LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dels problemes al que ens enfrontem dia a dia és el famós “què em poso?”.

Segons el meu punt de vista, la manera de vestir transmet molta informació sobre nosaltres, per exemple, la primera impressió sobre una persona desconeguda dependrà de la seva aparença física, és a dir, com vesteix. Per tant, l’aspecte d’una persona és la imatge que aquesta projecta i reflexa part de la personalitat de cadascú.

Tot i això, no hi ha formes de vestir correctes, ja que crec que el més important és que ens sentim còmodes amb nosaltres mateixos. La teva imatge ha d’anar d’acord amb la teva activitat diària, personalitat i per suposat el teu estil.

“Vestir bé” no crec que signifiqui vestir tots iguals o seguir una moda, sinó anar vestit adequadament per cada ocasió. Malgrat tot, no hauríem de preocupar-nos del que opinen els altres sobre com vestim però, ens agradi o no som jutjats per la nostra aparença.

Aina

Us heu parat mai a pensar en la importància que té la música en nosaltres?

La música és un company amb el que sempre comptem. Aquesta s’adapta al nostre ritme, a l’actualitat i a la moda. Tothom té les seves cançons preferides, les quals escolta tants cops que almenys jo m’acabo cansant de sentir-les. Moltes d’aquestes no sabem el que diuen, ja que són en anglès o simplement només escoltem l’instrumental, ens agrada el ritme i no li prestem atenció a la lletra.

Crec que en la nostra memòria sempre tenim una cançó que ens fa recordar algun moment concret com ho fan les cançons de la infància, l’antiga tonada de la mare cantant-nos cançons de bressol, la que et fa recordar un viatge, un amic, un estiu, la que et treu un somriure i a la vegada et fa plorar…

Tenim sort de poder gaudir de la música.

Aina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

L’altre dia vaig anar a classes d’anglès, com cada setmana, ja que m’estic preparant per treure’m el “first”, un certificat de competència lingüística en anglès per als parlants no nadius de la llengua anglesa. He escollit aquest aquest idioma perquè és un dels més parlats entre d’altres com l’alemany, el xinès, el francès…

Les classes, depèn del dia, se’m fan bastant pesades però la meva principal motivació és saber que els idiomes són realment necessaris avui en dia per viure en un món globalitzat. Aquests t’obren moltes portes, ja que amb les condicions de treball que hi ha actualment  et poden fer destacar i donar-te oportunitats de feina.

Aquest nadal vaig estar uns dies a Londres i em vaig adonar que la millor manera d’aprendre un idioma és anar a l’estranger, on la necessitat de fer-te entendre t’obliga a parlar i perdre part d’aquella vergonya que sempre sentim a l’hora de pronunciar.

Espero aconseguir el “first” el més aviat possible, de moment em seguiré esforçant a les classes d’anglès.

Aina

No tenia pensat escriure sobre el Nadal, però son uns dies massa especials. Quan penso en el Nadal, se’m venen al cap diverses imatges, nens obrint els esperats regals al costat de l’arbre decorat, famílies menjant al voltant de la taula, les nadales, gent carregada amb els regals pels carrers il·luminats… També em venen records de quan era petita i celebrava el Nadal igual que ara però amb una màgia i entusiasme diferents.

El Nadal, ens proporciona petits detalls que ens fan sentir bé, o això crec, a tots. L’alegria de trobar-te amb aquelles persones que feia temps que no veies, la fe dels nens, la seva mirada brillant als Reis, estar acompanyat de persones que estimes, l’il·lusió que el dia 22 toqui la loteria a la gent que realment ho necessita, perquè malauradament hi ha persones que no viuen el Nadal com nosaltres. Hi ha famílies en les que els nens no tenen regals per Nadal, perquè no tenen suficients ingressos econòmics; d’altres que tenen a algun familiar a l’hospital, malalt, o simplement no hi és i en aquesta època d’estar acompanyat de les persones que estimes, se’ls deu trobar encara més a faltar.

Aina

La veritat és que no sabia sobre què escriure, tots els temes em semblaven poc interessants. Fins que me mare m’ha preguntat si ja havia fet l’escrit, li he dit que encara no, i ella m’ha contestat que si m’hi poso, puc fer-ho. Així que he decidit escriure sobre aquesta curta frase “si vols pots”.

Al pensar en aquesta expresió, he recordat el diumenge del mundial de Moto GP. Mentre dinàvem, miràvem la cursa a televisió, tot i que no m’agrada massa això de les curses de motos, i no ho miro mai, aquell diumenge era el mundial. En Marc es jugava el títol de campió del món. Tot anava bé, les últimes voltes van ser molt disputades, però finalment ho va aconseguir. Es proclamava campió mundial un noi de només vint anys. En acabar la cursa, li van fer una entrevista, on deia que “res era fàcil” i que l’esforç que va iniciar de ben petit, havia tingut la seva recompensa.

Amb tot això em vull referir que encara que se’t presentin obstacles, no t’has de rendir i has d’esforçar-te al màxim per aconseguir els teus propòsits. Quant més facis avui, més tindràs demà. Jo, tot i que encara no tinc clar què estudiaré ni què faré, sé que per aconseguir qualsevol objectiu, l’esforç i la constància seran imprescindibles.

Res és fàcil, però si vols pots.

Aina

Avui en dia tot evoluciona ràpidament, com per exemple, les noves tecnologies, que ens faciliten la vida quotidiana, comunicació… Aquests són alguns dels aspectes positius, però també hi ha de negatius, fa anys els infants es distreien relacionant-se amb altres nens de la seva edat, jugant al carrer, amb una pilota… Només els calia una mica d’imaginació, és a dir que amb la mínima cosa que tenien ja es divertien i passaven l’estona.
En canvi, actualment, la majoria de vegades necessitem coses materials. Dins l’habitació amb els videojocs, ipad, música, ordinador… Es passa el temps volant! No paren d’inventar mòbils, aparells de música, ordinadors… Que tots o la majoria desitgem tenir. Un altre aspecte negatiu seria utilitzar-la abans d’hora, per exemple, l’altre dia anava pel carrer i vaig veure a un nen que no devia tenir més de deu anys que ja anava amb el mòbil enganxat a la mà.

A mi, personalment em sembla bé que la tecnologia en general avanci, perquè ens facilita molt el dia a dia, i té més aspectes a favor que en contra, però s’ha de vigilar en utilitzar-la quan toca, i no en excés, simplement fer-ne un bon ús.
Jo no puc evitar fer-me la pregunta de com serà tot d’aquí a uns quants anys, si tot avança a aquest ritme.

Aina

Des de petits ja ens ensenyen que per guanyar-nos la vida i viure mitjanament bé s’ha d’estudiar. I els professors i pares de ja ens preguntaven de què ens agradaria treballar, però llavors semblava que teníem més clar el que ens agradava i ens semblava més fàcil respondre a aquella pregunta. Una decisió important que hem de prendre és saber a què dedicar-nos. El problema és, que van passant els cursos i et vas fent gran, llavors arriba el moment que hauries de tenir més o menys clar què estudiar i comences a dubtar, probablement ja no t’interessa l’ofici que volies fer o et feia gràcia quan erets petit. 

Però també n’hi ha que ja saben a què dedicar-se, a mi també m’agradaria saber-ho, perquè de moment no ho tinc clar, però encara tinc temps de pensar-m’ho, i a finals d’aquest curs espero tenir clar quin batxillerat triar.

Aina