LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 19 de Maig es va celebrar el cinquanta-setè  festival anual d’Eurovisió a Malmo (Suècia). Aquest any, degut a la crisi econòmica que estem vivint, molts països han decidit no participar-hi, ja que això comporta grans despeses. Per exemple, cada participant ha de pagar pel seu escenari  i això costa uns tres milions d’euros. Tot i això,  Espanya va optar per participar.

Jo crec que no hauríem d’haver concursat per vàries raons:

Principalment, perquè no ens convé guanyar, ja que el vencedor,  s’ha d’encarregar d’organitzar el festival l’any següent al seu país. Això vol dir, fer noves infraestructures per acollir a tanta gent només per uns dies.

En segon lloc, perquè en els últims anys les votacions no qualifiquen l’actuació en si, sinó que es basen en la relació que tenen els països entre ells. Per exemple, Noruega rep sempre la màxima puntuació de Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Aquest any, una de les raons d’haver quedat en un lloc tant baix, és perquè ni Portugal ni Andorra han participat i per tant, només hem rebut dos punts d’Itàlia i sis d’Albània.

Finalment, crec que si participem, no hauríem de cantar una cançó en una llengua que només comprenem nosaltres. Molts països, com per exemple Rússia i Alemanya, opten per cantar en anglès ja que és l’ idioma més internacional i per tant gairebé tothom pot entendre el missatge que vol donar la cançó.

En conclusió, crec que hauríem de ser autocrítics i pensar si participem per guanyar o només per intentar donar una bona imatge, ja que no participar seria acceptar que estem a un nivell inferior a la resta dels països europeus.

Pau Cuenca

Per explicar-vos aquesta historia ens hem de remuntar a finals d’estiu d’aquest any. En acabar l’entrenament de la pretemporada de futbol sala, el Marc, el Ferran i jo. Vam acordar anar l’endemà a la platja amb bicicleta, jo no tenia bici, per això vaig agafar la de l’Estela (la meva germana). Feia un any que aquesta bici no es movia. El dia següent solament vaig mirar que les rodes estiguessin inflades, i ho  estaven. En Marc em va passar a buscar i continuació vam passar per casa el Ferran per recollir-lo, ja que ens venia de camí. Al baixar cap a la platja vaig notar un petit “crec!”, malgrat això vaig decidir continuar sense donar-li més importància. Quan anàvem pel passeig marítim direcció Barcelona l’eix que uneix la bici i el manillar es va mig descollar, jo començava a estar més preocupat. A la platja de Montgat vam parar a menjar uns entrepans, banyar-nos una mica i jugar a futbol. Per allà a les 12 vam decidir tornar. Vam decidir tornar pel mateix passeig marítim, i per Premià a l’altura de la Salle vam decidir pujar fins a les Cisa.Per mala sort el meu pedal va cedir i es va trencar. Anava llavors amb ferro, en el qual va enganxat el pedal. Això implicava fer més força amb els braços, això va provocar que el manillar s’acabés  de desmuntar. Això va succeir al camp de futbol del Premià De Dalt. Al baixar de la bicicleta em vaig tallar amb el canto del pedal trencat em va sortir bastanta sang. Vaig acabar anant fins a casa amb una bicicleta a l’esquena i sagnant. La gent pel carrer em mirava entranyada, havia ser perquè anava sense camiseta, amb una bici a l’esquena, sagnant i com que era estiu estava molt moreno.

Aquesta es la millor historia que m’ha passat en tot l’estiu.

Pau Cuenca

Per explicar-vos aquesta historia, ens hem de remuntar a finals de la temporada passada.
Jo anava a jugar un partit, quan de cop em crida el president del club, jo tot sorprès i pensant, “ara què he fet”. Vam anar al seu despatx i em va suggerir de manera poc formal, si m’interessaria entrenar als prebenjamins, jo vaig dir-li que una oferta així s’havia de pensar i que li diria al dia d’entrenament.
El següent dia, tot il·lusionat, vaig respondre afirmativament.

Una setmana abans que comencés la temporada 2012-2013 vaig anar al club per veure’l, vaig preguntar-li quins horaris tindria, i ell em va respondre de 6:30 a 7:30 cada dimarts i dijous.

Ara ja em veieu content entrenant el meu propi equip. Preparant cada entrenament i cada partit com si fos el primer dia.

Pau Cuenca