LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Anar caminant pel carrer sense adonar-te del que tens al voltant i, de cop, trobar-te amb un edifici tan impressionant com el Duomo.
Itziar

Els millors gelats del món, simplement impressionants, de tots els sabors que vulguis estan a Florencia.
Laura Ruiz

Vaixell amunt, vaixell a baix, pels canals de Venècia, si vols visitar.
Laia Morales

Tot es pot resumir en: “italian style”.
Maria i Joana.

Pasta, pasta, pasta everywhere. El reflex del Ponte Vecchio al riu Arno serà el meu somni durant molts dies.
Valentina –alias Valentina coloraines-.

A Itàlia hi torno segur. Ho juro!
Ruth –alias Ruflas-.

Companyerisme, visites, cultura, compres, però sobretot moltes rialles!
Júlia Montagut

Només puc dir que ha sigut una experiència única, IMPRESIONANT!
Nerea Velasco

No només se m’han passat els dies com segons, he viscut una experiència única al costat de gent increïble. No m’ho podré treure del cap durant molts anys.. VISCA ITALIA!

Carla Sánchez

Aquest viatge ha estat molt agradable de fer. Primer perquè Itàlia es molt bonica i el clima i menjar son fantàstics. I després perquè he pogut estar molts dies amb els meus amics i conviure amb ells. Per acabar, només dir que no l’oblidaré mai aquest viatge.

Marc Valldo

Aquest viatge, em sembla que ha sigut el millor que podríem fer. M’ho he passat molt bé.

Irene Gris

En aquest viatge hem conegut realment les persones que els companys porten dins i hem conviscut tots com una gran família.
Carla Adalid i Judit Francès

En general ha sigut un gran viatge. Tots els llocs han estat genials: Florència, Sirmione, Pissa, Verona i Venècia; però a Venècia me’n vaig anar amb un mal sabor de boca per la forma de com ens van tractar (la forma com ens miraven, com ens parlaven…).
Marc Gasulla

Aquest viatge ha estat impressionant, els llocs que vam visitar turística eren preciosos i junt amb els amics m’ho he passat encara millor. Sempre me’n recordaré d’aquest inoblidable viatge de comiat i espero que tots els alumnes que el facin s’ho passin tan bé com jo.
Tato Martinez

Per acomiadar-nos de quart a Itàlia hem anat,
pasta i pizza hem menjat i amb uns quilos de més hem tornat.
Venècia, Florència i Pissa hem recorregut i la seva cultura hem conegut.
Moltes parades hem trobat i records per casa ens hem emportat
Tot això ha acabat amb una bona experiència ens hem emportat.
(He ido a pissa y me he comido una pissa).
Emma Milan i Andrea Jiménez. Bella Itàlia.

Al costat d’una gran família, hem pogut gaudir d’una experiència inoblidable visitant llocs impressionants. Totes les ciutats ens han anat enamorant, però passejar-se per Venècia amb góndola ha sigut com somiar. Sempre ens quedarem amb aquest viatge dins del cor. Ti voglio bene Itàlia.
Mariona Ros i Judith De Gea

Ajuda mútua, companyerisme, paciència, afecte i confiança són paraules que descriuen aquesta gran família que hem pogut millorar gràcies a aquest fantàstic viatge a Itàlia, on hem pogut gaudir de totes les ciutats que hem visitat. No ho oblidarem mai!
Clara Canals i Silvia Meca

D’aquest viatge ens quedem amb grans moments com els passejos amb góndola i a peu per Venècia, haver visitat els grans monuments i conegut la història de Florència, la bellesa d’alguns paisatges com ara Sirmione i molts altres llocs que mai oblidarem. Ens ha semblat un gran viatge i ens ho hem passat molt bé.
Marc Ariza i Jofre Matamoros

De tota Itàlia, el que ens ha agradat més ha sigut Venècia, ja que vam agafar una góndola i va ser preciós. A part de tot això ens quedem amb que hem fet molta pinya amb el grup i som un grandíssim grup. Ha sigut genial passar aquestes vacances amb vosaltres.
Ruth Blanes i Toni Acosta

Durant aquests dies he gaudit de totes les ciutats i racons d’Itàlia. Ha estat una visita molt variada, hem passat d’estar a la costa a estar al centre d’una ciutat. Jo ja havia estat en alguns llocs, però el fet d’estar amb els companys ho ha convertit en especial. Quan sigui gran seguiré recordant aquest viatge com una gran vivència.
Paula Lombarte

Estem de tornada del millor viatge de tots els que hem fet. Ens quedem sobre tot amb el bonic poble Sirmione; amb Venècia que ens va sorprendre més del que esperàvem; amb el gran Duomo de Florència i els seus amples carrers, que a cada cantonada hi havia una gelateria on podies gaudir d’un refrescant gelat; i amb la curiosa Torre de Pisa. Totes aquestes sorpreses han sigut gràcies a la companyia dels amics, que ens hem tret un somriure a cada moment. “Grazie bella Italia!”
Laura Fernández i Aleix Tugas.

Això s’acaba. El curs arriba al seu final i amb ell es tanca un cicle, la qual cosa em fa pensar que aquest és l’últim escrit que em toca fer. La veritat és que tenia uns quants temes guardats en el disc dur del meu cap com ara de quina manera una cartera havia arribat al seu propietari després d’haver sigut robada i passar per tres mans diferents abans de tornar al seu lloc o, també, com un Jofre adult recordava des de l’any 2028 com havia estat el seu 4rt d’ESO i si, després de quinze anys, s’havien complert les seves expectatives. Mentre dubtava entre escollir l’un o l’altre, vaig adonar-me que en realitat l’objectiu final d’aquests “petits escrits” no era res més que PENSAR, aturar-se un moment i reflexionar sobre nosaltres i el nostre món interior i, per tant, els dos temes queden descartats i em decanto per valorar aquesta experiència.

Per a mi ha estat com obrir una finestra. Jo em considero una persona molt tancada i vergonyosa i mai m’ha agradat explicar les meves coses a ningú. Aquests escrits han significat un exercici de buscar en el meu interior tot allò que potser ni era conscient que hi tenia. Però el fet d’escriure-ho en un paper en blanc no em dóna la sensació que vagi destinat a cap receptor, sinó que penso que els meus pensaments esdevenen paraules que, al cap i a la fi, no són més que lletres que s’han de pitjar en el teclat.

En conclusió, afirmo que aquesta activitat que ha durat tot el curs m’ha aportat dos resultats. D’una banda, m’he hagut d’esforçar per a escriure millor, cosa que he aconseguit. D’altra banda, he après a organitzar les meves idees i a expressar-les d’una manera clara i sincera. Finalment, vull dir que aquesta manera de treballar en l’assignatura m’ha semblat molt encertada i gens pesada, ja que hem estudiat els continguts que tocaven d’una forma diferent que ha fet més dinàmic i interessant l’aprenentatge que havia d’adquirir i que he adquirit.

Jofre

Al menjador de casa, tenim dues cadires d’estil victorià que presideixen la taula, no s’assemblen de res amb les altres sis, però els experts en decoració opinen que hi queden molt bé.

Quan ve gent a casa i volen seure-hi, sempre els diem: “En questes dues cadires no! Només són per decorar!” Però, immediatament, hi ha algú que pregunta “per què?” i nosaltres els expliquem que no són nostres, que les estem “guardant” a la família Cook. Els Cook són d’Estats Units, de l’Amèrica més profunda, amb costums molt conservadors, cent per cent catòlics, però també amb llicència d’armes. Els pares ja fa anys que són morts, però van tenir dos fills, una noia i un noi. Tant l’un com l’altre es van dedicar a voltar pel món i sempre han treballat a l’estranger.

En Timothy Cook tenia negocis immobiliaris i es dedicava, sobretot, a la restauració de masies. Ara fa uns setze anys va venir a parar a Barcelona i va conèixer un oncle de la meva mare. Aquesta amistat es va anar consolidant i aquest estiu farà cinc anys que van prendre la decisió de casar-se. Alhora van prendre’n una altra potser igual de valenta però més dolorosa: amb l’arribada de la crisi, van haver de marxar a viure als Estats Units i van deixar aquí moltes de les seves pertinences, algunes de valor sentimental, com les cadires victorianes. Ara ja porten cinc anys fora, s’estan a l’estat de Florida (per nosaltres és ideal, sol i platja tot l’any. Cada dos anys fem una escapada per veure’ls). Però allà no ho han tingut fàcil, han hagut de començar de zero i sense cap reconeixement de la seva relació de parella casada. Aquests últims dies arriben notícies d’esperança des d’Amèrica i sembla que per fi el seu matrimoni serà legal. S’ho mereixen!

