LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Des de no fa gaire, que cada vegada em pregunto més sobre el futur dels joves d’ara i sobretot del meu, em refereixo en l’àmbit professional. Jo sempre he sabut el que volia ser, des de ben petit que ja m’agradaven els cotxes i sempre he pensat en que jo treballaria sobre alguna cosa relacionada amb això; ja sigui com a mecànic o com a enginyer. Però ara cada vegada és més difícil aconseguir un lloc de treball, l’atur no para de pujar i la crisi segueix aquí. Ara mateix, per una persona que té estudis amb una carrera, és tan difícil aconseguir una feina com qualsevol altre que no hagi acabat l’ESO. Cada vegada que penso en això em deprimeixo i tinc menys ganes de seguir fins a treure’m alguna carrera, perquè em fa por que un cop l’hagués acabada no trobés res per fer. Per que diuen que ara la situació és dolenta però que d’aquí a uns quants anys serà molt pitjor. Jo no sé què pensar de tot això; potser tot aquest problema se solucionarà, però i si no què farem tota aquesta gent que ara estem estudiant, realment tenim un futur?

Pol

Molts cops durant el cap de setmana em passava que quan trucava per quedar amb alguns amics em deien que no podien, però més aviat era que no volien perquè preferien quedar-se a casa jugant a la play3 amb els seus jocs de guerra. A mi això em feia moltíssima ràbia perquè molts cops em quedava sol avorrit sense fer res de res. Els meus amics em deien que em comprés la play3 però jo no sóc d’aquestes coses jo prefereixo sortir amb bicicleta o anar a la muntanya. Però em vaig adonar que també hi havia jocs de cotxes i a mi sempre m’han agradat, i perquè no em passes sempre el mateix vaig decidir comprar-me-la des de aquest moment que a vegades em passo hores jugant, i quedo menys ara que quan no en tenia. Aquestes màquines ens aïllen del món i dels nostres amics, però tot i així ho passes tant be jugant que no ho canviaries per res. La play3 em serveix molt per no avorrir-me quant no tinc res a fer. Fins i tot jugo a els jocs de guerra que tant odiava. Però també he de vigilar de no jugar massa perquè diuen que si hi jugues masses hores pots tenir malt de caps.

Pol

Per a mi i molts altres mes el nadal és una època feliç, amb molta alegria i temps per passar-lo amb la família. Totes les preocupacions desapareixen perquè hi ha vacances. Per nadal m’encanta retrobar-me amb els cosins y compartir regals, encara que el millor regal és el de tenir temps lliure per fer el que vulgui.

Però per a molta gent és diferent. Durant aquest període tan feliç d’estar amb la família, no tenen ningú amb qui compartir-lo, ni amics ni familiars i llavors se senten desgraciats perquè se n’adonen de que ningú els vol ni els necessita, ja sigui perquè els seus familiars han mort o perquè han caigut en addiccions o perquè simplement no tenen amics. El que vull dir amb això és que per a molts com jo el nadal és un temps molt feliç mentre que per molts altres que no han tingut tanta sort a la vida, aquesta època de l’any pot ser un infern.

M’agradaria que tothom fos igual de feliç com ho soc jo ara, perquè només de pensar com viuen altres persones m’entristeixo. Però el mon és així i no se li pot fer res.

Pol

Us vull parlar d’una cosa a la que li tinc molta mania, l’art. L’art mai m’ha agradat, sobretot la part dels pintors. Hi ha gent que diu que els pintors són persones que estan més avançades a l’època i que per això són tant especials. Jo més aviat penso que estan tots xalats. Quan parlo de pintors em refereixo a pintors importants, com Picasso que va pintar el quadre de Gernika. Per a mi, és el quadre més lleig que s’ha fet a la història amb aquelles formes i aquell estil de pintar que sembla fet per un nen de tres anys. No sé com allò tant espantós ha pogut arribar a un museu. Estic segur que qualsevol podria fer-ho millor. Al igual que els pintors que fan obres abstractes, que diuen que el seus dibuixos simbolitzen coses, jo l’únic que hi veig són una pila de gargots mal fets. Els pintors que valen de veritat són els que intenten fer un paisatge amb el màxim realisme, aquells si que m’agraden. A part els quadres que venen, els venen a un preu raonable, no com els pintors bojos que com que són famosos es pensen que poden posar els quadres a la venta per una quantitat indignant de diners, encara que siguin lletjos.  Ara, que hi ha gent que els compra tot i ser una cosa que simplement serveix per decorar, però jo sense dubte em compraria qualsevol cosa abans.

Pol

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol

Quan som petits, acostumen a ser uns pobres innocents que ens empassem tot el que ens diuen, com ara que el Pare Noel baixa per la xemeneia i deixa regals sota l’arbre de Nadal i també que té uns rens màgics que poden volar.

Des que era un marrec que anava a primària que no em crec pas això de la màgia, al igual que tampoc em crec que Déu va formar l’univers.

Quan anava al “cole” ja feia religió, i sempre llegíem parts del nou testament. La veritat és que aquelles historietes escrites pels apòstols de Jesús eren bastant avorrides, i sempre estaven parlant del mateix.

Mai m’havia interessat la religió fins ara, que tinc un punt de vista diferent de veure les coses a diferència de quan anava a l’escola.

Penso que realment Jesús sí que va existir i que era una persona amb molts coneixements, però segueixo pensant que és inútil anar a l’església a resar, simplement és que la gent necessita creure en alguna cosa. Però em fa la sensació que això de les esglésies és simplement un negoci que es va enginyar el govern durant l’època de l’edat antiga que també servia per controlar la gent i perquè tothom tingués els mateixos ideals.

A més a més la gran majoria de les guerres s’han produït per culpa de les religions. I la veritat és que tots hauríem de tenir una mica més de respecte amb les altres religions encara que hi hagin coses estúpides (sense ofendre) com la de no poder menjar porc, i també respecte de la gent que creu a la que no creu, com jo.

Però definitivament encara que em vulguin rentar el cervell amb això de les religions i de coses que no s’han demostrat, com ara l’existència de Déu, seguiré pensant que no existeix, per tant jo no em considero de cap religió.

Pol

Me’n recordo de l’últim dia de “cole” com si fos ahir, just quan havia acabat el crèdit de síntesi i m’estava acomiadant d’alguns companys i professors.

Ja s’havia acabat el curs i no tenia cap mena de preocupació, podria anar a la platja i a la piscina cada dia, quedar amb el amics fins tard sense haver-me de llevar d’hora al matí, podria fer tot el que em vingués de gust.

Però realment ha passat tot en un obrir i tancar d’ulls, no he tingut temps de fer tot el que volia, i a sobre ara comença un nou curs que pel que diuen és més difícil que l’anterior. I la veritat és que no en tinc gens de ganes de tornar-m’hi a ficar ni d’haver d’estudiar i fer deures cada tarda sense tenir temps de fer el que realment m’interessa.

Però una de les coses que em fa més ràbia és que aquest any no hi ha transport escolar hi he d’anar cada dia caminant de Cabrils a Vilassar amb la motxilla que pesa una bestiesa per culpa d’aquests llibres que cada any són més totxo.

En fi aquest any se’m fa molt pesat tornar a començar les classes.

Ara ja estic començant a comptar els dies que queden per a les vacances de Nadal.

Pol