LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Acabo de veure un vídeo que m’ha deixat del tot astorada. Una noia, l’Amanda Todd, de Canadà, es va suïcidar el dia 10 d’octubre d’aquest any. Me’l va passar la parella del meu pare ara fa una setmana, però m’havia fet mandra mirar-ho i ara me’n penedeixo. El vídeo està fet per l’Amanda, que té 15 anys, i explica la seva història amb trossos de fulls. Hi ha molta més gent que ha fet saber la seva història pel Youtube, amb aquesta tècnica, però just aquest és el que he vist avui i del que vull parlar.

No coneixia a l’Amanda, i possiblement ningú dels meus amics tampoc. Potser no era la millor persona del món, potser no m’hagués caigut bé o per contra haguéssim sigut molt bones amigues, però no crec que ningú que la conegués hagués pensat que això acabaria d’aquesta forma. No puc evitar pensar que si les persones que la jutjaven, la criticaven, li feien bullying i li deien barbaritats haguessin pogut saber que es suïcidaria, o la història que tenia, no haguessin actuat d’aquesta manera. No pot ser que desitgessin la mort d’aquesta noia realment, perquè mai van pensar que podria passar realment. Recomano que es vegi el vídeo, ja que fa pensar, fa que inevitablement comparis els teus problemes amb els de la noia i et deixa amb la sensació de que s’ha de seguir endavant tot i les dificultats de la vida.

Valentina

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya