LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria

Com que necessito una moto i els Reis Mags no me la portaran, segurament aquest estiu treballaré a la Illa Fantasia. Deixant a part que l’estiu és la meva estació preferida i que odio els compromisos, el que més detesto de treballar és no poder passar les vacances de cada any amb uns amics molt especials, amb els que convisc 24 hores durant quinze dies d’agost. Ja us podeu imaginar com uneix això, és com Gran Hermano però a un càmping, i a més a més, sense cap tipus de vigilància. Perquè el fet de treballar en sí no m’importa, m’han ensenyat que les coses costen un esforç i és lògic que si vull una moto hagi d’esforçar-me per aconseguir-la. Però el problema és que no la vull, la necessito. I si la necessito representa que hauria de voler-la no? Doncs no, no em fa cap mena d’il·lusió perquè comparada amb tot el que sacrifico per tenir-la es queda en res.

Llavors, haver de treballar per una cosa que no em fa il·lusió m’entristeix, ja que em sembla molt dur perdre’m el que desitjo que arribi cada any, a sobre, estaré lligada i influïda per un horari. Tot i que em concentraré per atraure energia positiva perquè em donin el de matí: així podré veure les postes de sol al vespre.

Malgrat tot, he trobat una part positiva. He vist més que mai que més em val dedicar-me a treballar en una feina que m’agradi perquè em passaré mitja vida fent-ho. El meu objectiu serà gaudir de tot el temps sense distingir les hores de oci amb les de treball. I com diu la meva àvia: “Para la abeja laboriosa no hay tiempo de estar triste”.

Maria

Les noies que em van perseguir, atacar i tirar quètxup pel cabell necessitarien una bona dosi d’ètica y moral, Altés, pobretes.

Tot va començar al Mc Donald’s, estava jo tan feliç esperant per demanar uns nuggets quan em vaig trobar a una amiga. Això que parlant em comenta que vigili perquè hi ha un grup de noies (concretament de la raça Choni) que van buscant problemes. Jo tan innocent com sempre penso: “Apa! Mai he tingut conflictes perquè sóc com sóc i aquestes situacions no em passen a mi.” Més tard sopava a la terrassa amb la Joana i tres amics. Quan ens vam quedar soles a la taula van aparèixer les cavernícoles amb pírcings buscant diversió. Se m’acosta una i amb la millor excusa que el seu cervell va poder improvisar em deixa anar: -Por-qué-me-has-mirado-mal? Al sentir-ho al·lucino de lo patètica que es la situació i se m’escapa riure. Buf! Abans no vaig poder ficar-me el nugguet a la boca que me’l va tirar, no em vaig preocupar gaire pel fet de que la paia m’hagués “agredit”, en aquell moment no vaig reaccionar, vaig localitzar el nugguet i me’l vaig menjar. Per quan em vaig adonar de la situació va ser massa tard, estava rodejada per totes elles, alguna va aprofitar el moment per estirar-me del cabell ( segurament  comprovava si feia servir champoo anti-caída), però un amic de cop i volta em va agafar en braços i em va treure d’allà no sé ni com encara. Allunyada una mica de la multitud la cosa es va calmar, fins que havien de tornar a buscar-me aquelles infelices, que eren com quinze però no podien divertir-se soletes. Una d’elles que era una croqueta tenyida de ros i embolicada en un xandall rosa, va començar a discutir sola amb mi, perquè jo preferia callar: digués el que digués, li demanes perdo o l’amenaces s’ho prendria a males de totes formes. Fins aleshores no sabia que la frase “dos persones no discuten si una no quiere” es qüestionable.

Al final la vaig deixar allà i vaig marxar, però no compàvem amb que elles també podien sortir del recinte. Quan vaig mirar enrere, ens plovien escopinades i refrescos. Així que vaig comprendre que si no fèiem res ens menjarien, llavors, vam començar a córrer fins que l’exèrcit de salvatges va parar perquè algunes queien rodolant i altres devien sofrir una hiperventilació. Molt surrealista sí.

