LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Últimament tinc la costum d’escolar música, però aquests últims dies de manera exagerada. Només arribar a casa, encenc l’ordinador i escullo la cançó que més m’agrada per poder escoltar-la. La veritat, és que no sé el per què d’aquesta costum, pero em sento bé quan la practico.

Si no recordo malament, des de ben petit ja tenia un cert interés per la música, sobretot en el tema de la percussió. Els meus pares sempre m’han dit que en aquella època em van comprar una bateria de joguina, i que al cap de dos setmanes, ja la tenia feta caldo. M’imagino que seria de tocar-la tant, però això volia dir que m’apassionava. Per altra banda, les guitarres, els pianos i tots els altres instruments també em cridaven l’atenció.

Quan havia complert els deu anys, la meva família em va portar al palau Sant Jordi, a veure un concert de la Laura Pausini. Aquesta noia ho feia molt bé, però amb el que més m’hi vaig fixar va ser amb els músics i tot el muntatge que es va fer perquè allò sonés tan bé. Aquell dia vaig començar a diferenciar els instruments de l’escenari i interessar-me per cada un d’ells. Aquestes històries musicals em poden haver influenciat fins l’actualitat. Com ja vaig dir en un altre escrit, toco el piano en un grup de música.

També estic dins d’un grup de percussió on cada vegada tenim més actuacions a difrerents pobles. Sincerament, m’ho passo molt bé tocant en els dos i sé que això és el que m’agrada i sempre ho serà.
Acabant ja amb l’escrit, només dir que si us agrada la música, animeu-vos a tocar qualsevol instrument, que si ho feu, encara us agradarà molt més.

Pere

Avui parlaré sobre un tema que considero interessant i anormal. Es tracte d’un tren situat a França, al costat d’un poblet anomenat Artouste. La seva peculiaritat i el que el fa especial és l’altura en que viatja. No és un tren que serveixi per transportar mercaderies, sinó que permet a la gent gaudir d’un petit viatge per l’alta muntanya francesa.

Jo i la meva família vam poder gaudir-lo aquest estiu passat. Segons el que recordo, no era un  tren molt espectacular ni molt bonic estèticament. Estava format per una petita locomotora i quatre vagons amb la capacitat de quatre persones. Pel que feia el viatge, es dividia entre dos trajectes: El primer era el d’anada, que durava aproximadament una hora. Passava per llocs curiosos que semblava que ningú els hagués trepitjat  , com si la humanitat no ho conegués. També hi havia presència de fauna salvatge, com per exemple dos petits esquirols que vam trobar amagats entre les herbes. Un cop que s’acabava el primer trajecte, ens feien caminar uns deu minuts cap a un llac. Aquest em va impressionar gràcies a la seva dimensió i la blavositat de la seva aigua, que es difuminava amb el color blanc de les muntanyes . Com que aquell entorn convidava a estar-hi una bona estona, ens hi vam quedar a dinar. Després d’haver-nos atipat, vam procedir amb el viatge de tornada, on certament em va decepcionar, ja que va ser el mateix que el d’anada.

A part del viatge i de les seves varietats, em van sorprendre diversos conceptes sobre aquest trenet. Un d’aquests era que per l’hivern estava tancat. Primerament ho vaig comprendre, perquè seria molt complicat poder efectuar un d’aquests viatges amb tanta neu. Però després vaig pensar que seria divertit veure tot els arbres, les pedres i els túnels coberts de blanc. Una segona curiositat, va ser que per aquella zona hi havia una petita estació d’esquí. Mentre passava per aquell indret anava pensant i reflexionant sobre com hauria estat possible col·locar una estació d’esquí en aquells pics tan escarpats. En veritat, si t’agrada aquest esport, deu ser emocionant poder esquiar per aquestes muntanyes tan empinades.

Però en definitiva, vull dir-vos que és una experiència diferent i que crec que us ho passaríeu molt bé. Principalment, ho recomano a la gent que vulgui gaudir de noves experiències com jo.

Pere

Acabo d’arribar de veure un torneig de tennis taula, per alguns, un esport desconegut. És un dels tornejos més importants, ja que apareixen els millors jugadors del planeta. S’ha jugat a Barcelona i les grades s’han omplert al cent per cent.

He anat amb el meu pare perquè estem federats i ens agrada veure el màxim nivell de joc. La veritat és que un any més, he quedat impressionat dels increïbles cops que ens han ofert. S’ha de dir que aquests individus s’entrenen un mínim de vuit hores diàries per poder arribar a jugar d’aquesta forma. Crec que la gent s’estranya quan els dic que vaig a veure un torneig d’aquest tipus. Tothom té sobreentès que el “ping pong” només és un joc, però cal concretar que també és un esport. Si m’acompanyessin en algun d’aquests actes, es quedarien sorpresos de la varietat de cops i l’espectacle que mostra aquesta competició.

Un altre fet que m’ha sorprès més ha sigut els diners que cobra cada jugador. Cada un d’aquests, adquireix un mínim de monedes independentment dels resultats que obtinguin en el torneig. Qui l’ha guanyat, s’ha emportat el doble de diners que els altres. Cal destacar que els jugadors que han vingut d’altres països han cobrat més. Clar que són professionals, com els de futbol, però trobo que els  paguen molts diners per només un torneig. No obstant això, fan la seva feina i són professionals.

Per acabar el meu escrit, m’agradaria fer saber que aquest “joc”, per alguns, és l’esport nacional de Xina. Podríem dir que la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat. Una diferència que tenen respecte a Europa, és que els jugadors cobren molta més quantitat de diners.

Recomanaria a la gent que anés a veure aquest tornejos perquè són divertits i ofereixen molta exhibició.

Pere

Tot comença a finals d’Octubre, quan un amic  em va proposar formar un grup de música. El primer que se’m va ocórrer va ser: “Per què m’ho pregunta si o no tinc ni idea de música?”, però després de una bona estona reflexionant vaig arribar a la conclusió de que era una bona idea. Trobava que era una aspecte positiu el fet de crear un col·lectiu amb tots els meus amics i tocar la música que nosaltres ens agradava. Era un aire diferent al que nosaltres estàvem acostumats.

Tot això em va comportar bastanta feina, ja que havia d’aprendre a tocar algun instrument que m’agradés i em semblés atractiu. El teclat va ser el que comprenia aquests dos termes. Primer de tot, vaig anar a comprar-me’n un gràcies als estalvis. No era el teclat més bo de la botiga, però creia que per aprendre aquell ja em serviria. A mida que va anar passant el temps vaig anar relacionant-me amb aquell nou instrument i vaig anar aprenent pel meu comte. El que feia, bàsicament, era mirar els diferents acords i les notes a través dels vídeos de “Youtube”. També aprenia a través del grup, que ja tenia nom, “A Trenc d’Alba”.

Mig any després d’haver format “A Trenc d’Alba”,  havíem aconseguit interpretar  els nostres primers “mini concerts” en llocs com al Teatre la Massa o l’Institut. Gràcies això, aprenia a tocar en públic i a controlar els meus nervis, perquè no es el mateix que tocar a casa o als assajos.

Actualment, segueixo aprenent per mi mateix, però estic mirant de fer alguna classe per aprendre els conceptes bàsics del teclat, i així, poder-m’ho passar encara millor. De cara el grup, anem progressant de mica en mica. Ja arribem a la desena de cançons composades per nosaltres i hem aconseguit tocar a concerts més importants que els de fa mig any, com per exemple a Mataró. Crec que tots els del grup estem encantats de tirar-lo endavant i tenim ganes d’aspirar a alguna cosa més. Considero que ens falta molta teca per poder arribar lluny, però com diu molta gent, res és impossible.

Pere

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere