LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Buon giorno!

Quan ens van dir que no podríem anar de viatge de final de curs, ens vam endur una forta sotragada. Però nosaltres no ens vàrem rendir i amb insistència vam lluitar per dur a terme el viatge, ja que sabíem que seria realment una experiència inoblidable. I així ha estat.

Per què ha estat espectacular? Bé, per on començar?…

Després d’un dur viatge amb vaixell, a Sirmione ens van rebre amb els braços ben oberts. Tot i que poca estona, vam poder visitar la ciutat ràpidament i vam vorejar la península en un iot.

“A la vila de Verona, ens van cridar amoïnats”, perquè els faltava gent alegre que visités la ciutat de Romeu i Julieta! Que romàntic! I li vam tocar la teta…

L’endemà vam visitar la bella ciutat de Venècia, amb els seus bonics canals i la preciosa Basílica de San Marco. Quina pau va ser passar sota el pont dels sospirs amb góndola…

Al Lido di Jésolo, on era l’hotel, després d’un refrescant bany a la platja, vam llogar dues bicicletes quàdruples i aquesta població tranquil·la i harmoniosa, es transformà en un circ romà. Com a la pel·lícula de Ben Hur, nois i noies vam competir en una trepidant cursa pels carrers. Quin riure!

De Florència podríem dir mil meravelles, però una de les coses que més ens va impactar, va ser el Duomo. Una catedral immensa i decorada a la perfecció. El Ponte Vecchio, la plaça Signoria, el palau de Pitti, l’ambient, el menjar, l’hotel… Tot era impressionant però, el que ens va deixar exhausts, va ser el mític David de Miquel Angelo. A l’Acadèmia, tot just entrar em va cridar un company perquè anés on era ell i només girar el cap a la dreta, allà estava. Immens, majestuós, esculpit fins l’últim detall, amb només una onda perquè quedés clar la seva valentia per derrotar Goliath. El David de Miquel Angelo, és sens dubte, una de les peces clau de Florència.

Després de repassar-nos Florència en bicicleta, ja ens dirigíem cap a Lucca per dinar i visitar la població. Però encara faltava el millor del dia, la Torre de Pisa. Cap de nosaltres pensava que des de la punta de la torre ens arribaríem a marejar tant i tornar-nos sords. Van sonar les campanes just quan nosaltres érem al costat…

Però tot el que és bo s’acabava i el viatge no ha estat menys. Ara mateix des de l’autobús direcció a Vilassar, recordem amb enyorança però felicitat, un viatge que ha estat, i ara ja ho podem dir, espectacular!

Pau Castillo i Aaron

Tant de temps pensant en el viatge i ara ja som aquí. Després de tants exàmens, deures, bronques i d’altres coses terroríficament escolars, ha arribat l’hora de gaudir d’una experiència inoblidable. Itàlia, ja som aquí! Crec que parlo per tots quan dic que aquesta nit passada pocs han pogut aclucar els ulls. Els nervis estaven a flor de pell. I després d’una llarga espera, avui al matí tots estàvem reunits davant la porta de l’institut per acomiadar-nos de pares i amics. La primera sorpresa l’hem tinguda al port de Barcelona, en veure que no anàvem amb “Grimaldi lines” sinó amb “Grandi navili veloci” i que el nostre estereotip de comoditat havia quedat per terra. Però tot i així el vaixell estava bé, el que potser ens fallava era que hi havia persones al terra. Però en el fons era divertit: hem estat jugant al Bartolo, hem rigut amb l’Enric, el profe de física, de les pintes de l’Altés. Bé, la veritat és que al vaixell no hem pogut fer massa més que menjar, dormir i riure entre nosaltres. De tota manera pinta bé. Ara, aquí des del llit penso en tot el que ens espera. Estirat en una llitera d’un petit camarot semblant al del Titànic, penso que la gran família de “El Retaule del Flautista” té per endavant una experiència única les seves vides. Bona nit!
Pau

Camino amb la ment a un altre lloc. Observo com els meus peus avancen amb un pas lent, sense pressa. Primer la dreta, després l’esquerra, un altre cop la dreta i un altre cop l’esquerra. I així, amb la tranquil·la brisa marina, camino amb la mirada perduda a la gran immensitat blava d’un mar on realment podria dir que sóc lliure.

Em trec les sabates i els mitjons. M’arremango els pantalons i trepitjo la freda sorra il·luminada per l’ataronjada posta de sol. Els petits granets em fan pessigolles als dits i alhora em donen una estranya sensació de plaer. M’apropo a la part humida on les ones van i tornen, on l’aigua em crida, on acaba el món i on comença el meu somni.

Decideixo no mirar enrere. No em serviria de res. Únicament aconseguiria omplir amb petites gotes un gran mar on d’aigua no en falta pas. Així que continuo el meu camí, continuo els meus últims passos. Faig un últim sospir i poso el peu a l’aigua freda. El sol s’acomiada de mi i l’últim raig m’il·lumina per última vegada el rostre.

Recordo tants moments, recordo tants somnis que mai arribaré a complir… Penso i penso i no trobo el moment. Sé que és la millor decisió, que no puc fer-hi res. Ja no puc evitar de creure que la meva estada en l’hotel de tres estrelles, un hotel que li diuen “Vida”, s’ha acabat. I així, començo a caminar fins que l’aigua m’arriba al coll. No entenc ben bé per quin motiu ho faig però, agafo aire. L’última imatge que em ve el cap és…

Van trobar aquest full tot xop a la platja de Premià, ja només calia reflexionar.

Pau

Suposo que alguns de vosaltres veu llegir l’últim (i primer) article que vaig fer per la revista. Us refrescaré la memòria: Es deia la mort. En aquest text m’agradaria explicar una tema completament oposat a aquest: la vida. Malgrat ser dos mots antònims, tenen moltes més coses en comú de les que aparenten a primera vista. Abans de començar, us tornaré a escriure una frase que vaig posar en el meu article anterior: No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor. Ja tenim un bon material per començar a parlar de la vida.

Crec que aquest tema es una mica més complicat. Perquè, en definitiva, què és la vida? Podem mirar-ho des de molts punts de vista, no? Anem a veure; vida és el substantiu de viure, i mirant-ho així, l’adjectiu és viu. Així que l’ha vida s’ha de viure i per viure-la hem d’estar vius. És una cosa molt obvia, però crec que no tots ho veiem així. Científicament parlant, viure seria néixer, reproduir-se i relacionar-se. Això tots ho complim. Però com no vull fer una classe de ciències de la naturalesa ho mirarem des d’una perspectiva una mica més subjectiva. Viure la vida, des del meu punt de vista, és aprofitar-la. I no únicament pel fet de que no sabem quan s’acaba (com deia en l’altre article) sinó perquè, al cap i a la fi, l’únic gran objectiu de viure, és ser feliç. Perquè viure una vida sense felicitat, és com comprar una capsa de cereals sense cereals. Necessitem un contingut. I el contingut de la vida és la felicitat. És com un cotxe sense benzina, no avança, no continua el seu camí. I amb la vida passa exactament el mateix. Necessitem un combustible que ens ajudi a seguir endavant i que no ens freni, com la felicitat.

Però tenint clar que per viure, hem de ser feliços, trobem un altre obstacle. La felicitat depèn de molts altres factors. Podríem mirar a la vida com un simple videojoc. Un d’aquells en que has d’anar passant nivells, cadascun més difícil que l’anterior. Perquè la vida et donarà mil raons per plorar, però tu li has de donar mil i una per riure, per ser feliç. Perquè els anys van passant, ens anem fent grans, aprenem coses, ens equivoquem, rectifiquem… Però l’important no són els anys que té la vida, sinó la vida dels anys. Per tant els hem de viure. I hem de superar tots els obstacles, hem d’aixecar sempre el cap i mirar endavant i caminar, seguir sempre el nostre camí.

