LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

The Hunger Games, a science fiction book, is a story written by Suzanne Collins that has been made into a film because of its success. It is set in a future time where once was North America.

The region is known as Panem, distributed in a wealthy capitol surrounded by 12 districts. The Hunger Games is a kind of reality show celebrated annually. In punishment for the behavior of some people and to remind them how powerful the capitol is. Each district must give one girl and one boy aged between 12 an 18 to participate in the games. The tributes must fight to the death. The star of the story lives in the poorest district, the twelfth. Her name is Katniss. Unfortunately, her sister is chosen but Katniss provides herself as a volunteer to save her. The other boy is Peeta, which is the baker’s son, and who has fallen in love with Katniss in secret. From then on, the games start and after many dangerous adventures, fights and deaths, Katniss and Peeta become the winners.

The plot is rather complicated because you must follow the hole story to understand it. On the other hand, you will be on edge to know what will happen next. The novelist has succeeded in creating an extremely intricate plot. As well as the characters, which are peculiar and lovely at the same time.

To sum up, I would strongly advise you not to miss the opportunity of reading this book. I believe that the writer has made a great work. I love this novel, it is my favorite.

Hope you will enjoy it, I did.

Xènia Caballero

Con este título no quiero referirme al sentido literal de la palabra volar, sino a esas ilusiones llamadas sueños que hacen de esta vida un lugar lleno de emociones. Se define sueño como proyecto, deseo o esperanza sin probabilidad de realizarse. Por una parte, estoy de acuerdo con esta definición pero por otra pienso que los sueños no son siempre imposibles.

¿Quién dijo que lo eran? Algunos de ellos son pequeñas o grandes ilusiones que nos impulsan a seguir hacia adelante, no hay mayor satisfacción que ver cómo se cumplen. Así pues, tenemos que luchar tras aquello que queremos. Nadie tiene que decir que nuestras ilusiones no van a poder cumplirse.

También hay que tener en cuenta que muchas veces el camino para conseguir aquello que queremos no es fácil. Hay que aprender que no siempre tenemos lo que deseamos pero si lo intentamos, podemos obtener aquello que necesitamos.

Aunque otras veces nos damos cuenta que hay cosas imposibles de alcanzar. En estos casos, tenemos que mirar el lado positivo de las cosas. Puede que no se haya cumplido un sueño porque era por naturaleza imposible o por muchos otros motivos, pero tenemos que estar satisfechos al saber que lo hemos intentado.

Xènia Caballero

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

Detrás de esta pregunta se esconden muchas respuestas posibles, supongo que depende un poco de todo. ¿A qué me refiero con todo? Pues quiero decir que según la persona que la responda, la situación en la que esta última se encuentre y otros factores, se determinará una u otra respuesta.

Olvidar significa dejar de tener memoria de algún hecho en concreto, o de alguna persona, sin tener en cuenta lo que un día pasó. Por otra parte, pretender es sola y únicamente, en este caso, fingir. Fingir no haber vivido aquello que queremos dejar de recordar.

Muchas veces queremos evitar aquello que un día nos hizo daño, pasar página y empezar a vivir de un modo distinto. Por eso terminamos diciendo que el pasado está olvidado. Pero, ¿lo está realmente?

También deberíamos poner atención en el hecho de que el pasado nos hace fuertes. Por lo tanto, no hay que olvidarlo. De cada error se aprende. A veces es necesario caer para darse cuenta de las equivocaciones. A más, me gustaría añadir una cita que he leído y me ha inspirado a escribir esta pequeña reflexión.

“Olvido es señal de menosprecio, y por tanto causa enojo.” Aristóteles

Xènia Caballero

La verdad es dura, incómoda y muchas veces desconocida. Otras veces se presenta como algo positivo. Algo común en todos los casos, sean buenos o malos, es que la gente dice querer conocerla. Pero, ¿es eso realmente cierto?

Algunas personas prefieren vivir engañadas en su propio mundo antes que conocer la verdad, sobre todo cuando saben que les afectará. Es aquí cuando creamos historias; historias llenas de magia e ilusión, historias sin ningún fallo, historias maravillosas.

Cada persona ve las cosas a su manera y reflexiona sobre ellas según su forma de pensar. Hasta que choca con la realidad y aparece la verdad. Esta última no es necesariamente mala sino que activa un mecanismo que produce un cambio.

Xènia Caballero

M’agradava passar l’estona jugant amb les meves gosses i acariciar-les, igual que ara. M’agradava despertar-me i sentir l’olor a xocolata desfeta tan bona que fa la meva mare. M’agradava viure feliç, sense preocupacions i perseguint somnis impossibles però alhora reals.

M’agrada quedar-me a casa els dies de pluja, tapada amb la manta mirant una pel·lícula. Una de romàntica, barrejada amb crispetes i bona companyia. M’agrada la calor que desprèn la llar de foc encesa un dia d’hivern, al mateix temps que la presència de l’ambient càlid que produeix. M’agrada l’olor a benzina i a permanent, tant com respirar bon humor i felicitat vagi on vagi. També m’agrada fullejar un nou llibre que m’acabo de comprar i olorar-lo, pensant amb la quantitat d’il·lusions atrapades en el seu interior. M’agrada llegir.

M’agradaria banyar-me en una piscina i, en sortir, veure-ho tot nevat. M’agradaria poder viatjar a tot arreu on volgués, ja que si pogués, no pararia a casa. Viatjar al teu costat. M’agradaria que mai canviés la felicitat amb la que em rebeu sempre que arribo a casa, Kyara i Ona. Sou genials. M’agradaria que mai perdessis la paciència que tens amb mi a l’hora d’explicar-me tot el que faig malament. Em sap greu, saps que no ho faig conscientment. Gràcies. M’agradaria despertar-me cada matí escoltant el cant dels ocells, al bell mig de la natura.

Simplement, són petits detalls que semblen insignificants, però que marquen la diferència. Petits plaers que la vida et dóna. Si t’agraden, no els desaprofitis, fes el que realment t’agradi sense deixar-te influenciar per res ni ningú.

Xènia Caballero

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero