LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina

Querido diario,
Espera.
En realidad, la presentación está mal hecha. ¿Querido diario? Tú no me conoces ni yo a ti, así que dejémonos de confianzas. Ahora empezaremos a hablar como si nada hubiera sucedido, volvemos al principio anónimo que todo diario debe tener.
Hola diario,
Vuelve a esperar.
He aquí otro problema. ¿Qué clase de ente levantador de ánimos eres si ni siquiera tienes nombre? No sé tú, pero no suelo explicar mis problemas a la gente desconocida, (y menos escribírselos en una libreta verde con un lazo color crema). ¡Menuda estupidez! Cierto es que tú tampoco sabes el mío, pero ahora te toca aguardar a que yo te lo explique todo y después juzgas si soy digna de confianza. Para resolver conflictos, te voy a poner un nombre sencillo, fácil de escribir, bonito. Te llamarás Andromeda023. Porque sabías que no eras la primera, ¿verdad? De hecho, no eres ni la última. Eres uno de los tantos diarios que me han regalado en mis cumpleaños. ¿Es que tengo cara de tener serios problemas? Porque la gente se empeña en que escriba todo, a todas horas, haga lo que haga. Pero como comprenderás, no voy a llevarte a mi lado mientras voy al baño…. ¡Oh, no te entristezcas! Que no seas la única no significa que no te tenga aprecio. De hecho, mi color preferido es el verde. Está bien, Andromeda023. Volvamos al principio.
Hola Andromeda023,
Me voy a presentar. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo 16 años…
Lo siento, me gusta interrumpir. Es que, verás, ahora tengo dieciséis años, pero dentro de unos meses tendré diecisiete, como toda humana normal y corriente. Y el problema es que si tengo que hacer una presentación cada vez que haga años es un poco complicado. Así que para evitar confusiones te especificaré cuando tendré diecisiete y cuando tuve quince.
Hola Andromeda023,
Me presento. Me llamo Valentina Araya Piqué y tengo dieciséis años, aunque dentro de ocho meses y dieciocho días cumpliré diecisiete. No creo que escribir un uno y un siete cambie mi vida de alguna manera, pero la verdad es que tengo ganas de cumplirlos.
Hoy es el cumpleaños de mi hermana, cumple ocho. Esa es la edad que yo tenía cuando ella nació, así que si haces cuentas, (porque sabes matemáticas, ¿verdad?), ahora tengo el doble que ella. No es la mitad de mi estatura, ni tampoco de mi peso. Ni siquiera es la mitad de algo mío, así que la edad es solo un detalle sin importancia este día. Pero a mí me sorprende. Cómo pasa de rápido el tiempo, cómo la he visto crecer. Las veces que ha llorado, reído, se ha enfadado… Su primer “novio”, su primer diente. La primera caída, el primer salto. El primer puñetazo seguido de un abrazo. Porque mi hermana es peleona, se parece a uno de esos perros enanos-¿Cómo se llaman? ¿Chihuahuas?- que ladran y saltan como locos por las casas. Mi hermana no tiene ni hocico ni cola, pero muchas veces tenerla al lado saltando es como estar pendiente de lo que desea un perro, algo que no puedes descifrar. Vas tanteando y probando cosas esperando que te deje ya en paz y poder acabar los deberes de ética.
Lo cierto es que yo no tengo perro, solo dos gatas. Ayer una de las gatas – Blanqueta, la del pelaje más negro de las dos- maullaba todo el rato, pidiendo (supuse) comida. Pero a la que le llené el plato me siguió y sus maullidos se me clavaron en el cerebro. Me daba tanta pena que hice de todo: le llené el cuenco de agua, la dejé pasar a casa por si quería comodidad, le di comida de humanos, le cambié la arena aunque no la usa nunca y la acaricié un rato. Nada de esto surgió efecto, así que harta de todo me fui fuera a dar una vuelta. Cuando llegué a la casa de madera que hice a la edad de seis años, vi cinco gatos pequeños con la madre de Blanqueta. Resulta que había parido, y lo que quería no era comida. Ahora me siento aún más estúpida.
¿Tú qué opinas? Por supuesto, como sólo eres un cuaderno en blanco al que la gente le cuenta sus cosas como si le estuviera escuchando, no puedes responderme. Y ya que no puedes escucharme –porque ni siquiera tienes oídos – ni responderme, significa que he pasado minutos detallándome a mi misma mis preocupaciones, por si no me sentía bastante ridícula ya con 25 diarios. Gracias por nada, Andromeda023.
PD: ¡Tenía razón con lo de las confianzas!