Però llavors podem arribar a pensar: Sí, jo vull ser feliç. Jo sóc jo. Jo decideixo com vull estar i que vull fer. Jo sóc l’amo del meu destí i decideixo com vull viure la meva vida. Però, i si això no és del tot cert? I sí creiem que som lliures, però realment no ho som? I si tot està predestinat? És dur pensar que tot el que tu decideixes fer, ja estava escrit que passaria… I podria escriure cinc-centes pàgines sobre això, però és que la vida, no està feta per entendre-la, sinó per viure-la. No és dolent voler saber-ho tot, però a vegades hem de saber que el temps no para. Passa per tothom. No podem estar tota l’hora de l’examen de matemàtiques pensant “per què em servirà això a la vida?”. Perquè passarà, no hauré fet res i suspendré. I la veritat, m’hauré quedat igual. El camí de la vida és complicat. Potser sí. Però no l’hem de fer més complicat del que és. Hi ha gent que plora perquè suspèn un examen i gent que intenta riure quan no té casa o quan se li ha mort algú proper. Gent que s’enfada quan no pot aconseguir guanyar un partit de futbol i gent que intenta ser feliç malgrat no tenir menjar. I aquesta és la gran diferència. Que uns ploren pel que no tenen malgrat tenir molt, mentre que altres valoren el que tenen malgrat tenir poc. Viuen la vida, accepten el que tenen i lluiten amb això i per això.

Jo sempre poso el mateix exemple. És molt típic, segur que alguna vegada ho haureu sentit. Crec que és d’algun text bíblic. És aquell que diu que era un pastor que anava caminant i de cop i volta va trobar dos camins. Un era llarg, ple de pedres i molt dur. En canvi l’altre era curt, asfaltat i fàcil de passar-lo. Malgrat ser tant diferents, ambdós camins portaven al mateix destí. Acabo aquí, tan me fa el que va decidir el pastor, però vist així tothom pensaria: “passaré pel fàcil. I per què no? Si els dos porten al mateix lloc…”. Bé, no estic dient que un sigui el correcte i l’altre no. L’únic que m’agradaria expressar sobre aquestes dues opcions és que moltes vegades, el viatge és millor que el destí, és més bonic i més apassionant. I això és el que moltes vegades ignorem. A vegades simplement volem aconseguir alguna cosa i busquem la manera més fàcil i senzilla per fer-la, quan l’objectiu essencial és el treball, l’esforç, el temps emprat o el camí. I això també passa amb la vida, ens oblidem del dia a dia i simplement no aprofitem aquest camí. Escollim sempre el fàcil. I no ens esforcem per aconseguir els propòsits.

Llavors ja tenim que l’objectiu de la vida és ser feliç i que som nosaltres els que ens hem d’esforçar per ser-ho. Que hem de valorar el que tenim i aprofitar cada moment. I sobretot lluitar, treballar i esforçar-nos. Perquè aquesta satisfacció de la feina ben feta, de fer una cosa per nosaltres mateixos, és simplement, una part d’aquesta felicitat. Un altre problema que tots tenim, és el fet de voler aconseguir grans coses i oblidar-nos de que la vida està composta per petites coses. I no és dolent voler molt. Però hem de saber dir prou, hem de saber parar, hem de trobar un límit. Perquè res és poc però molt és massa. Si aprenem a viure per dins, viurem de forma més senzilla per fora. I aprendrem que la vida no és necessàriament tenir-ho tot, o ser el millor en alguna cosa. L’objectiu és superar-se a un mateix i fer que tot sigui una mica millor. Tampoc és essencial prendre’ns la vida tan sèriament i sacrificar coses per aconseguir molt d’ella, jo encara no conec a ningú que n’hagi sortit viu. És important pensar en els altres. Que al cap i a la fi ens servirà per ser millors persones, per sentir-nos millors amb nosaltres mateixos i per tant, per ser més feliços.

Tampoc vull allargar-me molt més. Moltes de les coses que he dit tots les sabeu. El problema és que estem acostumats a sentir i no a escoltar. I tots volem que les coses que canviïn però sense moure un dit per canviar-les. I jo us convido a tots a posar el vostre gra de sorra per fer que tot vagi una mica millor. I per començar no cal res més que valorar una mica més la vida. Valorar el que tenim, intentar ser feliços i pensar una mica més en els altres. Perquè ja he dit que la vida s’ha de viure amb amor. És essencial tenir una persona al costat. I això ens aportarà encara més combustible per viure.

Ja per acabar m’agradaria recomanar-vos un llibre. És molt especial per mi. Es diu “Déjame que te cuente…” de Jorge Bucay. No estaria de més que us el compréssiu o el demanéssiu a la biblioteca. Tracta d’un home que vol saber més d’ell mateix i visita a un psicoanalista, en Jorge. Aquest per ajudar-lo, ho fa mitjançant contes, uns contes que ens ensenyaran a viure. A mi m’agradaria destacar-ne un, el conte de “Las ranitas en la nata”:

Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de crema. Inmediatamente sintieron que se hundían; era imposible nadar o flotar mucho tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio, las dos patalearon en la crema para llegar al borde del recipiente pero era inútil, sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sintieron que cada vez era más difícil salir a la superficie a respirar. Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de aquí, esta materia no es para nadar. Ya que voy a morir, no veo para qué prolongar este dolor. No entiendo qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”. Y dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez siendo literalmente tragada por el espeso líquido blanco. La otra rana, más persistente o quizás más tozuda, se dijo: “¡No hay caso! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo ya que la muerte me llega, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quisiera morir un segundo antes de que llegue mi hora”. Y siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar un centímetro. ¡Horas y horas! Y de pronto… de tanto patalear y agitar, agitar y patalear… La crema, se transformó en manteca. La rana sorprendida dio un salto y patinando llegó hasta el borde del pote. Desde allí, sólo le quedaba ir croando alegremente de regreso a casa.”

Pau

Poques vegades faig servir el llapis per a fer treballs de l’escola però l’altre dia, fent un mural, el vaig utilitzar. Em vaig equivocar en la paraula “serralada” i em vaig adonar que no tenia una goma d’esborrar. És estrany pensar que un objecte tan insignificant com una goma em causes tanta angoixa.

Sempre que ens equivoquem, ens veiem obligats a amagar l’error d’una manera o altra. Sense anar més lluny, a l’institut, o bé utilitzem el Tipp-Ex, o bé tatxem o simplement, utilitzem la goma d’esborrar. Però moltes vegades somio: i si tingués una goma que pogués esborrar tot allò que no m’agrada o em fa mal? I és que no és només quan prenem apunts, tenim un examen o fem un treball, el cert es que a la vida real ens agradaria poder canviar coses que no han sortit tal i com desitjaríem. I seria fantàstic anar a la llibreria més propera i demanar una goma que pogués canviar allò que li vaig dir a la noia que m’agradava, aquella paraulota enmig de classe i moltes altres coses que voldríem que no haguessin passat.

Però com bé sabeu, quan has esborrat un parell de cops amb la goma, ja no esborra, sinó que embruta. Això em fa pensar que a la vida, no hem d’intentar canviar el passat, ni mirar enrere, simplement hem de alçar el cap i mirar el futur, mirar endavant. Perquè potser intentem canviar alguna cosa i ho aconseguim, però moltes vegades, acabem embrutant el paper. Crec que el més important no és tenir una goma per esborrar, sinó poder tenir un llapis per anar traçant el camí de la vida, i una maquineta de fer punta al costat, perquè aquesta vida sigui el més llarga i bonica possible.

Pau

Arriba el Nadal i això vol dir que el primer trimestre s’ha acabat. Ha passat molt ràpid, massa crec jo. Sembla que fos ahir que ens queixàvem de la ja típica tornada a l’escola, i ara ja ens alegrem de l’arribada d’unes curtes però maques vacances. El Nadal és molt important per mi. És una època que em transmet felicitat, alegria i pau. Em sento més lliure i més feliç. És com si cridés fortament en el cim d’una muntanya, com si per fi, després d’unes llargues hores de viatge en tren, arribi al tan desitjat destí.

Però també he d’acceptar que aquest trimestre ha sigut difícil. I no em refereixo a nivell acadèmic. No és que les assignatures siguin més complicades o les classes més complexes. És més a nivell personal. Trobo que aquest curs m’ha costat molt més que els altres, o m’està costant, millor dit. No trobo ben bé el meu lloc i no em sento com abans. Suposo que seran coses meves però crec que he perdut una mica la il·lusió. Espero que tot això no sigui fruit d’una lenta maduració perquè no m’agrada. Em costa més aixecar-me pels matins, treure els llibres o fer els deures. M’és difícil esbossar un somriure i fer veure que no passa res. Perquè sé que passa alguna cosa que encara he d’esbrinar. Per això, ara que arriba Nadal, espero que s’aclareixin les coses dins el meu cap.