Jofre.

No ens enganyem, ens passem moltes hores davant de la televisió i, potser, ara a l’hivern, encara més. Segurament a l’ordinador li dediquem també molta estona, però la majoria és acompanyada, ja que hem après a mirar la “tele” i connectar-nos a Internet alhora.

Actualment hi ha una gran diversitat de canals per escollir, i més si com és el cas de casa meva, podem veure el canal plus. Però gairebé sempre triem els mateixos programes.

D’entrada, hi ha canals que per principis no mirem mai com TV1 – TV2 o Tele 5, en canvi n’hi ha que són ja una institució com TV3, on destaco el telenotícies vespre , crakòvia, Polònia, A.P.M o zona zàping.

Una norma que complim tots els membres de la família és no enganxar-nos a telenovel·les o “serials” i no en mirem cap, però si que veiem sèries d’humor americanes a canal plus cim “big bang”, “dos hombres y medio”, “como conocí a vuestra madre” i també dibuixos animats per adults com els “simpson” o “padre de familia”, la pega d’aquestes sèries és que repeteixen els episodis moltes vegades i, al final, te’ls saps de memòria, i ara les mirem sempre en versió original i així, a part de passar un a bona estona, practiquem l’anglès.

La secció esportiva queda coberta amb la televisió de pagament, podem veure tots els partits del Barça i el que també m’agrada a i és el futbol de la premier: cada dissabte a la tarda emeten un partit de la lliga anglesa.

Les pel·lícules també les miro per antena, sobretot la dels divendres a la nit, que és d’estrena i no té interrupcions per publicitat.

Pel que fa a la part més nostàlgica, recordo programes com el granprix i alguns dibuixos animats que mirava quan era petit, que em van ajudar a aprendre i créixer metre també em divertia.

jofre

Quan em llevo cada dia i faig la meva rutina habitual, no en sóc conscient, però els objectes que m’envolten i m’acompanyen en les meves accions quotidianes, em recorden constantment qui sóc jo.

M’aixeco del llit i vaig a les estanteries, les fotos que recullen instants importants de la meva vida: tinc la foto del dia que vaig anar al camp del Barça i vaig sortir a la gespa per acompanyar els jugadors; al costat, n’hi ha una altra on ens veiem la meva germana i jo felicitant el nadal quan érem petits, també, l’última foto del grup classe de 6è i a la tauleta de nit, la fotografia del meu equip de futbol.

Quan obro l’armari per vestir-me veig les samarretes dels llocs on he estat, que porten al pit estampades els noms: UCLA, LONDON, MIAMI… Quan baixo a esmorzar, agafo la meva tassa de l’starbucks i es barregen sensacions contradictòries, els hiverns freds i la xocolata ben calenta després d’un dia de compres nadalenques i els estius calorosos amb el gelat frapuccino quan surto a fer un vol desprès d’un dia de platja.

I mentre bec la llet, miro de reüll la nevera i allà hi ha col·locats tots els imants que em transporten en segons a quilòmetres i quilòmetres lluny de casa i em passen pel cap paisatges, cultures, menjars i llengües diferents.

Quan agafo la moto per anar a l’escola em poso els guants i el casc, regal de reis de l’any passat, i agafo les claus que estan subjectades amb un clauer que em va dur un amic com a record d’un viatge seu.

Tot això són objectes que, potser, un dia es perden o es fan malbé, però no és l’objecte en si el que té valor, sinó el record que a mi em queda per sempre.

Jofre

Quan s’acosta aquesta època de l’any, on els dies són molt curts, les nits ben llargues i les temperatures força baixes i la gent pensa amb les festes de Nadal i les celebracions que s’hi fan, però el meu pensament és blanc, els meus records em porten a visualitzar una muntanya nevada ja sigui de la Cerdanya, del Pirineu Lleidatà o d’Andorra, els tres llocs on jo he anat a esquiar. El meu primer contacte amb aquest esport va ser de molt petit, entorn els quatre anys ja em vaig calçar el primer parell de botes i els meus mini esquis. L’avantatge de tenir una germana més gran es que tot ho comences més aviat.

Doncs, el que deia, amb quatre anys ja vaig tenir la meva primera classe d’esquí, i així cada any, intentàvem anar-hi almenys un parell de vegades per temporada. Quan vaig ser més gran vaig anar-hi amb l’escola, primer quan feia sisè com a sortida de final de primària i després a segon d’ESO.

L’experiència de lliscar per la neu és genial, et dona una sensació de llibertat total i entres en contacte amb la natura d’una manera molt especial.

Jofre

Sóc en Jofre i fins i tot aquest nom, com a tothom li passa, no l’he triat jo.

El meu caràcter, la meva personalitat, els meus gustos i les meves aficions també han estat, fins ara, influenciats pels altres, sobretot per la família, els amics, l’escola i l’entorn en general. Vaig anar a l’escola La Immaculada, la mateixa on van anar també el meu avi, els meus pares i oncles i la meva germana, dit així sembla que sigui per tradició, però és més que res per convicció.  Amb cinc anys em van apuntar a futbol, però quan ets tan petit no saps què és un joc col·lectiu, hi vam anar junts gairebé tots els nens de la clase a futbol-sala. La raó més important era que “els nens han de fer esport i si és en un poliesportiu millor, així no passaran fred”. Quan ja feia primària em van portar a l’esplai perquè els de casa creuen que la canalla ha de conèixer altres nois i noies fora de l’escola i ha d’educar-se també en un àmbit més lúdic. També em van fer conèixer i participar en totes les festes populars, la nostra família no s’en perd ni una! m’han ensenyat a defensar les tradicions catalanes i estimar la nostra terra.

En entrar a l’institut vaig començar a experimentar un canvi en general i sobretot era conscient que aquest canvi l’estava triant jo, notava més llibertat per decidir qualsevol cosa. Els amics van canviar, de futbol-sala vaig passar al futbol gran, vaig deixar l’esplai, em vaig tallar els cabells (sempre l’havia dut llarg) i aquest estiu he començat a anar amb moto. M’adono que cada cop sóc més protagonista del que faig o vull fer.

En conclusió, a mesura que et vas fent gran canvies i te n’adones del que realment t’interessa i t’importa, i això et permet reorientar la teva vida cap al camí que veritablement vols seguir, però agraint el passat.

Jofre Matamoros Bosch

Jo no he fet mai extraescolars d’anglès. A casa som partidaris que l’aprenantatge d’una llengua s’ha de fer en el seu lloc d’origen i, és per això, que tant a la meva germana com a mi, a l’estiu que fem els quinze anys, ens envien a l’estranger per “practicar” l’anglès. De fet, ja amb la família, hem fet més de mitja dotzena de viatges a llocs on es parla aquest idioma, però mai ho havia fet sol, fins aquest estiu.

Els meus pares em van deixar triar el lloc i el tipus d’estada que volia, però no l’agència en què viatjaria perquè la meva germana ja hi havia anat tres anys i havia funcionat molt bé. Jo em vaig mirar molt detingudament el catàleg i vaig triar un campus de futbol en anglès.

Ja havia assistit a altres campus de futbol del Barça, per exemple, però mai fora de Catalunya ni tampoc sense algú conegut que m’acompanyés. Aquesta vegada seria diferent: aniria sol, a Angleterra, amb gent totalment nova per mi i amb l’afegiit de parlar un idioma que no dominava gaire.

Tot un repte. I encara més quan ens vam trobar a l’aeroport tot el grup que marxàvem junts, en total uns quinze o vint més els monitros. Tots eren extranys per mi. Per acabar-ho d’embolicar, però, els tres que venien des de Madrid van arribar vestits amb els colors de “la roja”. Havíem triat un mal dia per marxar: era la final d’Espanya contra Itàlia i em tocaria passar dues setmanes amb aquella colla d’eufòrics per un equip que a mi, personalment, no em motiva.

Un cop a l’avió tot va cambiar. Aquells nois amb qui pensava que no tindria res en comú, van començar a parlar amb mi i els vaig anar coneixent. Al final no eren tantes les diferències i vam arribar a construir una bona amistat. Ràpidament, em vaig fer amic de tres nois de la meva edat, de Barcelona, amb qui vaig compartir habitació. Fins i tot un d’ells tenia una casa a Cabrils i algun dia de l’estiu ens vam trobar. També segueixo parlant amb molts altres gràciels al Facebook.

Jofre Matamoros Bosch