el que traduiríem com “mai et rendeixis”). Era un dels mil que es poden trobar a la pàgina web dels Ted Talks, una pàgina on “speakers”  (gent que parla davant d’un grup de persones) expliquen coses sobre temes d’allò més diversos (societat, autoestima, ciència, superació personal, tecnologia, …).

Aquest vídeo del que us parlava era d’una dona, Diana Nyad, la qual va aconseguir fer el trajecte de Cuba a Florida nedant, d’una distancia de més de 160 km a mar obert, contra corrents i remolins, amb 60 anys, després d’intentar-ho quatre cops. Molts nadadors professionals ho porten intentant des de 1950, però encara no ho han aconseguit. La seva expedició estava formada per 30 persones on hi havia entre ells la seva millor amiga perquè li fes agafar força de voluntat per seguir; experts en taurons i altres animals perillosos, ja que és una zona amb molts depredadors, i ella casi hi mor per culpa de la medusa de caixa (té el verí més mortal) i altra gent molt important, per aconseguir arribar a la costa de Cuba amb el mínim perill. Fins i tot, durant la nit, havia d’anar nedant a les fosques perquè els peixos  que alimenten els taurons no s’hi acostessin. L’equip li va dir que era impossible aconseguir-ho, però que si ho volia intentar l’ajudarien fins al final. I ella volia aconseguir-ho. Des dels 20 anys que somiava en fer-ho.

“Si tens un somni, tens obstacles davant com tothom. Ningú passa aquesta vida sense dolor, sense agitació, i si un creu i té fe, si cau i es torna a aixecar, si creu en la perseverança, com una gran qualitat humana, un troba la forma d’aconseguir els seus somnis”. Això és el que li va dir a la seva millor amiga a la costa a punt per començar l’aventura. I al cap de 53 hores va trepitjar la costa de Florida, sent la primera persona en fer aquell gran i intens recorregut.

La historia d’aquesta dona demostra l’esperit de superació, que si es creu en un mateix, es pot fer això i molt més, perquè si es vol, es pot. La qüestió és no rendir-te, per moltes dificultats que trobis. Perquè tots som capaços d’aconseguir els nostres somnis i metes, només em de confiar en nosaltres i lluitar sense pausa per ells. Per tant, NEVER, EVER GIVE UP.

Aina Ros Alsina

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina

Fa cosa de dos mesos, concretament el dia 30 d’octubre (el dia abans de la castanyada) estava al pati amb els meus companys, i vaig decidir treure el tema de Halloween. Els vaig preguntar si farien quelcom especial per celebrar-lo, i em van contestar que no. Deien que aquesta festa no és típica d’aquí i que per aquest motiu no la celebraven. Jo amb ganes de posar emoció a la conversa, vaig respondre que antigament la festa de nadal i dels reis també havia estat portada de fora (establerta aquí pels catòlics), però que ara tots l’havíem adoptat com a tradicional. I la resposta que vaig obtenir va ser: “sí, però per Nadal hi ha regals, al contrari que per Halloween. Per això no cal posar-ho en dubte”. I aquesta frase em va quedar gravada, ja que descriu clarament el vici consumista de la humanitat d’avui en dia.

La societat està sent enredada a fi que se li pugui treure els diners de la butxaca fàcilment. Quatre colors lluents, una persona important que digui les meravelles del producte i tothom ja està fent cua per comprar-ho. I jo no m’hi excloc. Sovint tinc conflictes interiors, ja que quan vull una cosa, penso que és necessària i la compro. Després me’n adono que m’he equivocat pensant així i que he estat estafada. I aquí està el problema, ens fan pensar que els objectes del mercat són necessaris, que sense ells no ets res. Mentida, tot és una gran mentida. Ens controlen sense que nosaltres ens en adonem.

Tot aquest consumisme excessiu es veu clarament per les festes de Nadal, quan la gent agafa la mania de comprar objectes i objectes fomentats per aquest “generós” esperit nadalenc. No ens enganyem, potser és generós per nosaltres, però pel planeta Terra gens. Això és egoista per part nostre. És una paradoxa que el que ens pot semblar generós realment sigui una acció egoista, però és així. Hauriem de ser capaços de veure que és millor col·leccionar moments en lloc d’objectes. Com diu l’anunci de Nadal de TV3, regala petons. Millor per nosaltres i pel nostre món.

Amb aquest vici només fem malbé el planeta, que és el que ens permet viure. Si el destruïm, que serà de nosaltres? És trist que la gent prefereixi tancar els ulls i fer com si no veiés el mal que li fem en lloc de buscar solucions.

Només quan l’últim arbre hagi mort, l’últim riu hagi estat contaminat, i l’últim peix hagi estat capturat, ens adonarem que els diners no es poden menjar.

Aina Ros Alsina.

L’altre dia, mentre sopava, vaig decidir fer un experiment. El meu pare estava assentat davant meu mirant la televisió, i jo vaig començar a  mirar-lo fixament. El meu experiment va sortir com esperava, ja que al cap d’uns segons, ell va girar el cap mirant cap a mi, com si se’n hagés adonat de la meva mirada clavada sobre ell. Aquest resultat em va demostrar que les mirades tenen molta força, ja que sense cap mena de contacte, te’n adones que tens una mirada clavada al damunt. I és que tots hem tingut alguna vegada la sensació de tenir uns ulls al clatell observant-te. Per això, em pregunto: com pot tenir una mirada tanta força?

Es diu que els ulls son el mirall de l’ànima, que en ells pots veure l’interior d’una persona. Com per exemple, Edgar Allan Poe en el poema “El Corb” diu del malgirbat ocell: “I els seus ulls tenen l’aparença dels d’un dimoni que està somiant”. Tothom té dos ulls, sota el front i amb el nas al mig, però hi ha alguna cosa, una brillantor, una manera de mirar que et fa veure que expressen sentiments diferents, personalitats diferents o maneres de pensar distintes. Les mirades expressen odi, amor, elogi, tristesa, amargor, …  Fins i tot poden arribar a fer por, o et poden arribar a enamorar.

Però tornant a la pregunta que he plantejat abans, com pot ser que te’n adonis si et miren o no sense veure els ulls observadors? Tant de poder té una sola mirada? Amb alguns professors m’ha passat que els he mirat als ulls mentre explicaven i ràpidament m’han retornat la mirada, inconscientment. És estrany… Fins i tot alguna vegada, anant per un carreró de nit, he mirat sense raó aparent cap amunt i he vist uns ulls xafarders observant qui gosava passar per el seu carrer a aquelles hores. Com és que m’he sentit observada davant de tantes finestres i justament hi havia la mirada curiosa d’un anònim? Fascinant, oi? Em pregunto si hi ha alguna investigació científica que ho hagi estudiat.

Encara que haig de dir que segurament moltes vegades som observats i no ens n’adonem, hi ha gent que no té el poder de la mirada, sinó el de la discreció… Realment tot això és molt curiós.

Aina