Malgrat tot no vull dir que no sigui feliç. Ho sóc i molt. Però em sento molt diferent respecte l’any passat i, sí, respecte tota la meva vida. És una estranya sensació. Pensar que les coses no acaben de sortir bé i no saber ben bé el motiu. A casa, a l’escola, amb els amics, amb els professors o simplement amb mi mateix, tot és diferent. I no m’acostumo a viure sent una persona que no conec. Així que aquest any, als Reis Mags no els demanaré joguines, ni videojocs ni cap cosa material, simplement, el que més desitjo, és poder tornar a somriure i tornar a tenir la confiança que sempre he tingut amb mi mateix. I espero que amb esperança i esforç aconsegueixi treure el veritable Pau que viu dins meu. Bones festes a tots!

Pau

Antes de empezar quiero presentarme. Todos me conocéis. En mi especie somos todos muy diferentes. La mayoría somos redondos pero los hay cuadrados, triangulares… todo se moderniza y nosotros también hemos evolucionado. El primero de nuestra especie era muy simple. Tenía un solo brazo que le salía del medio y la luz del sol reflejaba su información en su cuerpo mediante la sombra de su extremidad. Fuimos evolucionando y la tecnología nos hizo más prácticos. Solíamos ser grandes y ruidosos y con un esqueleto muy complejo. Bueno, tampoco quiero hablar demasiado de la historia de los relojes. Sí, así es, soy un reloj. Un reloj de cuco. Muchos de mis amigos me dicen que soy un viejales. Ellos son digitales, no tienen ni agujas ni números romanos. Incluso los hay que marcan la hora en el techo… ¡Madre mía!

Mi mejor amigo es un reloj de pared. Es un poco plasta por eso. Todos los de nuestro grupito de amigos le dicen que se calle, aun así se pasa el día que si tic y que si tac. Yo de vez en cuando también tengo mis momentos pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón… A pesar de eso soy muy útil porque tengo la cabeza muy normal, como yo hay miles, ya sabéis: números romanos, dos agujas muy antiguas y una casita. En la puerta de esta casa, mi boca, es de donde sale mi corazón. Nadie sabe lo mal que lo paso. Es como si vomitara. Y lo peor no es cuando sale, sino cuando vuelve a entrar. Creo que me estoy haciendo viejo… A los humanos les gusto porque siempre les llamo cuando más lo necesitan.

Lo que quería contar en este texto es muy breve. La larga introducción era para que os dierais cuenta que, a pesar de ser muy diferentes, todos somos amigos, no hay diferencias, todos tenemos los mismos derechos. Son los humanos los que nos califican, nos condenan a una política absolutista con una sociedad estamental. Yo soy bastante caro pero creo que tengo los mismos derechos que un reloj de pulsera. Pero entre nosotros no somos ni racistas, ni machistas, ni acloqueros (relojes que insultan a otros por la falta de mecanismo). Aun así yo siempre he envidiado a aquellos relojes que tienen cronómetro, pulsímetro y todo lo demás. Pero soy feliz, tengo a mis amigos, mi familia y mi vida.
Creo que los humanos cada vez me tienen más olvidado. Solo usan los relojes más jóvenes y me tratan un poco mal. Lo cierto es que, a veces los más viejos somos los más sabios. Bueno tengo que dejaros, que el tiempo es oro y tengo mucho trabajo. ¡Hasta otra!

Pau

M’agradaria parlar d’un tema força delicat, un tema que a molts treu la son i que potser a d’altres, sincerament ni els va ni els ve. Però és un fenomen (ho podríem dir així) que tard o d’hora tots haurem de passar. Almenys encara ningú se n’ha pogut escapar. Suposo que sabeu que parlo de la mort. La mort és d’aquells temes que a mi no em deixen viure tranquil. Sembla estúpid haver de venir al món per haver de marxar.. A més a més mai saps quan. Però ja veureu que no ho és tant d’estúpid. Espero sobreviure abans d’acabar l’article i parlar una mica sobre aquesta tan amiga nostra.