En arribar a casa em va venir tota la ràbia i la impotència, així que l’únic que vaig poder fer va ser exercici per desfogar-me. La veritat es que em vaig sentir fatal, no volia deixar que m’afectés però no vaig poder, vaig entendre com es deuria sentir un toro quan no pot fugir de la plaça o com es deuen sentir les balenes quan les persegueixen vaixells japonesos.

Ara que ja ha passat un dia tinc les coses clares; els meus plans de venjança els anul·lo perquè seria rebaixar-me al seu nivell, i jo tinc els meus propis valors; i si cap dia us passa res semblant i no us podeu fer els valents perquè t’apallissen, us recomano que o correu tant com pugueu o feu que el vostre atacant pensi que estàs més boig que ell i simuleu que us ha posseït el dimoni. Perquè al cap i a la fi sempre hi ha gent així, que per molt que facis o desfacis seguiran sent iguals o pitjors. Per tant, si sou capaços de poder veure que el que fan està malament, deixeu-ho corre i alegreu-vos de que no sou com ells.

Maria

I pensant en el dolor- lleument proper- que provoca estar boig perdut per una persona, sentir una insaciable passió desmesurada que fa que se’t tensin els músculs només de pensar en ella. Quan t’evadeixes del teu entorn, estiguis on estiguis, retorçant-te per dintre ple de malenconia amb el rostre impassible, com qui s’hipnotitza uns segons observant algun punt de l’entorn que tothom passa per alt. Enfonsant-te amb angoixa  en tots els records. Pensant en això, decideixo que sigui el meu motiu per començar a escriure.

Segurament existeix la fòbia a enamorar-se. No puc evitar tenir-li pànic als sentiments que comporta; a la vegada que poden omplir-te i portar-te al clímax, poden buidar-te i lliurar-te a mercè de tots els teus impulsos destructius. El que entenc jo per  “enamorar-se” és lligar-se a una persona per complert, l’estimes amb tot el que t’agrada i el que potser no t’agrada tant, quan se’t veu als ulls exactament aquella fascinació que et provoca que fa que tots els sentits se’t disparin. Encara que faci por, és una experiència a la que ningú hauria de renunciar, jo la primera.

No sé ben bé si el que he escrit han arribat a ser els meus sentiments, o és que em sé ficar en el lloc del demés. Si li han trencat el cor a la Demi Moore, segurament que a mi també, i no podré fer res per evitar-ho, perquè algun dia m’enamoraré de veritat i seré capaç de qualsevol cosa.

Maria

Són les 05:00 i penso que no m’adormiré. És cert que estar davant de la pantalla de l’ordinador no ajuda, i menys mirant pel·lícules que m’inciten a agafar una motxilla, passar a buscar a la Joana, anar-nos ben lluny i oblidar-nos que és diumenge i que demà tenim classe. La crisi dels diumenges…

Estic sobre el meu llit estirada de bocaterrosa, ara són les 06:43. Just davant meu em queda la finestra per on puc veure com es comença a trencar el color negre del cel, s’està fent de dia. Estic perdent el temps com una tonta, com deia Tom Hanks a Forrest Gump: “un tonto es quien hace tonterias”. Exactament el que estic fent. En comptes de dormir m’he pintat les ungles, m’he fet un plat combinat de fruites, he mirat quatre pel·lícules, he ballat una mica, he experimentat amb el meu cabell, m’he ficat a youtube a mirar vídeos sobre l’univers i he acabat desconcertada mirant vídeos sobre l’àrea 51 … Tot això durant tota la nit i amb els llavis pintats de vermell, que em sento més sexi.

Ja són les 07:30. He pensat de sortir a córrer amb la Imma i la Sole, però abans, vull treure una reflexió (que només entendran aquells que hagin vist Monstruos S.A.) sobre aquest escrit tan caòtic: si fes això més sovint, aguditzaria la crisi energètica.

Maria

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria