LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Es principio de septiembre, quedan solo 11 días para empezar de nuevo el instituto. Bachillerato.

Llevo cuatro años en la ESO, acostumbrada a cosas relativamente fáciles, con muchas ayudas y resumiendo, cuatro años ligeritos. Pero en menos de dos semanas empiezo dos años donde tengo que dar lo mejor de mí, esforzarme al máximo todo el tiempo y yendo a por el excelente en cada examen que haga. Porque todas estas valoraciones sirven para el día de mañana poder entrar en la carrera que desee, ya que tendré que trabajar de ello el resto de mi vida.

Ahora es cuando empiezo a mentalizarme de que se han acabado las tonterías, llega el momento de tomárselo en serio, hacer los deberes, estudiar y ser constante en todo.
Si algo me voy a repetir durante estos dos cursos es: Todo esfuerzo tiene su recompensa.

¡Yo puedo!

Laura

El 23 de agosto fue mi cumpleaños, por fin mis dieciséis tan esperados. Ese día estaba en Murcia de vacaciones y lo celebré allí con la familia y mis amigos tazoneros, Tazona se llama el pueblo donde veraniego. Pero claro está que esa fecha tan especial la quería celebrar con la gente de aquí, la cual veo día sí y día también.

Al volver del viaje, y unos días más tarde para coincidir en viernes, mis amigas y yo decidimos ir a cenar a casa de Bel y luego irnos de discoteca. Eran las nueve y media que entraba en casa de Bel, por una puerta que da a un comedor de lo más acogedor, cuando justo entrar, una avalancha de globos y gritos felicitándome me acribilló. Mis amigas me habían preparado una fiesta sorpresa con cena incluida. Había música, globos, adornos y una larga mesa con pizza, pollo rebozado, tortilla de patatas, ensalada y muchas cosas. Me hicieron sentar en el cabezal de la mesa dónde me esperaba una corona brillante y una banda de color lila, que colgaba del hombro derecho hasta la cadera izquierda y ponía “Soy el 99% perfecta”.

Nos sentamos a cenar, a mi lado izquierdo tenía a Bel, a Marina y a Carla; y a mi lado derecho tenía a Merins, a Natalia y a Anna. ¡Estaban las seis guapísimas!

Cuando las vi explicándome los líos que habían tenido para prepararlo todo, para que no me enterara, para que fuera especial y así lo sintiera yo; en ese momento, me di cuenta que ellas son mis amigas de verdad. Lo que a veces me enfada de ellas no importa, porque son pequeños roces comparado con todos los magníficos momentos y lo mucho que nos queremos. No hay nada mejor que tener a personas que siempre están ahí. Ese día pude valorar lo que no tiene precio.

Gracias amigas.

Laura

Una de las redes sociales más utilizadas mundialmente, con una gran variedad de utilidades y actualizaciones momentáneas.

Puede sonar una maravilla, pero hoy en día y para mí no lo es. Me entenderéis con tres ejemplos:
– Se pueden colgar fotos de cenas, de excursiones, de momentos con los amigos, de paisajes; pero resulta que las niñas, mayormente, lo utilizan para poner fotos en bikini posando como si hicieran una revista porno y hace un par de semanas, al abrir Facebook, me salió la foto de un hombre enseñando sus partes más intimas.
– Se puede actualizar tu estado publicando lo que has hecho en el día, lo que estás haciendo, frases célebres; y ahora 8 de cada 10 estados sirven para escribir tonterías como “si llega a los 50 me gustas me tiño de rubio”… Me parece penoso.
– También hay un chat de mensajes instantáneos donde puedes conversar con tus amigos sobre cualquier cosa, enviar fotos y links; ahora y cada vez más los pederastas utilizan esta opción para acusar a niñas (mayormente son víctimas femeninas), obligándolas y forzándolas a hacer cosas que jamás se hubieran imaginado.

Facebook, es una red donde se podría sacar un buen provecho, en cambio se da un mal uso. Y por desgracia, ahí se refleja la sociedad en la que vivimos, como la juventud (y me incluyo) va a peor. Espero que cambie!

Laura

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura

“Dónde más se aprende es en la calle”. No quiere decir que a día de mañana si dejas de ir al cole y te pasas el día en la calle puedes llegar a ser ingeniero industrial, llevar una empresa mundialmente conocida o tener el título de cirujano. Pero si es muy cierta en el sentido de que en la escuela, instituto o universidad no te van a enseñar a luchar para conseguir algo, a saber lo que es sufrir por amor, a saber lo que es perder a alguien, saber lo que es cuidarte tu solo, saber cuándo la gente te miente o no, cuándo tienes que pararte y cuándo avanzar, cuándo te tienes que sacar las castañas del fuego tu solo y tampoco te enseñaran a saber lo que es pasar frío o calor, y ejemplos así, muchos.

Sal a la calle, te harán daño pero aprenderás, te mentirán y sabrás cuando creer lo que dicen, te perderás pero otro día sabrás localizarte… Y crecerás como persona, tendrás tus perspectivas de vida, conocerás a gente, aprenderás lecciones y podrás aconsejar a quienes no tienen la oportunidad de disfrutar y a la vez padecer estas muchas cosas.

Eso sí, no confundamos libertad con “hago lo que me da la gana”. A día de mañana necesitarás una profesión pero también saber estar, saber hablar y saber comportarte; y fuera del ámbito escolar (por decir algo) no es aprender a estar como los monos sino requiere más cosas. Así que, mezclemos ser inteligente con ser listo (que no es lo mismo).

Laura

Començaré explicant-vos la meva situació: Són les sis i mitja de la tarda, hora ideal per berenar. És diumenge i per tant estic d’un vago impressionant. Fa molt de fred, exactament estem a 6ºC. Sento olor a xocolata que ve des de la cuina; i per acabar, aquesta dolçor és una de les meves debilitats.

Ma mare m’acaba de preguntar si vull una tassa de la deliciosa xocolata que ha preparat, i tot i sabent en les condicions en que em trobo, he dit que no. Alguns no us ho creureu, de fet, no m’ho crec ni jo. Però, envejo els cossos de les models i sense anar a cap extrem, també els de noies que no tenen cap professió on s’exigeixi físic i com diuen el nois: “estan boníssimes”; jo vull estar com elles. El meu desig es podria complir o no , és cert que no totes som iguals i cap tindrem un cos perfecte mai, hem de saber que la constitució influeix i sobretot acceptar-nos i que els demés ho facin també.

És veritat el que he dit anteriorment, però a mi no m’acaba de convèncer. Vull sentir-me bé amb mi mateixa, mirar-me al mirall i dir: “és que estic boníssima”, lluir el bikini que més m’agrada i que ningú digui res del meu físic si no és per elogiar-me. Aquest repte no és bufar i fer ampolles, porta temps, esforç i sacrifici. Si m’ho proposo puc, i si aconsegueixo posar-m’hi puc arribar a sortir-me’n.

Amb aquest escrit no vull dir que totes les que vulguin un cos espectacular es posin a dieta i es deixin la pell fent esport. Sinó que si tens un objectiu i el desitges, lluitis per aconseguir-lo. Per molt que diguin que tot està bé o que estàs bé, si tu no ho veus així o t’agradaria millorar-ho, ànims, ja tens un objectiu per al que lluitar i una vegada complert, et sentiràs orgullós de tu mateix.

Laura

Ahir, estava dormint plàcidament i somiant amb coses impossibles com de costum… Quan de sobte, a les 7 del matí, obren la porta de la meva habitació i sento crits i salts dient: Laura, està nevant!

I efectivament, estava nevant. Ma germana em va treure del llit i em va fer pujar al terrat de casa per ensenyar-m’ho i fer alguna que altra foto de record, això no passa cada any! Tot i llevar-me tant d’hora crec que va valer la pena, les muntanyes estaven blanques i a les teulades del costat no es veia ni un sol forat que no estigués cobert de neu. Vaig anar a buscar la càmera de fer fotos; per tenir les mans lliures li vaig dir a ma germana que m’aguantés el mòbil, no només jo estava dormida sinó que ella també, i per aquesta causa, li va caure dins d’un piló de neu. No només vaig tenir “sort” amb això, sinó que en entrar a casa, vaig caure per les escales… No m’he fet res, però entre una cosa i l’altra vaig tenir un matí d’aquells que no et pot parlar ningú.

Personalment no m’agrada l’hivern, pel tema del fred, d’abrigar-nos, de no poder sortir tant… Però dies com el d’ahir crec que superen qualsevol dia d’estiu.

Laura

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.