LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol

Des de fa uns anys enrere estem patint una crisi econòmica mundial. Aquesta és una crisi capitalista, ja que el nostre sistema econòmic es basa en els diners i el lliure mercat.

El capitalisme s’ha basat durant molts anys en moments econòmics d’ auge, on la gent ha viscut per sobre les seves possibilitats (com que la economia anava bé les persones s’hipotecaven, invertien els seus diners…) i d’altres moments de davallades on la població es troba amb un munt de crèdits hipotecaris, inversions econòmiques que no donen el resultat esperat… als que no es poden fer front.

Doncs bé, el capitalisme és bàsicament això, moments en els que a la gent li va bé econòmicament i veu les coses clares i d’altres en que aquestes mateixes persones els hi costa tirar endavant i arribar a final de mes. Però, tot i que el capitalisme es basi en aquestes dues etapes de “benestar econòmic” i “malestar econòmic” les persones segueixen apostant per un model així. Aquestes defensen un model capitalista perquè és l’únic que els hi permet en algun moment de les seves vides puguin tenir tot allò que volen o necessiten (dins d’uns límits) encara que totes aquestes coses no pertanyin realment a ells, sino als bancs. Això és degut a l’avarícia i l’egoisme de les persones, que prefereixen tenir algo encara que els altres no tinguin pràcticament res, tot i que desprès els hi toqui ser a ells les víctimes.

Davant de tot això la meva pregunta és la següent: per que cada cop que falla el sistema (capitalista) en comptes de reiniciar-lo no es canvia?

Pol Samon

Per poder parlar del sou vitalici, primer em de conèixer el significat d’aquest. La paraula vitalici és un adjectiu que fa referencia a algo que dura des de que s’obté fins un temps establert prèviament, com pot ser el final de la vida, o la jubilació… Per tant, quan parlem d’un sou vitalici estem fent referència a l’adquisició d’uns diners (sou) per part d’una o varies persones degut al càrrec temporal que han dut a terme i que els hi proporcionarà beneficis eterns o més enllà del càrrec realitzat i fins el termini que s’hagi establert.

Segurament en diferents parts del món el reben diferents tipus de persones. A l’Estat Espanyol, el mes habitual és relacionar el concepte sou vitalici amb la política; així, per exemple, els expresidents, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes en disposen pel fet d’haver ocupat el càrrec durant un temps. Poden arribar a cobrar sense fer res uns 75.000 euros anuals.

En la meva opinió penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població, ja que per haver treballat durant un temps, com fa pràcticament tothom, cobraran uns diners que en veritat són de tots i els rebran “eternament”, per tant, crec que s’està tractant de forma desigual a la població d’un territori.

Per altra banda, normalment dona la casualitat que aquets sous són d’unes quantitats molt elevades (o com a mínim respecte el que pot cobrar una persona de classe estàndard en la societat) i, en veritat, si s’invertissin en d’altres coses, com poden ser les retallades que pateix l’educació, la sanitat, els desnonaments…segurament aquestes persones que cobren els diners podrien seguir portant un nivell de vida estable com el que porten fins al moment i a més a més es podrien utilitzar per a d’altres fins públics i no privats.

Pol

Després d’haver acabat un trimestre dur a l’institut, per fi han arribat les festes; temps en que les famílies es reuneixen. Jo, com cada any, espero el dia 26 de desembre amb il·lusió. El dia de Sant Esteve tota la família queda per dinar, una tradició en memòria del meu avi que ja està mort. El dinar el fa la tieta i mengem canalons, sopa de galets, de postres, com és típic, turrons.

Per a mi es un dia especial, ja que ens reunim tots plegats; inclusos els meus tiets de Barcelona, ells ens expliquen com van les coses per allà i nosaltres el que ha ocorregut per aquí.

Un cop estem ben tips els més petits de la família passen a recitar, dalt de la cadira, el vers. Mentrestant els més grans preparen els Diners per donar propina. Tot acabat el dinar quedo amb els amics per anar a fer una volta, ells extranyats em pregunten per qué no celebrem el dia de Nadal i sí el de Sant Esteve, doncs bé, jo els dic, que per a la meva família el dia més important és el 26.

Pol

Aquest proper Dimecres 14-N és un dia diferent de la resta de dies de l’any. No tan sols perquè faig anys, sinó pel fet que un altre cop més es convoca Vaga General.

Vivim en un país en el que hi ha estudiants i treballadors, en el que hi ha gent sense treball i gent sense papers. Tota aquesta gent s’està veient afectada per un govern corrupte que retalla, que privatitza les empresas i permet desnonaments per part d’algunes d’aquestes empreses (bancs), també fa fora a treballadors.

Cada dia estem veient com el govern retalla sobretot en sanitat i educació. Un exemple de retallades en la sanitat ho podem veure en el fet que tanquin plantes d’hospitals i en l’educació en la cantitat de persones que hi ha en les classes ja que fan fora a professors.
Aquí Vilassar ho podem veure ja que en la sanitat ens han tret el servei d’urgencies i en l’educació han fet fora a professors, que fa que a les classes hi hagi molta més gent i sigui més difícil que el professors pugui estar per tu.

El govern com hem dit també privatitza, osigui el que fa es que aquelles empreses que abans eren públiques ara passen a ser privades. Això perque ho fa? Perque així l’Estat no te despeses per mantenir-ho pero en canvi si que rep uns beneficis.

Els desnonaments que fan algunes empreses privades com poden ser els bancs, prefereixen que la gent visqui al carrer i la casa estigui buida, abans que aquestes persones que es fa fora de casa puguin tenir un sostre.

Per últim els acomiadaments dels treballadors, degut a la crisi que estem patint. Aquesta crisi económica podria no afectar tant a molts dels treballadors, pero les empreses prefereixen tenir molts beneficis i que hi hagi gent que s’envagi al carrer abans que tenir menys beneficis i que hi hagi persones que tinguin feina. L’exemple que posaré aquí és el de telefonica. Ara a telefonica, tot i que no ha sortit pels mitjans de comunicació, hi ha previst que despedeixin a molts dels treballadors tot i que és una empresa que te molts beneficis, prefereixen tenir més beneficis i que hi hagi familias que vagin al carrer.

Davant de tot això podem veure que la majoria de les persones vivim en la pobresa. Per això el que hem de fer es unir-nos i anar tots a la Vaga General del proper 14 de Novembre.

Pol

La noche antes de ir al instituto la pasé en vela, pensando cómo serían los profesores y con qué compañeros iría. Estuve mirando la televisión hasta tarde por lo nervioso que estaba y así, poder coger el sueño. Sonó el despertador, me levanté nervioso y ansioso a la vez. Cuando acabé de almorzar, hacerme la mochila, vestirme y lavarme los dientes, abrí la puerta y me fui a buscar a mis amigos. Por el camino estábamos andando y hablando a la misma vez cómo sería todo. Entré por la puerta y lo primero que hice fue observar el edificio y a la gente que me rodeaba. Escuché el timbre, subí por las escaleras y no sabía dónde ir, finalmente encontré la clase junto con mis amigos. Entonces un profesor al cual había visto antes en la entrada, pasó por la puerta y nos dijo que él sería nuestro tutor. En la primera hora estaba comentando todo el funcionamiento de las clases. De lo que me acuerdo más de aquellos momentos, era de la presentación que nos hizo hacer delante de los compañeros. Las otras horas fueron más de lo mismo, el profesor entraba y se presentaba. Todo el día iba perdido cada vez que nos tocaba cambiar de aula. La última clase se me hizo larguísima pensando lo que le iba a contar a mis padres del mi primer día de instituto.

Pol