LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

“Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els hi agradés i es vengués a bon preu. La meva mare ha viscut pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre i tant la meva germana com jo podríem anar caminant a l’escola. Finalment uns dies abans de Sant Joan vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes (que després es perden durant la mudança) un sol cop, però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i van trobar una a prop de l’escola Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per una part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la d’ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, podrà tenir una habitació per ella. També, en ser una casa a quatre vents, no sentiré els crits del veïns, i podré estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’m posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir els mobles, el colors de la paret, els llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que te canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es

comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores, en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona

Després de tan de temps, he arribat a la conclusió que tinc un cert apreci als meus mitjons. Porto ja bastant de temps queixant-me que no tinc espai suficient perquè m’hi càpiguen tots dins el calaix.
Farà un any la meva mare em va dir que els posés en un de més gran i al moment de fer el canvi, també aprofites per llençar-ne algun. Era una bona idea, ja que tenia mitjons que des de feia temps s’ha m’havien quedat petits. Vaig llençar alguns que estaven trencats, altres que ja no em cabien i algun més. Creia que amb el nou calaix ja en tenia prou, però resulta que no.

No sé què passa dins d’aquell calaix, potser es reprodueixen per la nit o bé la meva germana, com que li fa mandra endreçar-se els seus mitjons, m’enganya dient que són meus. Però cada dia se’m fa més difícil tancar aquell maleït calaix. Cansada de la mateixa història cada dia, decideixo enfrontar-m’hi i trobar la resposta d’aquell misteri. En treure’ls tots un altre cop del calaix, m’adono de que tornava a tenir un munt de mitjons que ja no em cabien, algún inclús es podria dir que ha viscut tota la vida amb mi, altres que els donava per desapareguts, alguns que no eren ni meus (que possiblement siguin d’alguna amiga) i d’altre que no els havia vist mai.

Això em va fer reflexionar que la culpa no la tenia ni el calaix ni els mitjons, sinó que la tenia jo. Al veure que tenia alguns que eren de quan jo tenia uns cinc anys, em va fer pensar que havia agafat un cert apreci cap aquells trossos de teixit amb dibuixos divertits, i que cada cop que em disposava a llençar-los, em feia pena.

Es podria dir que sóc una noia que li agrada guardar les coses i més aviat li costa desfer-se de les que ja no en són útils.

Mariona

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els agradés i es vengués a bon preu. La meva mare va viure pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre del poble i tant la meva germana com jo podíem anar caminant a l’escola. Finalment, uns dies abans de Sant Joan, vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes que després es perden durant la mudança. Però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i en van trobar una a prop de l’escola del Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per un part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la que tenim ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, tingui una habitació per ella. També al ser una casa a quatre vents, no se sentiran els crits del veïns, i es podrà estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’t posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per una altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir mobles, colors de la paret, el llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que té canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona Ros

A les classes d’ètica hem estat comentant sobre la llibertat d’escollir el que volem i el que no. Que som lliures de triar l’opció A o la B, però tenint en compte les conseqüències que té cada una. També hem dit que moltes vegades hem de decidir entre dos coses que ens agraden, però solament tenim l’oportunitat de fer-ne una.

Mai m’havia trobat en una situació com aquesta, d’haver de triar entre dues coses que t’agraden molt, o en el cas de que m’hi trobés no era un situació molt important. Farà un parell de dies sí que vaig trobar-m’hi en una. La professora de castellà, ens va dir que el viatge de fi de curs seria segurament l’última setmana del curs, cosa que em coincidiria amb els assajos de ballet. Podria assistir al festival, ja que el viatge seria fins el divendres , i el festival es fa durant el cap de setmana. El problema és que a l’aula de dansa a la que jo vaig, i crec que a qualsevol altre escola de ball, assistir els assajos és molt important, per tant si no assistís a cap d’ells no podria sortir al festival.

Ens van dir que intentéssim canviar els dies del festival i, si no, hauríem que decidir una de les dues coses. A la mateixa tarda jo i una amiga meva, que es troba en la mateixa situació que jo, vam anar a preguntar-ho. Quan ens van dir que no era possible, vam saber que era el moment d’escollir. Vaig estar tota la tarda i nit rumiant-ho, primer em decantava més pel ballet, ja que ens dediquem tot l’any a preparar els balls pel festival, però després de parlar amb alguns amics, em decantava també pel viatge, perquè es una cosa que portes esperant des de 1r de la ESO, i és una cosa que no es fa sempre.

Els professos ens van dir que s’intentaria fer alguns petits canvis perquè poguéssim anar de viatge i també poder assistir al festival de ballet. De moment espero a les dates definitives del viatge, si no tindré una gran decisió a prendre.

Mariona

Des dels tres anys que esquio amb els meus pares. És un esport que m’agrada molt, no sé si és perquè el porto practicant gairebé tota la meva vida, però quan arriba l’hivern no em puc contenir les ganes de pujar a esquiar amb la meva família.

Farà ja uns cinc anys que tenim un apartament a Andorra. No és gaire gran, però el just per poder passar un cap de setmana. Segons el meu pare, tenir-ne un implica pujar pràcticament cada cap de setmana. Per ell pujaríem sempre, però a mi no m’acaba d’agradar del tot aquesta idea que té ell. Hi ha alguns caps de setmana que tens ganes de pujar, desconnectar de tot i gaudir de l’esquí, però hi ha altres que no tens tantes ganes de pujar. No se per què tinc la mala sort que sempre que marxo passen les coses més emocionants, o els meus amics fan coses noves, i aquest és un dels grans motius pels quals no m’agrada pujar.

Més d’un cop he pujat Andorra enfadada amb els meus pares, perquè hi havia una festa i jo no hi he pogut anar. Però lo bo de que t’agradi tant una cosa, és que a vegades, et fa compensar altres coses que també t’agradaria fer, però en aquell moment no pots. Això és el que em passa a mi amb l’esquí. Quan em poso els esquis i començo a baixar les pistes, desapareix el mal humor. Crec que aquest és el principal motiu pel qual m’agrada esquiar, que em canvia l’estat d’ànim, tot i que més d’un cop caus a terra i et fas mal, jo m’ho passo molt bé. A més, com que és un esport que li agrada i el practica tota la meva família, és una cosa que ens fa estar units i ens permet divertir-nos tots junts.
Així que sí, potser hi ha caps de setmana que podria estar amb els meus amics, però poder gaudir d’una cosa que t’agrada amb les persones que estimes, no té preu.

Mariona

No es más sabio el que sabe sino el que escucha. ¿Por qué digo esto? Pues sencillamente porque durante estos días, previos a las elecciones del Domingo, la gente solo hablaba de un único tema, “Independencia”. Bien, me gusta la palabra Independencia! ¿Pero sabemos realmente que significa en todos los contextos? no lo creo, ya que cada persona debido a la edad, situación social, ideología política etc…Tiene una definición, que para cada uno es la mas correcta, sin tener en cuanta las demás.

Lo que realmente quiero decir, es que cada vez las personas nos escuchamos menos. Pensamos que siempre tenemos la razón y nos importa muy poco lo que los demás piensen. Creo que a veces nos tenemos que hacer un poco los sordos, pongo un caso un poco más de críos, pero cuando alguna persona te dice cosas malas, como por ejemplo: Que eres feo, se ríe porque llevas gafas, estás gordo… Uno tiene que hacer como si escuchara llover, pero en otras situaciones no está de más escuchar las opiniones de los demás, o simplemente lo que piensan. Un claro ejemplo es cuando estamos en clase de ética, que nos ponemos a discutir sobre temas en concreto. Cada uno tiene su opinión, claro está, pero muchas veces no nos queremos escuchar, porque creemos que nosotros tenemos la razón y todo lo que dicen los demás es absurdo e ilógico. Creo que estamos un poco equivocados. Pienso que no está de más escuchar lo que piensan los demás, incuso a veces sus pensamientos nos pueden hacer razonar e incluso cambiar nuestra opinión.