La mort és d’aquelles coses que cada dia la veus d’un color. Hi ha moltes teories, segons religions i creences. Realment quan morim anem a un altre món? O simplement els humans som com robots que quan s’espatllen deixen de funcionar per tota l’eternitat? Crec que ningú sabrà respondre’m del cert. Però cadascú pot pensar el que vulgui. El món no és tal com en diuen a les notícies, com diu el veí o com creu la nostra tieta. No, el món és senzillament com nosaltres el veiem. Qui ens assegura que tots el veiem de la mateixa manera? Que tots tinguem la mateixa visió d’espaitemps? Potser per mi el color blau no és el mateix blau que vosaltres, però quan el veiem, els dos sabem que els humans l’anomenem blau, no? Bé, ja me n’he anat una mica del tema… Amb la mort és bàsicament el mateix. Tothom la pot veure de la seva manera. I en aquest article m’agradaria que tots els lectors us plantegéssiu realment la vostra visió d’aquesta tenebrosa imatge. La imatge de la mort, d’un possible final.

A mi sempre m’ha agradat dir que “El final només és el principi” però quan parlem de la mort és bastant diferent. Jo simplement penso que quan arribi, arribarà (que serà molt tard). Però sí, potser fa una mica de por. Aquest temor a deixar de viure el dia a dia, no ser més que cossos sense ànima i pensar que potser ja no ens en n’adonem.

Però, i els que es queden? A mi, per sort no se m’ha mort ningú proper però suposo que deu ser dur. Deu ser dur haver de perdre una persona que veus cada dia, que la veus somriure, la tens molt a prop i d’un dia per l’altre, en un sol instant, deixes de sentir-la prop teu, deixes de veure brillar els seus ulls. I suposo que deus pensar que l’has perdut per sempre i no saps com sortir, com viure el dia a dia sense la persona que fa dos dies t’ajudava a seguir aquest camí tan llarg com és la vida. I de cop, aquesta persona no hi és. Però jo sóc dels que penso que sí, serà molt típic però sí, encara hi és, si vols que hi sigui. Perquè diuen que no hi ha lluny ni a prop quan la mesura és l’amor. Sempre la tindrem en el fons dels nostres cors. La mort només és una etapa més que tots hem de passar. Un altre viatge sense transport i sense un destí concret. La vida són les vacances de la mort. No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor.

Però també està clar que a mi m’és molt fàcil dir això sense saber ni la meitat del que és perdre a una persona. Però sí que penso que en aquesta vida, les coses més dures són les que ens ensenyen a ser més forts, ens fan veure el món d’una altra manera i a viure el dia a dia d’una forma molt més intensa. A valorar més el que tenim i no envejar tant el que tenen els altres. Però, per què hem d’esperar a passar un mal tràngol o a tenir una mala experiència per aprendre la lliçó? No, hem d’intentar viure el dia a dia sempre al cent per cent. I somriure-li a la vida per molts problemes que ens porti. Perquè, plorar no és dolent, però riure és millor. Així que millor no patir per quan arribarà el moment de morir, veure-ho com una cosa més i mirar el món amb bons ulls. Perquè la vida és tal i com nosaltres la fem. Si volem que tot siguin flors i violes, segur que ho serà.

Així que no pensem en la mort. Pensem en cada moment i quan arribi li donem la mà i acceptem de bon grat que ha arribat el final de les vacances de la mort. Perquè jo crec que tot té un per què. Tot passa per alguna cosa i si passa és perquè ha de passar. I no hem de tenir por perquè, després d’una cosa dolenta, per llei, ha de venir una bona, perquè no plou 365 dies a l’any, oi?

Potser sí, potser acabeu de llegir l’article, us talleu amb el full, aneu a netejar-vos al lavabo, feu un glop d’aigua, us doneu un fort cop al cap amb l’aixeta i moriu. Però també pot ser que viviu cent cinquanta anys i sigueu molt feliços. Ningú us pot dir que no.

El món, com ja he dit, és com vosaltres el mireu, la vostra forma de veure el món és la vostra realitat i ningú us la pot canviar. Així que visqueu cada moment, sense oblidar el passat ni deixar de pensar en un futur millor, però vivint el present. I fixant-nos ens els petits detalls que fan que el món sigui una mica millor. Perquè, les petites coses, les que semblen insignificants, són les més importants i grans. Aprofiteu aquest somriure del company, aquest petó de la mare o aquest reny del professor perquè mai sabreu quan pot ser l’últim cop que pugueu viure-ho. I els humans no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No pensem en tot el que no tenim sinó amb el poc que no ens fixem. Que no és tan poc. Però, quan més tenim, més volem. I això no ha de ser així. Intentem aprofitar tot el que posseÏm perquè som molt, molt afortunats. I no parlo només de les coses materials perquè el més important en aquesta vida, és tenir algú al costat que t’estimi i que t’agafi de la mà per viure aquestes vacances el més feliç possible.