Valentina

Fa dos trimestres que vaig a un taller per a joves escriptors a l’Ateneu Barcelonès. És una experiència nova, fresca, que m’aporta una mica de canvi a la rutina de l’Institut cada dia. Estic intentant exprimir-la al màxim i fruir molt el temps que em queda, que aviat s’acabarà. I no és difícil, perquè m’agrada molt escriure i llegir i és pràcticament tot el que fem al taller. Però el que sobretot em facilita això és la gent que hi ha. Persones que, com jo, volien passar dues hores a la setmana fent el que més els agradava. Som nou noies; el trimestre passat érem nou noies i un noi.
Una d’aquestes noies es diu Pati i al primer moment ja em va sorprendre. Estava des del primer trimestre i escrivia una història que em va enganxar molt. Però just la setmana passada vam descobrir que tenim moltes coses en comú i que tenim els mateixos gustos. Em va dir que li recomanés llibres, però resulta que tots els que li deia se’ls havia llegit. El mateix va passar amb la música, totes les que li deia les tenia al mòbil, preparades per escoltar-les. Llavors em va preguntar si coneixia Studio Ghibli, un estudi japonès d’animació. Em vaig quedar de pedra. Es clar que el coneixia! Ha fet pel·lícules increïbles que ara faig mirar a la meva germana, per descontaminar-la de les sèries que fan a la televisió. Ens vam emocionar molt i vam començar a dir-nos títols de pel·lícules per veure.
A causa d’això m’he enganxat a mirar un altre cop els films i gairebé no he sortit de casa. Ara tinc una llista pendent de títols, poc temps per fer deures, però una noia que fa por, perquè és gairebé la meva clon.

Valentina

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

Aquest 1 de gener vaig fer-me el propòsit de llegir-me tots els llibres que tenia pendents abans d’acabar l’any. Però, malauradament, van arribar els reis i van dificultar encara més la meva intenció d’acabar tota la meva biblioteca. En total són uns 24 llibres. He calculat que si trigo tres dies de mitjana a acabar-me’n un (tot i que a la pràctica trigui més), hauré d’estar mesos llegint. Encara no veig el final d’aquest camí. Però aquest temps de lectura intensiva m’ha aportat coses bones.

La primera és la sensació que vaig tenir al acabar-me cinc llibres en un dia. No me’ls vaig acabar seguits, com una màquina, i amb els ulls anant-me d’aquí cap allà a la velocitat de la llum. Una de les raons perquè tinc tants llibres per llegir és que acostumo a començar-ne molts i a no acabar-ne cap. I llavors se’m van acumular cinc llibres que no havia acabat, però que em faltava poc per fer-ho. Va ser una sensació que em va omplir molt, ja que amb cada final m’enrecordava de tota la història, i em va fer reviure moments divertits, tristos o fins i tot terrorífics. Aquell dia el recordo com un dels que em va pujar l’humor de sobte.

L’altre és la petita joia que he trobat. És un llibre que em va regalar una amiga del meu pare per reis. No és llarguíssim, ni d’amor, ni amb tot de detalls, ni fa servir un munt de recursos literaris. És de mida mitjana, amb una portada de color blau cel que emmarca una cara amb un sol ull. Les pestanyes són el títol del del llibre, Wonder. M’agrada, (m’encanta), perquè no és un llibre on el personatge principal és guapíssim, o té alguna habilitat amagada. Ni tan sols té la meva edat! És l’història d’un nen de deu anys que mai ha anat a escola. La seva mare li feia classes, però no és ni professora ni aspira a ser-ho. Té una germana, la Via, que la pobra sempre ha hagut de renunciar a l’atenció dels seus pares, perquè l’August, el protagonista, no és un nen normal. Ha nascut amb una deformació a la cara a causa d’un encreuament de nosequins gens que ha provocat que durant la seva curta vida s’hagi fet unes vint-i-una operacions. No són poques, oi?

El que m’agrada d’aquest llibre és els diferents punts de vista dels personatges. L’August m’explica la seva vida tal com la veu un nen de deu anys. Em ric molt amb ell quan de sobte treu importància d’una cosa greu, i ploro quan els altres es passen amb ell pel seu aspecte. Per a mi, la frase “l’essencial és invisible als ulls” ha cobrat molt més sentit al llegir aquest llibre.

“Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.” August Pullman

Valentina

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Sovint associo els núvols al paradís, als núvols de sucre o al cotó. Semblen tan consistents i flonjos que la decepció va ser gran quan vaig anar en globus i vaig descobrir que no els podia tocar. Ni saborejar, ni mirar de prop, ni olorar. És lògic que no els pugui olorar, ja que si provenen de l’aigua haurien de tenir la mateixa olor, i el cas és que l’aigua no en té d’olor. Ni gust, ni tampoc és rígida.

Amb una amiga vam inventar una història -un dia que estàvem molt avorrides- on el terra eren els núvols, i la neu era rosa. Però, es clar, si la neu, els núvols i el gel provenen de l’aigua haurien de ser tots del mateix color, o si més no semblant. Però bé que veiem núvols roses a les postes de sol, núvols negres a les tempestes i grocs al matí. Els núvols són una cosa insòlita, que, si no fos perquè em crec el llibre de biologia, pensaria que estan fets per art de mágia. ¿Quantes històries hi ha de persones que tenen un reialme als núvols? ¿no seria fantástic? Allà t’oblides de tot, i saltes infinitament. Si més no, al concepte de núvols que jo tinc al cap.

Hi ha núvols que viatgen milers de quilòmetres abans de desaparèixer. Porten amb ells sorres d’altres països, pluges diferents i sensacions distintes. Es pot veure tot un món en un núvol, i també poden veure tot el nostre món en un de sol.

Sempre m’ha agradat l’expressió “Estàs als núvols”, perquè de petita imaginava que quan un estava als núvols era perquè s’imaginava a ell mateix saltant i botant en ells. Una mica estrany, sí, però era la il·lusió que tenia llavors, com ara els reis o el tió. Va ser molt xocant descobrir la veritabe naturalesa dels núvols en el meu viatge en globus.

Això em fa pensar que no sempre les coses són el que semblen ser, ni tot el que sembla que fa la gent és el que fa realment. No haig de jutjar abans d’hora, ni donar-ho tot per suposat. Com els núvols.

Valentina

Un dia de la meva vida molt llunyà, quan encara gatejava i anava amb bolquers, vaig anar amb la meva mare a una manifestació per no sé quina causa, però que va canviar la meva vida. Casualitats de la vida, una nena de la meva edat amb el cabell curt i castany va decidir posar-se a passejar just quan jo havia decidit fer el mateix. Pel que jo sé, tot i que desconec la raó, aquella nena i jo vam començar a gatejar juntes, i es va convertir en la meva primera amiga. Pot ser que per aquells volts no la considerés com a una germana, tot i que sent tan petita no me’n puc recordar.
La meva mare i la seva es van portar bé de seguida. Tant, que van decidir posar-nos a la mateixa escola. Anàvem les dos juntes al Parc de la Ciutadella, on si que van conèixer molta més gent, però que a causa de la bona relació de les nostres mares sempre hem tingut més proximitat. Ella es diu Susana, li encantava dibuixar i es llepava el dit, exactament igual que jo.

Ella és simpàtica, divetida, amb caràcter, i amb un do especial per trobar películes, que ens ha portat molts problemes per les llargues estones davant del televisor. Li encanta llegir, la fotografia i els còmics. Fa uns mesos s’ha fet vegetariana i cada cop que ve a casa s’ha de portar els raviolis perquè mai ens en recordem de fer-li menjar, a la pobra. És oberta, inteligent, una mica sapastre, però tot i així té molta habilitat i precisió pels dibuixos. És especial.
Tots els anys que he estat amb ella m’han fet veure qui són els que de veritat sempre estan allà, no importa si fa mesos que no parlem. Sé que sempre podré comptar amb ella i això la fa molt important per mi. Juntes hem passat mals moments, si, però també de fantàstics, que a la llarga són els que més m’agradara recordar.

Tenim un desig de Nadal. Volem anar a la nostra petita illa on solíem estiuejar cada estiu, on els records es guarden per sempre i ens entra una sensació de felicitat cada cop que hi anem. M’agradaria poder-la conservar per sempre , perquè sé que de veritat val la pena. Com amiga, com a germana, com a ànima bessona.

Sempre donaré les gràcies al dia que vaig anar a aquella manifestació.

Valentina

Des de ja ben petita que he hagut de respondre preguntes que ni tan sols jo no entenia. El meu pare i la meva mare es van separar quan jo era una nadó i dos persones molt especials van aparèixer a la meva vida: la Maria i en Xavier. Mai se m’havia donat bé explicar qui eren, què eren o per què eren. Donava respostes del tipus “la novia del meu pare”, “el pare de ma germana” o “la seva parella”. I tot així em costava explicar-ho i que s’entengués força bé.

Moltes vegades em preguntaven per què no els anomenava padrastre o madrastra si de fet, era el que eren. Però per a mi això volia dir que ells eren un pare o una mare més, quan en realitat jo ja en tenia. A més a més, trobava molt lleig dirigir-me al Xavier o la Maria per aquest nom, quan per a mi significaven molt més que això.

La Maria, el meu pare i jo solíem anar al cine junts, fins que el meu pare va deixar de venir i ens va deixar soles. Per aquest motiu sempre vaig amb la Maria al cinema, i s’ha convertit en la nostra activitat juntes. Sempre anem a comprar gominoles d’amagat del meu pare perquè ell ens renya quan n’agafem moltes. No puc dir que és la meva madrastra, ni que es la meva amiga. És una relació estranya.

Igual d’estranya que la que tinc amb el Xavier. Ell i jo no som gaire d’expressar els sentiments, però fa tan que ens coneixem que ja ho sabem tot de nosaltres. De petita feia negocis de mentida amb ell, i quan anàvem als restaurants i demanava xipirons, sempre me’n donava. M’han explicat que quan el vaig conèixer li vaig dir que ell seria el pare de ma germana. I així ha sigut. No podria desitjar-li un pare millor a ella.
Són relacions que abans no podia explicar i ara he descobert que són indescriptibles, inexplicables i increïbles.

Valentina