Pero bueno, hay mucha gente que no se sabe estar callada y respetar la opinión de los demás, pero así es la vida, unos escuchan y callan mientras otros hablan y se hacen los sordos. Pero que podemos hacer? Cada uno es como es.

Mariona

Temps enrere la telefonia mòbil era una cosa que estava poc desenvolupada, només els més afortunats podien gaudir de tenir un aparell amb el qual es podien comunicar a distancia amb una altra persona. Però avui en dia és molt diferent. La majoria de la gent té un mòbil, amb el qual no només pot parla amb altres persones, sinó que també pot enviar fotos, missatges; es pot connectar a internet, accedir al seu correu electrònic… i tot a partir d’un objecte no més gran de 11×6 cm ( parlant dels més voluminosos).

Els joves d’avui en dia no podem sortir de casa sense tenir-lo a les nostres mans, i si ens el roben, el perdem o simplement se’ns espatlla, ja estem suplicant als pares que ens en comprin un de nou, a ser possible amb internet, clar està. La gran majoria de pares ens renyen perquè estem tot el dia sotmesos dintre aquestes minipantalles, diuen que ens passem l’estona parlant amb els amics i ens importa més el que hi ha a la pantalla de l’aparell, que el que ens envolta. En el fons tenen raó, però és una cosa addictiva que no pots controlar. Si sentim el soroll del mòbil tens la necessitat de mirar-lo. Ara cada vegada més, sobre tot amb el WhatsApp. Ens passem gairebé les 24 hores del dia xatejant amb els amics. La meva mare sempre es pregunta de què parlem, què és tan important que ens té tan enganxats. Però si sóc sincera la major part són converses estúpides, coses que no corren presa i que podries esperar fins l’endemà per explicar-ho amb persona.

També he de dir que a vegades em treu de polleguera això del tenir WhatsApp. Tot el dia el mòbil vibrant: Que si ara et parla aquest, que si ara et parla l’altre… i ja no et dic dels grups, 11 persones en una mateixa conversa, que si et descuides, quan mires el mòbil tens 200 missatges. Però si no el tingués tot el dia el costat donant-me la vara, tindria la sensació de que em falta alguna cosa. És un mal vici, ho sé, però seria incapaç d’estar 24 hores incomunicada.

Mariona Ros.

Per fi ja tinc el carnet de ciclomotor! Després de 2 mesos, ja sóc apte per poder circular.

El meu pare, des de principis de juny em deia que m’apuntés a l’autoescola i començar a estudiar per l’examen teòric. Com que encara hi havia escola, vaig pensar que me’l trauria amb més tranquil·litat durant les vacances d’estiu. Vaig quedar amb dos amics que el setembre ens apuntaríem tots tres, i així ho vàrem fer. Després d’unes quantes setmanes anant a l’autoescola i fent uns quants tests, finalment el dia 7 de setembre vaig pujar a l’examen teòric. El vaig aprovar a la primera. El que no em va anar tan bé va ser el pràctic.

El primer dia de pràctiques anava una mica espantada, ja que era la meva primera vegada que agafava una moto. No va anar tan malament com em pensava, però encara havia de practicar molt. Anava tranquil·la, havia de fer set pràctiques abans de l’examen. Un cop totes fetes, ja estava preparada. El primer cop no el vaig aprovar, els nervis em van jugar una mala passada. Són coses que passen. El segon cop, per sort, vaig aprovar. Tenia moltes ganes de poder anar amb el cotxet, que els meus pares m’havien regalat pel meu aniversari.

Aquella mateixa tarda, vaig trucar a l’autoescola per preguntar quan em donarien el carnet provisional. Em van dir que tardaria una setmana aproximadament. Efectivament ahir em van entregar el provisional, així que no hauré d’esperar més. Ara ja tinc molta més independència amb el meu cotxet, i no farà falta que molesti més als pares, demanant :
– Em podeu portar al camp de futbol? He quedat allà amb els amics.

Mariona.