Per acabar de parlar, m’agradaria que llegíssiu un conte escrit per JK Rowling. La història rep el nom de “La rondalla dels tres germans ” i ens ensenya una mica a valorar més el que ens envolta i a acceptar el destí tal i com és.

“La rondalla dels tres germans.
Una vegada hi havia tres germans que anaven per un camí solitari i ventós al capvespre. Al cap d’una estona, els tres
germans van arribar a un riu que era massa profund per passar-lo a gual i massa perillós per travessar-lo nedant. Però aquests tres germans eren experts en arts màgiques, i amb un simple cop de vareta van fer aparèixer un pont per sobre de les aigües traïdores.
Quan van arribar al mig del pont, van trobar que els barrava el pas una figura encaputxada. I la Mort se’ls va adreçar. Estava enfurismada per no haver pogut emparar-se de tres noves víctimes, perquè els viatgers acostumaven a ofegar-se al riu. Però la Mort era astuta. Va fer veure que felicitava els tres germans per la seva màgia, i els va dir que cada un havia guanyat un premi per haver sigut prou llest per eludir-la. El germà gran, que era un home bel·licós, va demanar una vareta més poderosa que totes les que hi havia al món: una vareta que donés la victòria al seu propietari en tots els duels que fes, una vareta digna d’un bruixot que havia vençut la Mort! I la mort va anar fins a un àlber que hi havia a la vora del riu, va fer una vareta amb una branca que penjava sobre l’aigua i la va donar al germà gran.
El germà mitjà, que era un home arrogant, va decidir que volia humiliar la Mort encara més i li va demanar la facultat de fer tornar altres persones del món dels morts. La Mort va agafar una pedra de la vora del riu i la va donar al germà mitjà, i li va dir que aquella pedra tenia el poder de convocar els morts.
Aleshores la Mort va demanar al germà petit què volia. El germà petit era el més modest i també el més savi dels tres germans, i no es refiava de la Mort. I li va demanar una cosa que li permetés anar-se’n d’allà sense que la Mort el seguís. I la Mort, de molt mala gana, li va lliurar la seva pròpia capa d’invisibilitat.
Aleshores la Mort es va enretirar i va permetre que els tres germans continuessin el seu camí, i ells se’n van anar tot parlant meravellats de l’aventura que acabaven de viure i admirant-se dels obsequis de la Mort. Quan va ser l’hora, els tres germans es van separar i cada un va seguir el seu camí.
El germà gran va viatjar una setmana o més, i, arribant a un poble molt remot, va buscar un altre bruixot amb qui combatre. Com és natural, tenint la vareta d’àlber com a arma, va guanyar el duel. Tot seguit va deixar el cadàver del seu enemic estès a terra i va anar a un hostal, on va començar a presumir amb baladrera de la poderosa vareta que havia arrencat de les mans de la Mort en persona, i de com aquella vareta el feia invencible. Aquella mateixa nit, un altre bruixot va acostar-se al germà gran mentre jeia al llit carregat de vi, li va robar la vareta i, per si de cas, li va tallar el coll. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà gran.
Per la seva banda, el germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dins la mà. Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s’hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura. Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d’ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s’hi definitivament. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.
En canvi, tot i que el va buscar durant molts anys, la Mort no va ser capaç de trobar el germà petit. No es va treure la capa d’invisibilitat fins que no va haver arribat a una edat molt avançada, en què la va regalar al seu fill. I aleshores va rebre la Mort com una vella amiga, i se’n va anar amb ella de bon grat, i, com ànimes germanes, van abandonar aquest món.”

Bé, cadascú pots interpretar el conte a la seva manera. Jo acabaré amb una petita reflexió. Els dèbils esperen les oportunitats, els forts, les creen. El fabulós conte de la vida pot acabar en qualsevol moment i no hem d’esperar a que vinguin les oportunitats sinó anar nosaltres a per elles i viure el dia a dia al cent per cent, i la nostra amiga, quan hagi de venir, ja vindrà!

Pau

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau